Si heu arribat fins a aquestes línies esperant una història familiar truculenta darrere del titular, error. Podeu anar passant. L’«enganyifa» a la qual es va referir ahir la baronessa Carmen Thyssen-Bornemisza és bondadosa i apel·la als esforços del seu nebot i director del Museu Carmen Thyssen Andorra (MCTA) per muntar una exposició que no només homenatgés a la dona, sinó que també a la mateixa baronessa com a col·leccionista. I segons el que va deixar entendre ella, al principi, no ho devia tenir molt clar perquè va assegurar: «això ha estat una enganyifa del meu nebot». Mentre que l’al·ludit, sortia per sota de l’esquena de Carmen per admetre: «sí, mea culpa, això, vaig ser jo. Crec que era el moment per homanatjar la col·leccionista pel fet que no col·lecciona noms, sinó obres d’art».

Tot plegat, va generar un curiós i familiar (?) joc de complicitats enmig de la inauguració oficial de Femina feminae, les muses i la col·leccionista. De Piazzetta a Delaunay, la tercera mostra del MCTA, que va comptar amb la presència de la col·leccionista i nombroses autoritats i personalitats del país. Encara que l’exposició va obrir les portes el passat 10 d’octubre, ahir era el dia, per entendre’ns, dels flaixos, els brindis i els canapès. 
Però i bé, amb l’«enganyifa» coll avall, com viu la baronessa aquest protagonisme en el títol de la mostra que no acostuma a ser habitual? Doncs segons ella mateixa va assegurar, «amb timidesa, perquè jo soc una persona tímida», va dir rient. 

Discurs feminista 

Si bé Guillermo Cervera va assegurar durant la presentació davant la premsa el passat 9 d’octubre que la mostra no pretenia implicar-se amb els debats socials contemporanis sobre la dona sinó «parlar d’obres d’art, que és el que sabem fer bé nosaltres», la baronessa sí que va reivindicar ahir el feminisme des del seu punt de vista i va assegurar que Femina feminae és una mostra «especial» perquè «està dedicada a la dona», encara que va reconèixer que l’havia ideat un home: «l’ha preparada el meu nebot, el Guillermo, i l’ha preparada molt bé, és una exposició preciosa i romàntica», abans de deixar anar el seu al·legat particular: «Jo soc femenina, jo soc mare i jo crec en els homes però també soc una dona conscient del que hem de lluitar totes les dones. Però hem de fer-ho amb dolçor i aconseguirem molt. Som molt lluitadores les dones i les mares, aquesta és una gran lluita». 

També va fer un discurs destacant la figura de la dona i la presència femenina a la sala i a la línia de les autoritats la ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó, qui va obrir l’acte inaugural, en substitució de la ministra de Cultura, Olga Gelabert, absent per motius de salut. 

Cervera, de la seva banda, va mantenir el seu discurs més vinculat a les pintures de la sala, que al món exterior: «Sense les dones que apareixen a aquests quadres, aquestes bores d’art no existirien, potser existirien unes altres, però no aquestes» i va voler destacar «la força que percebem en aquestes peces que ens expliquen quelcom més», a part del que veiem. I tot i que les pintores segueixen sent escasses i la dona fa de musa, no és causal que l’única firma femenina que penja a les parets del Thyssen s’hagi convertit en imatge de la mostra. El MCTA ha triat l’obra de la pintora Berthe Morisot Pastora nua ajaguda, com a imatge promocional de la mostra, juntament amb La gran portuguesa, de Delaunnay.

En bona forma 

Carmen Thyssen va aprofitar l’obertura de la tercera mostra per destacar la bona salut i l’embranzida de la pinacoteca escaldenca: «Aquest museu està molt avançat després d’un any i vuit mesos de vida, sembla que en tingui deu. Em sento molt orgullosa d’ell i del seu dinamisme, és un museu viu [...] i tenim capacitat per seguir fent-ho així. És un museu preciós, famós ja mundialment». De fet, Cervera, ja va dir en l’obertura de la sala, a l’octubre, que es tractava d’una mostra «més madura i més profunda que les anteriors i més pròpia d’un museu consolidat, que segueix amb pas ferm cap endavant». 

La mida petita i acollidora del MCTA permet jugar molt bé amb els espais museístics proposats i la direcció del centre ho aprofita a consciència. L’ingrés s’ha recreat com una espècie de rebedor familiar, amb una petita escultura i un moble, en realitat una caixa de transport d’alguna de les obres mestres del museu, que permet la lectura del catàleg de la mostra. Les altres fites de l’espai es troben també amb l’increïble diàleg entre el retrat i el pas al cubisme que aconsegueix l’obra de Felixmüller, pintada a doble cara i que s’erigeix enmig de l’espai, i en la concepció del segon dels dos espais que el visitant troba en sentit horari. La podreu gaudir fins al setembre.