PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

La bretxa salarial, masclisme (in)conscient?

Les dones cobren de mitjana 450 euros mensuals menys que els homes, però la diferència no sempre respon a una discriminació directa

Per Lídia Raventós

450 euros de mitjana salarial separen els homes de les dones, segons la darrera dada publicada pel Departament d’Estadística sobre la bretxa salarial existent al Principat al 2018. Els números indiquen que la diferència ha augmentat un 3,2% respecte l’any precedent, quan la distància estava en els 357,5 euros. En números absoluts, l’any passat les dones van guanyar de mitjana 1.538,21 euros nets al mes, mentre que el salari mensual net dels homes es va situar en els 1.987,03 euros. A nivell europeu, segons dades de l’Eurostat, la diferència salarial entre sexes se situa en un 16%. Aquestes diferències, però, responen sempre al fet que una dona cobri menys que un home per una mateixa feina? L’explicació de les desigualtats és sempre un masclisme conscient? 
 

El paper tradicional de la dona com a cuidadora és una de les principals causes de la bretxa

Els sociòlegs diferencien entre la desigualtat directa i la indirecta. El primer dels casos és el més senzill d’explicar però alhora el més greu. És aquella desigualtat que comporta que una dona i un home, ocupant el mateix lloc de treball i les mateixes condicions horàries i de feina, tinguin un salari diferent. El principal problema d’aquests casos és la dificultat de comptabilitzar-los, ja que òbviament les empreses no en fan bandera i sovint les treballadores que pateixen la discriminació no ho denuncien per por a perdre la feina. De fet, cap de les associacions feministes del país ha rebut cap denúncia per discriminació directa. Des de l’Associació de Dones (ADA), Elvira Geli indica que «això no vol dir que no n’hi hagi però són casos molt difícils de demostrar i per això no es denuncien». En el mateix sentit s’expressa el sociòleg i director del Centre de Recerca Sociològica (CRES), Joan Micó, que afirma que aquests casos són minoritaris, la qual cosa no significa que no s’hi hagi de prestar atenció. 
 

Geli: «Els casos de discriminació directa són molt difícils de demostrar i per això no es denuncien»

Si ens fixem en les dades objectives, cal tenir present que Andorra no disposa de cap estudi sobre la discriminació directa però la tendència de territoris propers mostra que la majoria de causes de discriminació per raó de gènere són conseqüència de motius indirectes. En concret, un estudi de la Comunitat de Madrid indica que el 53% de les discriminacions s’atribueixen a desigualtats indirectes, i la resta, un 47%, a altres causes sense especificar, entre les quals hi ha la directa tot i que se’n desconeix la proporció. 

Partint, doncs, de la premissa que les discriminacions salarials per raó de gènere pel simple fet de ser dona són minoritàries, per què la bretxa salarial segueix en augment? L’explicació rau en les desigualtats indirectes, relacionades amb els rols de gènere, que tenen una afectació en el paper dels homes i les dones tant en la societat com en el mercat de treball. Dit d’una altra manera, la societat encara no ha estat capaç de revertir el paper del sexe masculí en certes tasques que tradicionalment han estat ocupades per les dones. Tampoc s’ha trencat encara l’estigma que hi ha determinades carreres professionals per a homes i d’altres per a dones, així com professions més o menys masculines. Arribats en aquest punt, cal reflexionar sobre si són sempre els homes els únics enclavats en aquests valors i rols tradicionals o si les dones també ens posem pals a les rodes. 

El rol de cuidadora 

Un dels principals factors estructurals que explica la diferència salarial entre homes i dones és que elles segueixen assumint majoritàriament el rol de cuidadora. Aquest aspecte sovint comporta que treballin mitja jornada o fins i tot que renunciïn a càrrecs de responsabilitat, el que implica que cobren menys i que, per tant, la diferència salarial amb els homes –que encara en pocs casos assumeixen aquest rol– incrementa. Així ho argumenta el professor i politòleg Yvan Lara que destaca que «encara que proporcionalment cobrin el mateix que els homes, el fet que siguin les dones les que majoritàriament tenen feines a temps parcial provoca que la diferència salarial augmenti». En aquest sentit, té clar que s’ha d’abandonar la idea que la bretxa salarial «només existeix quan una dona cobra menys que un home per una mateixa feina i condicions». Cal tenir una «visió polièdrica» per entendre els motius de la desigualtat i per poder desenvolupar polítiques que ajudin a canviar la tendència. 
 

Micó: «Els valors abanderats pels homes estan més ben valorats. S’entén que portar diners a casa és més important que cuidar els fills»

De fet, segons dades d’Estadística de l’any passat, el 14,6% de les dones té una feina a temps parcial, enfront un 4,3% dels homes. Dit d’una altra manera, el percentatge de dones ocupades a temps parcial és tres vegades superior al dels homes. Els motius principals de tenir una jornada de 20 hores setmanals són exercir una altra activitat professional o estar estudiant (46,2% dels casos), no haver trobat una feina a jornada completa (23,1%), no voler-la (17,9%), tenir cura dels nens, d’adults malats, incapacitats o gent gran o per altres obligacions familiars o personals (7,4%), per malaltia o incapacitat pròpia (4,9%) o per d’altres motius (0,5%).

Amb l’arribada dels fills, aquest rol de cuidadora s’accentua encara més.  A tall d’exemple, el politòleg recorda un estudi del Regne Unit que analitza l’impacte del primer fill en el cas de la mare i del pare. En el primer cas, el resultat era clar: la decisió castiga molt professionalment a la dona, que acostuma a tenir el primer fill entre els 28 i els 37 anys, moment que normalment coincideix amb el punt àlgid de la seva carrera. A més, ja es pressuposa que serà la mare qui, a partir d’aquell moment, faltarà a la feina per fer-se càrrec del menor. En els homes, en canvi, tenir un fill no només no els suposa un càstig,  sinó que a més reben un impacte positiu: a partir d’aquest moment són més ben valorats per les empreses en pressuposar que seran més madurs i responsables. 

Sobre aquesta qüestió, Micó afegeix que amb els anys «les dones han assumit tasques tradicionalment fetes per homes, però els homes no hem assumit les tasques tradicionalment fetes per dones amb la mateixa proporció». A més, apunta que «els valors abanderats pels homes estan més ben valorats que el de les dones. S’entén que portar diners a casa és més important que cuidar dels fills».
 

Cortés: «Sense polítiques socials concretes, les dones seguiran estant cada vegada més empobrides»

En aquest sentit cal tenir present també la dedicació a la llar i a la família de cada membre de la parella per entendre la bretxa salarial. Segons el CRES, el 2017 la població andorrana manifestava que dedicava una mitjana de 13 hores setmanals a les tasques domèstiques. Si es té en compte la resposta per sexe, els homes deien que dedicaven una mitjana de 10 hores i les dones, més de 16 hores. 

La lectura parcialment positiva és que la xifra disminueix quan parlem de les persones que viuen en parella i treballen a jornada completa, especialment en les més joves. En les parelles de 25 a 39 anys en què tots dos treballen a temps complet, la diferència és de menys d’una hora. A mesura que augmenta l’edat, també augmenta la diferència de les hores destinades a la llar entre homes i dones: en les parelles de 40 a 54 anys la diferència és de quatre hores i en les de més de 55 anys, de vuit hores.

«Carreres femenines»

Sens dubte, un dels aspectes que té una gran incidència per arribar a la igualtat efectiva és l’educació i les oportunitats laborals que se’n deriven. Segons un estudi del CRES, el curs 2017-2018, el 58% dels universitaris eren dones i un 42%, homes. Però aleshores, si homes i dones sortim amb la mateixa preparació de la línia de sortida, per què en un moment de la cursa la dona es queda 450 euros més enrere? De nou, les responsabilitats com a cuidadora que se l’imposen a la dona l’obliguen a frenar. «És com si al mig de la cursa a un li poses un gran pes a sobre. Anirà més lent», exemplifica Micó. 
 

L’arribada del primer fill té un impacte negatiu en la carrera de la dona i positiu en la dels homes

I és que malgrat que actualment el nombre de dones universitàries ja supera el d’homes, encara hi ha molts estereotips sobre les carreres per a dones i per a homes que acaben repercutint en les feines que majoritàriament ocupa un sexe o l’altre i, en conseqüència, en el seu salari. En general, les carreres tradicionalment masculines estan encara més ben valorades i pagades que les tradicionalment femenines. Segons el mateix estudi, el curs 2017-2018 la majoria de dones van optar per publicitat i relacions públiques, treball social, farmàcia, ciències de l’educació i relacionats, o psicologia. Segons el CRES «s’aprecia un canvi de tendència evident, ja que les dones han aconseguit ser majoritàries també en medicina i odontologia, dret i periodisme». Per contra, però, «els homes continuen sent majoria en estudis com informàtica o enginyeria». 

L’explicació de la segmentació de gènere en els estudis segueix sent la  mateixa: els valors dominants fins ara continuen posant la dona en el càrrec de cuidadora per suposar que té més sensibilitat per a certes professions. Com a exemple, Lara posa el clàssic del «metge home i la infermera dona», però aquest no és l’únic. L’estigma segueix molt present encara en una gran part de les professions, especialment en les que requereixen normalment d’una formació més bàsica. Segons el CRES, en els oficis típicament femenins com la perruqueria o tots els relacionats amb l’estètica, les condicions salarials són més precàries que en d’altres més masculinitzats com per exemple fusters, lampistes, etc.

El paper del legislador 

Quin paper té, doncs, el legislador per intentar deixar de banda els valors tradicionals que frenen la igualtat efectiva? Segons el sociòleg Joan Micó, «el temps ha ajudat a normalitzar la situació però encara estem encallats en molts punts aparentment insignificants, perquè no criden l’atenció com la discriminació directa, però que són els principals motius de la bretxa salarial. Per això, és imprescindible acompanyar els canvis socials amb polítiques actives que ajudin a revertir la situació». 
 

Lara: «Els homes no tenim pressions per assumir la cura dels fills. No està mal vist si no ho fem, la qual cosa ens deixa en una situació còmoda»

Un dels punts més importants per aconseguir girar finalment la tendència és, per a Micó, «normalitzar el fet que els homes també s’ocupin dels fills» i oblidar el concepte sovint utilitzat pel mateix sexe femení en referència a l’home quan se li demana que «ajudi». «L’home sempre fa d’ajudant, sense entendre que la responsabilitat ha de ser compartida», apunta. Sobre la qüestió i la necessitat que els homes també reivindiquin el seu paper com a pares, el professor i politòleg Yvan Lara recorda que «no tenim cap pressió per assumir aquesta feina». «No està mal vist si no ho fem, la qual cosa ens deixa en una situació còmoda», afirma tot remarcant que calen polítiques «per incentivar l’obligació d’assumir la paternitat igual que ho fa la mare». 

Una de les mesures més reclamades per tal de minvar les diferències especialment quan les parelles tenen fills és igualar els mesos de baixa tant pel pare com per la mare. El nou Codi de Relacions Laborals dona 20 setmanes de descans per a la mare i quatre per al pare. Per a Micó, igualar la baixa en els dos sexes seria un aspecte que ajudaria a la «normalització de cura del fill per part de l’home», mentre que Lara, tot i estar-hi a favor, recorda que bona part dels problemes venen després de l’embaràs, quan es pressuposa que sempre serà la dona la que perdrà hores de feina per cuidar del menor. 

La demanda també és compartida per les associacions feministes. Antònia Escoda, d’Acció Femenista, remarca que ja van fer la petició quan s’estava treballant en la llei laboral per tal que «un patró no faci diferències a una treballadora perquè vulgui ser mare o tingui l’edat per ser-ho». Sobre les obligacions que ja se li pressuposen a la dona un cop a nascut el bebè, Escoda considera que l’única resposta és l’educació. «El legislador posa les bases del canvi però la transformació real només tindrà resposta efectiva amb l’educació», exposa Escoda. Una afirmació compartida per la presidenta de l’associació Stop Violències, Vanessa M. Cortés, que tot i tractar qüestions relacionades amb les agressions masclistes té clar que «sense polítiques concretes la dona estarà cada vegada més empobrida».
 

Escoda: «El legislador posa les bases del canvi però la transformació real només tindrà resposta efectiva amb l’educació»

Per tot plegat, Escoda assegura que cal «formar els educadors en igualtat, perquè ara per ara les discriminacions comencen tan bon punt naixem». A tall d’exemple, exposa que encara hi ha joguines per a ells i per a elles, colors a la roba segons el sexe o feines per a homes i per a dones. A parer d’Escoda, és necessari que «qualsevol llei vagi acompanyada d’un estudi d’impacte de gènere» i que els currículums siguin secs. A més, reclama transparència en les empreses privades amb l’elaboració de gralles salarials públiques que evitin la discriminació directa.

Un altre punt important a tenir en compte és la conciliació familiar i laboral. En aquest sentit, Yvan Lara posa sobre la taula que per fer polítiques efectives sobre la qüestió «has de tenir clar quina societat tens i quines mesures podràs aplicar». En el mateix sentit s’expressa Micó, que deixa clar que tractant-se d’un país del sector dels serveis caldria «adaptar-nos a les necessitats dels treballadors». Com a exemple indica que si hi ha moltes famílies que treballen els caps de setmana, seria adient que les guarderies també estiguessin obertes en festiu. En el cas dels serveis de l’Administració, també convindria, diu, adaptar l’horari al sector del comerç, restauració i hoteleria. «Per fer unes polítiques de conciliació adaptades a les necessitats del país cal conèixer-les primer», afirma Micó tot remarcant que «a Andorra hi ha dues realitats. Els serveis públics de dilluns a divendres i les persones que treballen en el sector serveis també el cap de setmana». 

PUBLICITAT