Al Principat, i més concretament a Les Escaldes, hem gaudit d’un poeta popular clàssic, vinculat a les manifestacions més festívoles del poble, lloador de tipus humans, racons, muntanyes, rius… sense oblidar les seves col·laboracions en premsa i els seus programes radiofònics. Em refereixo a en Rossend Marsol i Clua, Sícoris (1922-2006). Els seus llibres poètics són un homenatge a Andorra i palesen un compromís amb aquelles tradicions i aquells gèneres que, dissortadament, són a voltes menystinguts per una intelligentsia sovint massa cofoia.

L’any 2000, la Unió Pro-Turisme d’Escaldes-Engordany edità Festa major, un petit llibre que recull tots els poemes que Sícoris anà publicant al programa de la festa primer del poble i després de la parròquia, des del 1944 fins a aquell mateix any frontissa de dos segles. Hi ha, però, alguns llargs silencis, estant-ne el més vistós tota la dècada dels cinquantes. Festa major és poesia popular i, de més a més, poesia de festa. Es tracta, tampoc no podem enganyar-nos, de poemes de fàcil versificació, i de tòpiques recurrències, usuals en un gènere que, com aquest, no requereix una gran renovació estètica, sinó la repetició ritual de mots, estructures i conceptes.

Hi trobem, als poemes, l’exaltació del país: «La terra andorrana, / que Déu va crear, / tan noble i ufana, / formosa i galana, / com cap més n’hi ha» (Les eternes aigües, 1981); de les seves gents: «som gent de pau, mai de guerres, / molt petits i molt honrats…» (Andorra és la nostra terra, 1999); la lloança de la mateixa festa: «I enmig de la dèria, / espill d’il·lusió, / la cosa més sèria, / més alta i eterna / és la FESTA MAJOR» (Com claror d’estrella, 1980, les majúscules són de l’autor); de l’idioma: «Que al recer de la muntanya, aquí a dalt, al cim més alt, / nostra parla catalana / ha estat sempre venerada / com a llengua nacional…» (La nostra parla, 1976), etcètera.

Una altra característica que es pot observar en aquest llibre de Sícoris, i en altres manifestacions de caire popular al nostre domini (penso en els llibrets de Falles valencians), és la presència, menys habitual del que esperaríem, de personatges d’àmplia anomenada. Degut al ventall de dates que abraça, resulta comprensible trobar referències a la catalanouruguaiana Margarida Xirgu l’any 1944, i no justament per exalçar-la: «I actrius a les quals la fama / glorifica encara més. / (La Xirgu a sa vora és / un ciri groc sense flama)» (Convit, 1944), tot comparant aquesta genial intèrpret amb les actrius amateurs que es pujaven a l’escenari per a la festa major; també mencions a polítics: «Que si Reagan és un mangante (…) Que si el Pujol és un frare / i el Roca un il·luminat», tot recordant el president dels Estats Units, Ronald Reagan, i els catalans Jordi Pujol i Miquel Roca i Junyent (Els matiners de la vila, 1975); i, com és lògic, també hi ha versos on apareixen els sants protagonistes de la festa major d’Escalde-Engordany, Sant Jaume i Santa Anna.

Tanmateix, la repetició de motius, paraules i fins i tot de versos complets al llarg de tants anys, no lleva que ens pugui sobtar alguna troballa que, dintre dels esperables límits estètics ja esmentats abans, llueix de manera particular: «I passen sos dies / farcits de desfici, / com foc d’artifici / que crema en el pit… / I que a l’apagar-se / deixen sols la traça, / dels balls de la tarda / i saraus de la nit» (La festa d’Escaldes, 1967).

Rossend Marsol i Clua, Sícoris, ha d’ocupar un lloc prioritari en la literatura popular andorrana. Versaires de programes, de fulls volants, de cartells o de pregons, n’hi ha hagut sempre. La dificultat amb què sovint ens trobem a l’hora d’estudiar aquest tipus de literatura és localitzar les fonts. Sícoris, heus ací la diferència, ens ha llegat quatre llibres. A banda de ressenyar-ne el seu mestratge, n’hem de glossar els seus guanys. Al capdavall, poesia.

Filòleg i escriptor

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.