PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Entre les caixes dels arxius d’Isabelle Sandy

L’Artalroc acull el primer reconeixement a l’escriptora en els darrers 45 anys

Per Mireia Aguilar

Primers visitants a l'exposició, entre caixes, ahir al vespre.
Primers visitants a l'exposició, entre caixes, ahir al vespre. | Maricel Blanch

A primera vista, podríem dir que l’Artalroc està cap per avall, com un d’aquells trasters polsegosos en què durant generacions s’han anat acumulant records massa valuosos per anar a la brossa però que ja no ens servien per a gaire. L’espectador entra a la sala i es troba envoltat de caixes de l’arxiu d’Isabelle Sandy, amb manuscrits, fotografies, cartes, documents i les tres úniques gravacions de la seva veu que es conserven. Benvinguts a la mostra inaugurada ahir a la sala d’exposicions del Govern: Andorra. L’estel i la muntanya. Isabelle Sandy (1884-1975). Teniu temps per visitar-la fins al 31 de març. 


I així, sorgida d’entre les caixes, entre plafons i vitrines fet del mateix cartró se’ns presenta la vida de l’escriptora Isabelle Sandy que «va situar Andorra al món», segons va sentenciar la Cap de l’Àra d’Arxius i Gestió de Documents i comissària d’aquesta mostra, Susanna Vela, durant la presentació. Però que tot i així, és una desconeguda per a molts dels ciutadans: «Ningú ens ha explicat mai qui era, potser ara a l’escola ha canviat, però mai els seus llibres hi han estat presents, una dona que parlava amb Kipling, l’autor del Llibre de la Selva, qui va fer el pròleg de la traducció a l’anglès d’Andorra o els homes d’aram i ningú ens ho havia dit, per mi va ser un descobriment assabentar-me’n!», deia entre l’admiració i la recança. I de l’altra banda, l’objectiu optimista d’ «explicar-la a les noves generacions». 


Han calgut 45 anys perquè Sandy tornés a tenir un reconeixement al país, ja que després de la inauguració el 1974 del carrer que porta el seu nom a Escaldes, no s’havia mogut res de res. Amb anterioritat, el 1965, també es va batejar amb el seu nom un passatge a la capital, la darrera vegada que l’escriptora va trepitjar la terra andorrana que «idealitzava». 


Però per a aconseguir la mostra d’Andorra. L’Estel i la muntanya s’han alineat diversos astres, ja que l’última mostra de l’Arxiu Nacional d’Andorra es remuntava al 2006, segons va recordar Vela, abans que la crisi s’endugués la possibilitat de desenvolupar més projectes. Però no només això, sinó que Vela va destacar l’estreta col·laboració entre moltes i diferents institucions per aconseguir treure Isabelle Sandy de les caixes: el Govern, l’Arxiu, els comuns d’Encamp, Escaldes-Engordany i la Massana, així com algunes col·leccions i fons de particulars. 


Els àmbits

Si tornem entre les caixes de la sala de l’Artalroc, trobem unes pistes per guiar-nos entre els arxius de Sandy: tres de les visites que van marcar la seva relació amb el país. 
El primer, 1922, L’Andorra eterna, explica com Sandy va ser enviada per La Dépêche du Midi al país per escriure un article sobre contrabandistes. «Mai l’acabaria però aquest tema seria sempre recorrent en les seves creacions relacionades amb Andorra», va recordar Vela. Aquest és el període en que escriu Andorra o els homes d’aram, la novel·la de la seva trilogia andorrana que més la farà mantenir el nexe amb el país. 


Abans d’això hi ha una introducció a la seva infància i el primer trasllat a París on acompanya la mare, que vetlla per les persones malferides durant la Primera Guerra Mundial, on Sandy es mou en un ambient d’intel·lectuals i pensament d’esquerres. Són els anys de joventut, abans que virés cap a un pensament més regionalista i tradicional. 


Hi trobem també imatges i documents sobre les riuades al país del 1937, que van afectar la família de Sandy i com, a través de la premsa internacional, van demanar ajuda al país. Així com, les seves reflexions  sobre com un país tan petit com Andorra estava acollint refugiats de la Guerra Civil espanyola. Aquesta va ser la segona experiència amb la guerra de la jove Sandy. Encara n’hauria de passar una altra. 


Després d’un període a París, Sandy torna a Andorra per gravar la versió cinematogràfica de la seva novel·la. Aquest és el segon àmbit: 1941, el progrés (amenaça la tradició). La transformació de les carreteres i la construcció de Fhasa comencen a fer grinyolar la imatge que Sandy té del país. No obstant no és fins al tercer àmbit: 1965, el progrés esborra el passat que les sensacions de l’escriptora es materialitzen. El turisme de masses i l’arribada de treballadors urbanitzaran, definitivament, el seu món idíl·lic. 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT