El Nadal està ple de tradicions i els residents al Principat i com que no hi ha una norma escrita sobre el temps necessari perquè quelcom ho esdevingui, els residents al Principat hi poden sumar una més, encara que sigui de manera informal. Es tracta del conte-felicitació que cada any escriu Ludmilla Lacueva i il·lustra l’incansable Sergi Mas. Aquest any, la criatura es diu L’Aixovar i ens parla d’arqueòlegs i neolític al país. Atenció que la mare de la criatura deixa ben clar que la tenia enllestida des del gener passat i que amb l’evolució noticiosa de l’arqueologia al país els darrers 11 mesos no feia altra cosa de sorprendre’s per haver creat un text més o menys d’actualitat sense haver-ho volgut. «La veritat és que és una coincidència, aquest any parlo del que ens han deixat els avantpassats del neolític i necessitava crear un concurs d’arqueòlegs que trobessin una tomba i a partir d’aquí que fos el fil conductor per explicar la història», puntualitza. 

El relat intercala fragments de narració situats en el neolític i altres contemporanis, es tracta de la primera vegada que Lacueva posa al conte del Nadal elements del present però també d’un passat prehistòric: «Sempre hi ha d’haver una cosa que hagi existit per posar l’accent sobre l’Andorra d’abans, aquest any m’he allunyat molt i me n’he anat fins al neolític però normalment són del segle XIX, principis del segle XX».

«Sempre són històries del passat, he parlat d’una cigarrera, dels teixidors d’Escaldes, del safareig, també del carter del Soldeu que anava amb esquís per passar la correspondència cap a França. Sempre són moments històrics, agafo una part del passat d’Andorra i tota la resta, personatges i trama, són ficticis», detalla l’escriptora. 

Per gaudir de l’Aixovar que presenta Ludmilla aquest any cal estar entre els 300 afortunats que han rebut la felicitació: «És una edició limitada que faig i que no està a la venda, que regalo», explica. L’altra opció és ser amic o amiga d’algú que l’hagi rebut, una cosa ben probable a Andorra, aquest país particular on ja sabem que la teoria de la separació entre persones dels sis graus, s’acaba reduint, probablement, a tan sols un grau. 

Les tradicions no són flor d’un dia: «Vaig començar ja fa onze anys, tot va començar perquè un any una amiga em va regalar un Ex-libris del Sergi Mas i aquell mateix any els meus pares també. Vaig pensar que era molt xulo» i el cap de la Ludmilla va començar a rumiar fins que va arribar a una conclusió: «Jo soc molt de postals i aquell any no havia pogut enviar res, vaig pensar que agafaria un conte i amb una imatge del llibre del Sergi, ja tindria una postal de Nadal i així vaig començar el 2008 i ara m’ho passo tan bé escrivint aquest conte de Nadal i els amics i la família me’l reclamen, així que cada any faig una història diferent però sempre amb el dibuix del Sergi Mas, anem sempre de la mà tots dos junts», relata l’escriptora sobre el procés de cristal·lització d’aquesta tradició informal. 

Escriptora de cap de setmana

Ludmilla gaudeix escrivint els caps de setmana després de passar les estones lliures de dilluns a divendres maquinant al cap les històries que escriurà dissabte i diumenge. «Tinc la pròxima novel·la a sobre de la taula. Treballo en una altra de misteri perquè em venia de gust fer-ne una segona, encara que no és una continuació de Mort sota zero», assegura. Tot i això «es mantenen els personatges andorrans, seguim amb el comissari, amb el batlle i la mateixa gent de la Policia i la Batllia».

Encara no té una data de finalització i prefereix «deixar-ho fluir» però  «ara mateix estic amb l’esquema, està força avançat. Necessito fer-lo perquè després és molt més fàcil escriure el text, ja que ho tinc  tot lligat al cap», comenta.