PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

Dos aventurers sense cap data de retorn

L’Ester i el Marc són dos joves lauredians que fa anys que viatgen pel món i han decidit recollir les seves experiències en el blog ‘Coneixent mons’

Per Meritxell Prat

L’Ester i el Marc de camí al glaciar Martial, a la zona d’Ushuaia.
L’Ester i el Marc de camí al glaciar Martial, a la zona d’Ushuaia. | Coneixent Mons

La curiositat per esbrinar com era viure en un nou país i «descobrir paisatges de novel·la», va ser el que va empènyer al Marc Gómez i l’Ester Carrera, una parella de joves del país de 29 i 32 anys, a fer les maletes i marxar cap a Irlanda. Era l’estiu del 2012 i van estar a casa d’una família, experiència que els va permetre millorar l’anglès. Aquella primera escapada els va fer néixer el cuquet de l’aventura i en tornar tenien clar «que encara no ens volíem establir definitivament». Sis mesos més tard començava la gran aventura: equipats amb una furgoneta van posar rumb cap als Estats Units i el Canadà. «La furgo ens donava llibertat, autonomia i la facilitat de recórrer dos països immensos per les rutes i al ritme que volguéssim», detalla l’Ester.


L’experiència va ser «més que positiva». Van aterrar a Halifax, Nova Escòcia i d’allà van anar baixant per l’est fins a l’estat de Virgínia, tot descobrint les comunitats Mennonites i Amish. D’allà van tornar al Canadà i van fer la ruta transcanadenca fins a arribar a l’oest per descobrir les Rocoses. Posteriorment van arribar fins a Alaska, que «ens va enamorar». Més endavant van reprendre la ruta cap al sud, travessant estats com Montana, Wyoming, Utah, Califòrnia i fins a arribar a Baltimore. «Després d’aquella aventura sabíem que acabaríem tornant a Amèrica. Havíem conclòs una etapa del viatge, però ens quedava molt per descobrir», explica. El que els temptava era «creuar el continent de nord a sud, però viatjar amb la furgoneta per centreamèrica ens feia cosa per qüestions de seguretat», admet. Així que van decidir tornar i esperar un temps per continuar el periple.

Vivències escrites 

Curiosament també el seu lloc de treball és lluny de terres andorranes. Fins ara treballaven a Mont-real, el Marc en una start-up dedicada a la sincronització de música, com a programador de l’aplicació iOS; i l’Ester estava en una assessoria financera com a coordinadora de comunicacions i màrqueting. Porten mitja vida junts, «i no se’ns acaben els somnis», asseguren.


Les experiències van decidir deixar-les per escrit al blog Coneixent mons. «Inicialment la idea era tenir una mena de blog privat, un lloc on escriure i memoritzar el què vivíem i, alhora, informar la família d’on érem i què visitàvem», relata, recordant que en aquell moment encara no es podia trucar per WhatsApp i Instagram encara no havia fet el boom. «El Marc va ser el propulsor i creador del blog i qui em va empènyer a escriure-hi». I com qui no vol la cosa, i com sol passar a la xarxa, la web es va anar fent famosa «i vam començar a rebre missatges de seguidors que ens llegien des del primer dia. Això ens ha impulsat a mantenir el blog viu fins avui i fins i tot redissenyar-lo!».


Qui entri al blog, veurà que lluny d’aturar-se, l’aventura continua.  «Després de conèixer els Alps i les Rocoses, ara tocava els Andes!», afirma l’Ester, responent a unes preguntes que hem hagut de transmetre per correu electrònic i que han necessitat uns mesos per poder veure-les traduïdes en aquest reportatge. Des de finals de gener que tornen a caminar. Literalment. Han deixat enrere la furgoneta i s’han carregat la motxilla per descobrir l’Amèrica del Sud, arrencant des de l’Argentina i Xile, per anar pujant de mica en mica. «Volíem experimentar el viatge des d’una altra perspectiva: volíem treure’ns la protecció i comoditat de sobre i, simplement, caminar i passar més hores a l’exterior per apropar-nos més als locals», argumenten, afegint que tampoc «volíem viatjar amb el patiment de travessar fronteres amb un vehicle estranger ni exhibir desintencionadament una casa rodant amb totes les seves prestacions en zones, malauradament, més desafavorides». No poden evitar portar «l’etiqueta de turistes», però pensen que una motxilla els apropa més a la gent local. 

Plantar la tenda 

Sense furgoneta, el dia a dia és diferent. Per dormir sempre que poden intenten acampar, «l’objectiu és gastar el menys possible», i segons confessa l’Ester, «hem arribat a clavar la tenda sobre la terrassa d’un alberg al centre de Puerto Varas o darrere un contenidor de reciclatge a Ushuaia». El luxe d’un alberg el reserven per quan necessiten descansar. Com que l’objectiu és conèixer els Andes, passen molt temps a la muntanya, «però té un preu, esforç físic, nits fredes i plats d’arròs blanc, però el paisatge sempre compensa!». I amb el menjar acostumen a cuinar amb un fogó o porten menjar preparat de la gastronomia local. «I dos cops al mes tenim permès d’anar a un restaurant si l’ocasió es presenta». Quan se’ls pregunta per la seva font d’ingressos, afirmen que des de petits, «som dels que posàvem la moneda de 100 pessetes a la guardiola en lloc de comprar llaminadures. Potser ens haurem perdut molts moments dolços, però els estalvis que hem fet ens permeten avui viure aquestes aventures». El secret? «El secret no és quant ingresses, si no quant gastes».


El format de viatge també els ha obligat a saber portar a sobre només l’imprescindible. «Duem uns 15 o 20 quilos a l’esquena», concreten, per assegurar que per a ells l’imprescindible seria: una tenda, els sacs de dormir, una estora, la cuineta, el gas i unes botes de muntanya. A més, es permeten el luxe de portar una càmera, una tauleta, un llibre electrònic i un carregador solar.
L’Ester i el Marc viatgen «sense una agenda marcada. Si un lloc ens agrada, ens hi quedem més temps. Si no, fem via.

L’espontaneïtat i l’imprevist són sempre constants». Amb la motxilla poden conèixer moltes persones i històries interessants. Fins quan viatjaran? No ho saben. «Aquesta aventura és la continuació del que vam començar el 2013, després veurem què ens mana l’ànima viatgera. Si descans o més quilòmetres abans d’estabilitzar-nos. A on? No ho sabem encara», confessen.


El dubte final, i que tothom els demana. Com ha anat la relació de parella amb tanta aventura i sovint amb poc espai vital per a cadascú? «Mai ens hem qüestionat aquesta pregunta. Viatgem perquè ens agrada, però el que fa extraordinària aquesta aventura és, precisament, viure-la les 24 hores junts. Si no, no signem!», afirmen. Bon viatge i que continuï l’aventura! 
 

PUBLICITAT