PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Drama de telenovel·la

L'altra cara del debat parroquial d'Ordino

Per Joan Josep Blasco

Els quatre candidats de la candidatura territorial d'Ordino.
Els quatre candidats de la candidatura territorial d'Ordino. | Xavi Pujol

Els migdies, després de dinar, les cadenes de televisió ens omplen la programació de telenovel·les i tv movies. Els drames són la base dels seus fils argumentals. No és del gust de tothom, i molts ho utilitzen com a recepta perfecta per marcar-se una bona migdiada, i més sent cap de setmana. Els debats parroquials continuen i el d’Ordino, per moments, va provocar somnolència, amb molta repetició del que hem pogut sentir fins ara. Poca renovació de discursos.

Les lletres de cançons estan plenes d’històries d’amor que arriben massa tard, o quan ja no s’està a temps de recuperar el que s’ha perdut. Són dramàtiques, de llagrimeta, com algunes coses que han succeït a la parròquia. Així ho argumenten la resta de partits que no han estat al Govern els últims anys, des de la mobilitat a la fuga de cervells. Felip Gallardo, al qual mai li ha faltat oratòria, va ser qui més va emfasitzar en el seu amor per Ordino, i en què certes coses arriben massa tard. Dix fois trop tard, es va atrevir a dir, recollint les paraules d’aquell pilot francès de ral·lis que li va fotre l’esbroncada al seu copilot després de patir un accident en cursa a causa de les males indicacions. El vídeo, i la frase, es van viralitzar, com espera que també ho faci el missatge d’SDP.

D’Acord no només és una formació que estava representada al plató per Marc Galabert, sinó també una de les paraules més sentides al llarg del debat. Tal és així que Joan Martínez al final es referia com a entesa per definir una decisió presa en comú, per no donar tanta rellevància als seus rivals cada dos per tres. Precisament la unió entre partits també és un aspecte que Gallardo no acaba d’entendre. Per una part «parlen que és una història d’amor», mentre els respectius partits voten coses diferents al Consell General, suposant «una presa de pèl». El drama de telenovel·la seguia, amb el representant de d’Acord admetent que «em discuteixo amb la meva dona, i per això no marxo de casa». Clar i entendor. 

Martínez també preguntava a Galabert exactament què eren. Al cap devia tenir la imatge del doctor Frankenstein, que agafava trossos d’aquí i d’allà per confeccionar el seu monstre. L’acord d’associació va tornar a ser un tema recurrent, un discurs que s’està sentint cada dia a les files dels Demòcrates i que no ajuda gens a tenir els ulls oberts després de dinar quan s’està al sofà. Tampoc que els seus rivals els acusin d’amagar informació i fer-ho a l’esquena de la resta de formacions, ni tampoc que es defensin admetent que potser la comunicació no ha estat la millor.  

Qui menys va intervenir va ser Noemí Amador, que es va caracteritzar per llegir el programa. Un fet que han anat repetint els seus companys de Terceravia en els debats, tret de Josep Pubill. Tot i ser rivals d’urnes, els candidats en tot moment van mantenir l’educació. Com va dir Amador recordant les paraules de Nelson Mandela, «l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món». Queda gravat i que tothom en prengui nota.

PUBLICITAT