Amable i entregada als infants, la il·lustradora i creadora de Les Tres Bessones, Roser Capdevila, va estrenar ahir la zona del nou Prat Gran de la Massana dedicada a uns personatges que s’han fet universals i que segueixen sent referents per a molts infants.

–Com se sent sabent que té aquest parc a Andorra?
–Molt contenta perquè nosaltres des de fa 52 anys que venim a Andorra perquè tenim un petit refugi a sobre els Plans de Ransol. A l’estiu veníem de vacances i de més grandetes, pujaven a esquiar i nosaltres de tant en tant, també ens agradava pujar quan neva. M’agrada molt la neu, quan cau, el silenci de la neu és una cosa única.

–Amb aquest lligam, sempre deu fer il·lusió una acció com aquesta.
–Sí, és posar una arrel important.

–A més, és un projecte molt personal.
–Sí, les escultures les ha fet l’Anna, la meva filla i una de les bessones, i jo trobo que les ha fet molt bé. A més, ha descobert que té una branca d’escultora. És una experiència nova i el lloc és preciós.

–Vostè i les seves filles s’han convertit en personatges universals. Com es porta després de tants anys?
–Bé, molt bé. Estic molt satisfeta que els nens de diferents races i països i de cultures tan diferents els hagi arribat el meu missatge, els meus personatges. Això m’omple d’alegria, d’eufòria i estic molt contenta.

–Les seves filles s’han fet grans, però les dels contes no canvien.
–I no poden canviar d’edat! Els personatges aquests han de ser sempre iguals perquè a més, les generacions van pujant i van coneixent aquests personatges que ja estan dirigits i enfocats cap a unes edats concretes i clar, sempre han de ser les mateixes.

–Li fa il·lusió veure que aquells nens que han crescut amb els contes segueixen recordant dels personatges?
–Jo estic molt contenta i inclús, sap què em fa molta il·lusió? Quan em venen noies de l’edat de les meves filles o més joves que em diuen: “quan jo era nena, no em perdia ni un capítol de Les tres bessones!”. I també és cert que encara hi ha canalla petits que ho veuen.

–Les tres bessones no han passat de moda.
No, jo crec que no. És una sèrie en què jo ho supervisava tot. Són 104 capítols de 30 minuts. En el moment en què això es va fer a Barcelona, era la sèrie més llarga d’Europa de dibuixos animats. Era feta amb el sistema Disney que vol dir a llapis. 16 dibuixos per segon. Després ja s’escanejaven i es pintaven amb ordinador, però va ser una feinada tremenda.

–Amb els contes som moltes els que hem pogut conèixer personatges històrics. La vessant pedagògica és un dels elements bàsics que hi ha d’haver en els contes i sèries de dibuixos?
–Sí. Per exemple, penso en uns capítols que a mi em van impressionar. Un és el de Gaudí. Se’n van fer dos episodis i els nens, quan estudien Gaudí, els encanta la pel·lícula! Llavors veus que encara té el mateix valor que tenia fa 20 anys. D’altra banda, a mi m’agrada molt la música clàssica i vaig voler fer Mozart. En vam fer dos, Amadeus i la Flauta Màgica. Doncs em trobo gent que em diu que van descobrir la música clàssica amb les bessones.

–Segueix dibuixant?
–No. L’últim que he fet va ser la setmana passada. Vaig mirar l’armari per saber què em posaria per venir a la Massana. Vaig trobar la jaqueta que porto, que estava quasi per llançar, i me la vaig pintar!

–Aquestes flors? Així encara fa anar el pinzell!
–Va ser un repte perquè estic molt malament de la vista. En comptes de llançar la jaqueta, vaig decidir pintar-la i venir a la Massana a lluir-la. 

–Com va viure el moment en que va haver de deixar de dibuixar?
–És dur, és dur. Vaig agafar un ictus a l’ull bo aquí a Andorra fa dos estius.

–Vaja. Un mal record.
–No, et pot passar a tot arreu.

–Ho troba a faltar?
–Sí, és que no puc ni llegir. I això... escolto molta música, però és molt limitat el no veure-hi. Només hi veig una mica.

–Què en pensa d’aquesta connexió permanent dels nanos amb les noves tecnologies?
–Em neguiteja. Les noves tecnologies són potents i fantàstiques, però això que tots els nens vagin amb la pantalla... Tinc 7 nets i és una lluita. Però els ho tinc dit i quan entren a casa, ho deixen.

–Els nens haurien de dibuixar més?
–Sí, dibuixar més, ser més creatius. Potser també comunicar més i jugar. Si no es pot al carrer perquè avui és ple de cotxes, al pati, al poliesportiu, allà on sigui. Però jugar.

–Caldria recuperar més estones d’aquelles de contes a la vora del foc?
–Molts nens que estan amb la tauleta, si els agafes i els expliques un conte, els encanta! I molts, a dia d’avui, abans de dormir encara demanen al pare o la mare que els expliqui un conte. Això encara no s’ha perdut.

–I segurament de Les tres bessones!
–Segurament! Vaja, ho vull creure.