«Andorra és un dels punts més allunyats d’un centre hospitalari de tercer nivell, estem a 200 quilòmetres d’un hospital d’aquestes característiques, ja sigui a França o a Espanya», explica el cap del servei d’Urgències de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, el Dr. Marcos Gutiérrez. «Els hospitals es cataloguen depenent de les seves especialitats i com més especificitats tenen, el nivell tres és el màxim, que és el cas d’hospitals com el de Sant Pau, la Vall d’Hebron o el Rangueil de Tolosa», detalla el doctor, i afegeix: «Hem de tenir en compte que el nostre hospital té les seves limitacions, no és de nivell 3». 

Cada segon compta i mentre s’enllesteix l’aeronau, s’estabilitza el pacient

«L’helicòpter aquí juga un paper primordial», assegura Gutiérrez, qui s’afanya a aclarir que només s’utilitza per a «pacients crítics i amb patologies temps-depenents», és a dir, aquelles malalties que necessiten un tractament ràpid abans que no s’agreugin encara més, com els infarts de miocardi, els ictus, els politraumatismes greus, urgències vasculars o aneurismes, s’afanya a aclarir Gutiérrez. És a dir, que el vol de l’helicòpter és sempre una lluita a contrarellotge per salvar una vida, o si més no, «per evitar seqüeles greus i afavorir que el pacient pugui reprendre la vida d’abans de l’emergència mèdica», recorda el cap en funcions d’Urgències. Cada segon compta. De fet, «els helicòpters medicalitzats, un cop estan en vol, tenen prioritat per sobre de qualsevol helicòpter o avió. Els pilots es posen en contacte amb la torre de control i li donen una ruta sempre recte, desvien qualsevol aeronau que estigui per la zona perquè pugui passar recte i no perdre temps», indica el coordinador de Tècnics de Transport Sanitari, Xavier Bertran.

En marxa

Hi ha dos tipus de trasllats sanitaris en els quals intervé l’helicòpter, els interns i els externs. «Els interns no duren més de cinc minuts»  i els externs «entre 40 i 45 minuts» amb independència de si el vol es realitza cap a Barcelona o cap a Tolosa, segons comenta el doctor. 
El SAAS no compta amb un transport aeri propi sinó que l’aparell pertany a l’empresa Heliand i és compartit per altres serveis. «L’helicòpter pot estar en dos formats, perquè és el mateix que utilitza la Policia o els Bombers. Hi ha el format que s’anomena intern, que està preparat perquè els Bombers puguin fer rescats o la Policia, diferents tipus d’actuacions. Nosaltres anem en aquest mateix format per als trasllats interns: sense equipament interior», detalla Bertran.

En aquesta modalitat de transport, el pacient jau durant menys de cinc minuts en un matalàs, acompanyat d’un metge i un infermer que van equipats amb unes motxilles medicalitzades. L’helicòpter aterra aleshores a l’heliport de l’hospital andorrà i si els metges ja han determinat que cal un trasllat a un centre estranger, «transformem l’helicòpter en una ambulància aèria», indica Bertran.  «Els tripulants i els pilots, en el moment que els activem, li munten uns complements: uns suports i unes parets perquè puguin penjar tot el material mèdic. Quan el veus muntat no té res a veure amb l’aeronau que era abans», assegura el coordinador mentre destaca l’agilitat de les accions: «Això es fa en 5-10 minuts. Abans d’embarcar-hi el pacient ja hi hem de posar tot el material mèdic. Nosaltres en quatre minuts el tenim equipat. Es transforma del que és un helicòpter sense res a dins en un suport avançat, una ambulància medicalitzada». 

Fins i tot els sorolls de les activitats assistencials durant el vol poden afectar la seguretat

En aquesta cursa a contrarellotge, cada segon compta i mentre una part de l’equip enllesteix l’aeronau, el personal sanitari «estabilitza i prepara al pacient per al vol», apunta el coordinador d’Infermeria del Servei d’Urgències de l’hospital, Miquel Rey que recorda: «En una ambulància podem anar fent coses, en un helicòpter, en canvi, hem de tenir tot preparat perquè no podem fer gran cosa. Estem lligats i no podem moure’ns lliurement. Si passa qualsevol cosa l’hem d’haver previst i si no, hem d’aterrar». 
El coordinador dels Tècnics de Transport complementa aquesta informació tot afegint: «Hi ha molta feina de preparació del trasllat per si passa qualsevol cosa. Els metges i infermers ja s’emporten la medicació que preveuen que poden fer servir. L’helicòpter, a part, porta la seva dotació de medicació, de material i de tot. Però la que se sap que es farà servir es carrega a part i preparada per poder-la administrar correctament. El pacient ja va preparat per si s’hagués de desfibril·lar, poder-ho fer durant el vol». 

«A més, qualsevol cosa que fem, l’hem de notificar al comandant perquè qualsevol moviment dins de l’helicòpter pot desestabilitzar una mica», intervé el coordinador dels infermers d’urgències. I fins i tot els sorolls de les activitats assistencials poden afectar la seguretat del vol, segons comenta el Dr. Gutiérrez. 

Com apuntava Rey, en cas de necessitar una actuació mèdica no prevista durant el vol, caldria fer un aterratge d’emergència. «Però això només ha passat una vegada», s’afanya a aclarir el cap d’Urgències en funcions. «El pacient es va complicar i vam haver d’aterrar», confirma Rey. 
«La seguretat en l’helicòpter és molt important, és un espai molt reduït i del qual no pots disposar com en una ambulància. No et pots aixecar, no et pots moure. Això exigeix que quan el pacient puja a l’helicòpter ha d’estar ja tot controlat. Sempre hi pot haver qualsevol imprevist però el que s’intenta és minimitzar-los al màxim. Amb l’ambulància pots parar a la carretera si ho necessites, en l’helicòpter, el pilot, en cas de necessitat o d’extrema urgència, sota consell de l’equip sanitari pot aterrar en un camp o en una zona no habilitada però es tracta d’emergències. És el pilot qui s’encarrega de buscar el lloc però el personal sanitari ha d’estar format en seguretat de vol per aquest motiu», incideix el Dr. Gutiérrez. 

En aquest sentit, 20 infermers i 21 metges d’emergències del SAAS han superat un curs de tripulant HEMS (de l’anglès, Helicopter Emergency Medical Service). Aquestes xifres indiquen que la majoria dels metges que atenen emergències a l’hospital estan preparats per volar i per fer front als requisits de seguretat especials per a l’aeronau però també saben com actuar davant de les complicacions que poden aparèixer a causa del vol, com ara les derivades pel canvi de pressions tant en els pacients «com en els medicaments que s’han d’administrar o en els respiradors», explica Bertran. El curs té una durada de més de 120 hores, 40 de les quals presencials. Després de dues sessions realitzades a Andorra el 2010 i el 2013, el personal que s’ha anat incorporant des d’aleshores fa aquest curs a l’Hospital de Puigcerdà, gràcies a un acord amb el SAAS. 

Coordinació

La paraula més repetida pels tres especialistes en emergències mèdiques al voltant dels trasllats en helicòpter és «coordinació» i és que cal que tots els professionals mèdics estiguin coordinats al mil·límetre: «L’hospital receptor ha d’estar preparat per rebre el pacient, si no, no serviria de res córrer molt aquí», indica Bertran que explica que abans que l’helicòpter s’enlairi ja han rebut la confirmació del centre de destí que tenen capacitat per a aquell pacient. «L’equip d’Andorra que l’acompanya, tant el metge com l’infermer, van fins a la unitat de destí i passen la informació directament al personal que el tractarà per evitar que passi per filtres i que tot sigui més ràpid», afegeix Rey. 

Però el trasllat contrarellotge també ha de superar el repte de la coordinació entre administracions i a Andorra s’agreuja amb la frontera. «Cada vegada que es mobilitza un helicòpter cap a l’estranger venen dos policies d’Andorra per comprovar qui marxa. Dins de tota la coordinació, una altra trucada és a la policia per notificar la mobilització d’un pacient que es troba a Andorra cap a un altre país, han de saber la identitat del pacient i la Policia registra qui marxa i qui és l’equip sanitari. Sempre que s’enlaira l’helicòpter per fer un trasllat internacional ha de venir la Policia», informa el cap en funcions d’Urgències. 

I aquí no acaba la intervenció policial, perquè la informació s’ha de fer arribar també a la Policia Nacional espanyola i a la Guàrdia Civil: «Es poden presentar a l’hospital de Barcelona per comprovar que el pacient que s’ha declarat és efectivament el que ha arribat a Barcelona». 

Barcelona o Tolosa?

A l’hora de decidir si el trasllat es realitza a França o a Espanya, el que prima més és el temps, que sempre estreny, per tant, la prioritat és enviar al pacient a l’hospital que més ràpid d’aculli i en el cas de comptar amb protocols d’intervenció especial com és el cas amb l’Hospital de Sant Pau per als pacients que pateixen un infart de miocardi, aquell és el centre preferent. 
En igualtat de condicions i sempre que la meteorologia ho permeti, els professionals intenten ajustar-se a «la voluntat del pacient tant com sigui possible», assegura el Dr. Gutiérrez. «Quan tenim un pacient francòfon, procurem derivar-lo a un hospital on se senti el més còmode possible», afegeix, i en aquest cas seria Rangueil. 

La informació sobre la identitat dels pacients s’ha de fer arribar a la Policia i la Guàrdia Civil

Però «hem de tenir en compte que volar cap a Tolosa és molt diferent que volar cap a Barcelona perquè cap a Tolosa la meteorologia moltes vegades no és bona i hem de passar una cadena muntanyosa i per això normalment es deriven cap a Barcelona. Primem el tractament i no l’origen del pacient», concreta l’actual responsable d’Urgències.

A banda, de la derivació a diferents centres, el SAAS també té convenis amb diferents centres perquè, en cas que sigui necessari, una de les seves naus es desplaci fins a Andorra a recollir un pacient. En aquest sentit, és especialment significatiu l’acord amb l’Institut Català de la Salut pel que fa als trasllats pediàtrics: «És el SEM  qui ve a buscar a la persona amb un equip especialista d’emergències pediàtriques qui recull el nen i se l’emporta a Barcelona», explica Gutiérrez. 
Els trasllats «sempre s’han de fer en helicòpters medicalitzats» però el coordinador dels Tècnics de Transport Sanitari recorda el cas estrany «d’una única ocasió» en què «un helicòpter militar de l’exèrcit francès va venir des de Perpinyà a recollir una persona i portar-la a Tolosa». 

Les xifres

24 hores. L’helicòpter pot volar de dia i de nit, si la meteorologia ho permet.
40 minuts de vol entre Andorra i Barcelona o Tolosa en helicòpter. 5 minuts per a trasllats interns.
200 quilòmetres separen l’hospital andorrà del centre de referència de nivell 3 més proper.
10 minuts és el temps màxim que necessiten els tècnics per medicalitzar l’helicòpter.
20 infermers estan habilitats per a atendre a l’helicòpter amb un curs de 120 hores.
21 metges tenen el certificat per assistir pacients mèdics durant el vol. 

Curiositats
 

1. La Policia d’Andorra es persona a l’hospital per comprovar les identitats quan l’aeronau marxa a l’estranger.

2. El metge i l’infermer que acompanyen el pacient van lligats i tenen els moviments molt restringits. 

3. Només una vegada ha calgut fer un aterratge d’emergència per atendre el pacient que havia empitjorat en el vol. 

4. Un helicòpter català i personal especialitzat de l’ICS s’encarrega dels trasllats aeris pediàtrics.

5. L’helicòpter que utilitza el SAAS és compartit amb la Policia i els Bombers però es pot transformar en 5-10 minuts.

6. Els helicòpters medicalitzats tenen prioritat sobre qualsevol altra aeronau i sempre volen en línia recta.