PUBLICITAT

Quan la història canta en directe

L’homenatge de Birkin a Gainsbourg posa dempeus la sala atapeïda del Prat del Roure

Per Mireia Aguilar

Birkin durant l’actuació al Prat del Roure, ahir.
Birkin durant l’actuació al Prat del Roure, ahir. | Maricel Blanch

Difícilment un concert de Jane Birkin es pot concebre en una cambra estanca, aliè de la història del segle XX i de les nostres pròpies, personals i intransferibles. Per això, veure Birkin davant de l’escenari ja dona uns punts d’avantatge a l’espectacle on la cantant i actriu homenatja el seu company de vida i que ahir es va poder veure a la Sala del Prat del Roure, coprogramat per la Saison Culturelle francesa i el Festival Colors de Música d’Escaldes-Engordany. Birkin / Gainsbourg: le symphonique conserva bona part del recital que Birkin va fer acompanyada de Michel Piccoli i Hervé Pierre, anys abans que naixés la idea d’acompanyar una selecció de lletres de Gainsbourg d’una orquestra simfònica. 

En algun moment l’espectador pot haver temut que l’orquestra engolís la veu de Birkin


Birkin, que està a punt de fer 72 anys, conserva una veu extraordinàriament jove però el seu to i timbre de veu, ara i sempre, és possiblement complicat i arriscat de combinar amb la potència d’una orquestra simfònica. Bé, això no és cap novetat i Birkin ha destacat sempre per tenir una veu particular i, la veritat és que la grandesa de tot plegat rau en què l’espectacle funciona molt i molt bé, encara que en algun moment l’espectador pot haver temut que l’Orquestra de Perpinyà engolís Birkin, la qual cosa, en cap cas és dramàtica perquè les versions de la música de Gainsbourg sorgides de la mà del pianista Nobuyuki Nakajima van ser més que benvingudes de guanyar tot el protagonisme en més d’un i en més de dos moments. 


Birkin va brillar especialment en alguns moments com quan va fer l’inici de Lost song, sola, davant Nakajima qui va començar a dialogar amb ella a través del piano per donar pas a la incorporació subtil d’una part de les cordes i finalment, a la resta de l’orquestra. Des de la platea, va semblar que en cap moment hi havia lloc per a la improvisació o per a un toc més passional que es veiés genuí del moment. Tot molt mil·limetrat. Fins i tot el discurs d’agraïment a Gainsbourg i la reflexió sobre què hagués pensat va ser la mateixa repetida en altres punts geogràfics durant aquest mateix espectacle. Això sí, menció especial per intentar fer, almenys una part, en un català molt reeixit. Je t’aime moi non plus va arribar, com s’esperava, només en versió instrumental, però quina versió. Només hi va haver un bis encara que l’aclamació a peu dret per una sala gairebé completa va ser llarga i sonora. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT