PUBLICITAT

Andorra la Vella

Fer realitat la maternitat (o no)

Les tècniques de reproducció assistida són una sortida per a moltes dones, tot i que a vegades no sempre es pot arribar a ser mare

Per Meritxell Prat

Una dona passa per davant d’un cartell publicitari d’una clínica de fertilitat.
Una dona passa per davant d’un cartell publicitari d’una clínica de fertilitat. | Ricard Cugat

La mitjana d’edat en què les dones són mares cada vegada s’enfila més. Una tendència que es dona als països de l’entorn i de la qual Andorra tampoc s’escapa. Segons les dades del departament d’Estadística corresponents al 2017, al Principat la mitjana se situa en els 32,93 anys, per sobre dels 32,15 que es registra a Catalunya i dels 32,08 d’Espanya. Aquesta xifra és un dels principals motius que expliquen perquè les dones accedeixen a tècniques de reproducció assistida. Una opció que al país no era viable i que qui ho volia havia d’anar a buscar a fora. 


Un fet que pot canviar tenint en compte que des de finals de març està en vigor la nova llei de tècniques de reproducció humana assistida, que ha d’obrir la porta a l’arribada de clíniques de fertilitat.


Ara bé, quan s’ha de preocupar una parella perquè no es produeix l’embaràs? El doctor Ernesto Bejarano, metge especialista en ginecologia i obstetrícia de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, remarca que s’ha de tenir present que es calcula que «un 80% de les parelles fèrtils tindran un fill al cap d’un any de buscar-lo i en el 90%, al cap de dos anys». Per tant, agafant aquestes referències, considera que «si és una parella jove, de menys de 30 anys, pot esperar més d’un any, però en canvi, si ja té 35 o 40 anys, potser al cap de sis mesos val la pena buscar ajuda». Amb tot, cal distingir entre ser estèril (incapacitat per quedar-se embarassada tot i mantenir relacions sexuals sense protecció durant més de 12 mesos) o infertilitat (incapacitat de tenir un fill viu, és a dir, quan la dona es queda embarassada però parteix avortaments espontanis). 


Pocs a la primera

I el més important de tot: no preocupar-se abans d’hora. «La taxa de  fertilitat en el cas dels humans és del 25%, no gaire alta si es compara amb altres espècies. Però si no ho saps i veus que les parelles del teu entorn es queden fàcilment, és normal que et preguntis ‘per què no em passa a mi?’ Si és una parella jove, han de pensar que tenen temps».


Un cop s’acudeix a l’especialista, caldrà fer una exploració física tant a la dona com a l’home a més d’una història clínica completa. A l’home si li farà un estudi del semen i a la dona una ecografia, un estudi hormonal i una prova per comprovar la permeabilitat de les trompes. «Un cop tenim els resultats,  ja podem orientar», afirma Bejarano. Hi ha tècniques de baixa complexitat, com la inducció a l’ovulació o la inseminació artificial, i d’alta complexitat, com la fecundació in vitro i els seus derivats.


L’especialista de l’hospital detalla que en el cas de la inseminació artificial és un procés que requereix uns 10 minuts. La pacient hi acudirà després de diversos controls i quan el metge vegi que està punt, se la citarà per aplicar la tècnica. Un cop feta la inseminació, la dona haurà de fer repòs durant uns 15 minuts a la consulta «i després se’n pot anar a casa i fer vida normal».
La fecundació in vitro ja és diferent. Pot ser amb òvuls propis i semen de donant, o a la inversa en funció de la situació. Si els òvuls són propis, primer cal fer un tractament hormonal d’estimulació i quan estigui tot a punt, es procedirà a fer la captació dels òvuls. «És un procés que es fa amb anestèsia, perquè és dolorós», admet Bejarano, que afegeix que «com que és una cirurgia menor, la pacient no pot anar a casa directament. Normalment s’ha de quedar en observació unes tres hores i després es recomana repòs, que no faci esforços ni condueixi». Després, un cop s’inseminen els òvuls i entre 3 i 5 dies després, ja es poden transferir a l’úter de la pacient. «El procés té una durada d’uns 30 minuts, als quals cal afegir-ne 15 de repòs i després la dona pot tornar a casa i fer vida normal».


Si es dona el cas que la dona no pot utilitzar els seus òvuls, pot optar per embrions congelats o ovodonació, de manera que només li caldrà fer la darrera part del procés descrit anteriorment.


Segons el ginecòleg després d’aquests tractaments no és estrictament necessari agafar una baixa laboral, tot i que es pot optar per fer un dia de descans quan es fa la captació ovocitària. En el cas de la transferència embrionària, si no hi ha cap complicació que ho exigeixi, «no cal fer repòs, ja que s’ha demostrat que ni millora ni empitjora la taxa d’embaràs».

La decisió

La Laura (nom fictici perquè ens demana mantenir-se en l’anonimat) té 48 anys i amb 41 va provar de ser mare mitjançant la reproducció assistida. «Ho havíem intentat molt temps i no ho aconseguíem. Per tant, em vaig posar en mans del ginecòleg, em va fer totes les proves i vam descobrir que jo no era fèrtil», relata. Una condició que no és fàcil d’assumir. «Emocionalment portes molt acumulat i encara que el meu marit va ser molt comprensiu, psicològicament és dur», confessa. Alhora, però en el moment que el ginecòleg li va parlar de reproducció assistida «se t’obre una porta, tens esperança i recuperes la il·lusió. És un sentiment una mica contradictori».


La Laura es va haver de traslladar a Barcelona per fer el tractament, si bé els controls que havia de seguir cada setmana els podia fer a Andorra. Després de fer totes les proves pertinents, «ens van dir que l’única opció era utilitzar òvuls d’una donant i fertilitzar-los amb esperma del meu marit». La il·lusió hi era, però els dubtes també. «Al moment em van venir moltes preguntes al cap. Aquella persona tindria zero ADN meu, però sí del meu home. Així que pensava si seria capaç de sentir-lo com un fill meu i també em preguntava què passaria si algun dia amb el meu home ens barallàvem. Genèticament jo no podria justificar que era fill meu! Després tot això s’esvaeix. I és veritat que quan vas a la clínica t’ho expliquen tot molt bé, encara que a vegades, estàs tan obsessionada amb l’objectiu de ser mare, que no retens les explicacions», relata.


Finalment, va arribar el moment. Es va haver de prendre la medicació corresponent i seguir el tractament preparatori previst en aquests casos. «Et provoquen una mena de menopausa perquè el cos no rebutgi el que t’implanten», recorda. En aquest procés de preparació afirma que no es va trobar malament, però després de fer la implantació va ser diferent. «T’acaben de fertilitzar i agafa el cotxe i puja cap a Andorra. És veritat que no fa mal físic, però emocionalment no és el mateix. Jo patia per si alguna cosa no anava bé, amb els moviments de cotxe... mai m’havia adonat com està de malament la carretera per pujar fins aquell dia», recorda.

Costos

Cada intent per mirar de quedar-se embarassada tenia un cost de 6.000 euros. «I si t’has de quedar a Barcelona a passar la nit per descansar millor, ves sumant», remarca, admeten que en el seu cas van arribar a demanar un crèdit per cobrir totes aquestes despeses. Malgrat que en cap moment va tenir dret a una baixa coberta per la CASS, considera que potser és un procés que s’hauria de fer diferent. «Amb l’edat que jo tenia es podia considerar un embaràs de risc, a més, hi ha riscos d’infecció i crec que emocionalment no està bé per anar a treballar», afirma.


Aquest primer intent no va funcionar. «El primer cop que et diuen que no ho relativitzes, pensant que ningú es queda embarassada a la primera», admet, «i et planteges si ho has de tornar a intentar o no». La Laura ho va intentar dues vegades més, però aquella porta que havia obert el ginecòleg, es tornava a tancar. «És dur de portar, però després de la tercera vegada ja et mentalitzes que no pot ser», afirma. De fet, reconeix que encara que ella també tenia ganes de ser mare, «ho vaig fer més pel meu marit que per mi. Tenia il·lusió i no va poder ser, però tinc una manera de fer que és molt positiva i per tant, he tirat endavant sense cap tipus d’ajuda, encara que a la clínica t’ofereixen ajuda psicològica per si ho necessites».


La parella no va abandonar encara la lluita per mirar de fer créixer la família. «Ens vam plantejar l’adopció, però en haver fet un tractament de reproducció assistida els protocols ens obligaven a esperar dos anys», explica. El motiu? «Sembla que es considera que si la dona no ha pogut quedar-se embarassada, hi ha risc que en cas d’adopció pugui rebutjar l’infant». Els tràmits a fer els van semblar tan dificultosos que el matrimoni va rendir-se. «Vam preferir no continuar. A més, si la reproducció assistida és cara, l’adopció molt més», i no tothom s’ho pot permetre.

Efectes

Quan se li pregunta al doctor Ernesto Bejarano pels efectes que pot tenir sobre el cos de la dona els tractaments que s’apliquen per poder sotmetre’s a una de les múltiples tècniques de reproducció assistida, assegura que «el risc per a la pacient és baix» i que «en principi no hi ha efectes secundaris». Sí que és cert, però que adverteix que es pot produir una hiperestimulació ovàrica, una síndrome que es produeix perquè la dona reacciona als tractaments hormonals produint un excessiu nombre d’òvuls, la qual cosa genera certes molèsties abdominals durant diversos dies. «La situació pot tenir diferents graus, de lleu a sever i si és aquest darrer, cal aturar el tractament perquè amb l’embaràs els símptomes empitjorarien», concreta el doctor, que exposa que en tot cas, el que es pot fer és «crioconservar embrions i quan la dona es recupera, els transfereixes».


Un altre dels elements a tenir en compte, si bé res té a veure amb afectacions de salut, és l’elevat risc que la reproducció assistida acabi amb un embaràs múltiple. «Si es transfereixen tres embrions, el percentatge d’embaràs de bessons és d’entre el 20 i el 25%, i de trigèmins del 4%», explica el ginecòleg, per tant, «és molt important que la parella sigui conscient d’aquestes possibilitats perquè decideixi si s’hi vol exposar o no». Ara bé, també cal saber que si només s’opta per transferir un embrió «la possibilitat de no quedar-se embarassada és alta».

Límits

Malgrat que pugui semblar que tothom pot tenir accés a la reproducció assistida, el cert és que també existeixen uns límits. Tal com fixa la nova llei, les dones només poden rebre un d’aquests tractaments fins als 50 anys d’edat. Quan se supera aquesta edat, només es pot portar a terme amb l’autorització prèvia del ministre responsable de la salut, amb l’informe previ favorable de la Comissió de Reproducció Humana Assistida. Igualment, si la dona pateix problemes cardíacs que poden empitjorar amb un embaràs, caldrà buscar l’opinió d’un especialista per decidir com procedir. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT