Han passat 30 anys des que Sau va trepitjar un escenari per primera vegada i 20 des que la formació es va dissoldre. Per commemorar la fita, Pep Sala i el grup de música i tècnics que van formar part de la banda osonenca, amb la incorporació de Jonathan Argüelles a la veu, fa un any que es van embarcar en la gira Sau30. Demà (22.30h, plaça Germandat) se’ls podrà escoltar en el concert que oferiran en el marc de la festa major de Sant Julià de Lòria.

–Com estan vivint aquesta gira?
–Ha sigut fantàstic perquè jo sempre dic que ha sigut com una trobada d’exalumnes. Tots plegats feia molt temps que no estàvem junts. Després de rememorar el primer concert de Sau entre amics vam proposar de fer un Liceu, però el problema va ser que el Liceu fins al cap d’un any no estava disponible. Llavors vam decidir fer uns concerts abans per posar-nos en forma, però per problemes tècnics s’ha allargat i al final ha sigut una història que durarà uns dos anys. La veritat és que nosaltres ens ho passem molt bé plegats, hi ha molt carinyo entre la gent de la banda, ens cuidem molt, hem viscut coses molt guapes i molt denses junts. Tornar a trobar-nos ha estat molt maco. A més, ens fa molta il·lusió que sigui amb tècnics, mànagers... és collonut sortir a l’escenari i veure’ls.

–I l’èxit que han tingut!
–Exacte. Nosaltres pensàvem que Boig per tu o el Tren de mitjanit la gent les recordaria, però als concerts la gent canta totes les cançons de dalt a baix. El darrer concert que vam fer a Inca, a Mallorca, hi havia entre quatre i cinc mil persones i era de pagament! És increïble la resposta de la gent, la veritat és que no ens ho esperàvem, ha sigut bastant increïble. Estem molt agraïts, molt contents i molt orgullosos. I dins de les gires de Sau no podia faltar un concert a Andorra!

«Ha sigut fantàstic fer la gira perquè jo sempre dic que ha sigut com una trobada d’exalumnes»

–Tinc entès que la seva relació amb Andorra és una mica especial i té història.
–Sí, hem tingut molta relació. Quan vam fer el segon disc, estàvem col·lapsats i vam decidir marxar una setmana a Andorra en un càmping. Ens vam instal·lar allà per fer cançons i que ningú ens emprenyés. A més, hi tenim molts amics i jo després hi he tingut molta relació perquè vaig tenir la sort de fer les músiques de la cerimònia d’inauguració dels Jocs dels Petits Estats del 2005. A nosaltres ens fa molta il·lusió venir a fer aquest concert.

–Sentirem alguna de les cançons que van fer aquí?
–No ho sé, ja us ho trobareu! (Riu) A veure, és un concert bastant tancat, però és cert que a l’hora de l’actuació no saps mai com acabarà anant. I hi ha una cançó, Només ho faig per tu, que puc assegurar que la lletra la vam escriure aquí.

–Què ha d’esperar trobar la gent en aquest concert?
–Amb els concerts ens anem adaptant. També depèn de l’espai, si ho fem en un teatre, és diferent que si és a l’aire lliure, perquè en un teatre la gent està més asseguda i va a escoltar. Però bàsicament ens hem inventat una mena de màquina del temps en què reproduïm dos concerts de Sau, un és el que vam el 1996 al Palau d’Esports, que va ser un concert cèlebre, i l’altre és de la Monumental el 1992 i que es va gravar el concert de mitjanit. No fem mitja part, però són com dues parts diferenciades i això ens permet fer cançons de totes les èpoques, del primer al darrer disc. Fem una cosa bastant representativa, encara que sempre ens demanen: «per què no heu fet aquella?». I penses, tenen raó. Al següent la fas i llavors en troben a faltar una altra. (Riu)

«Ens hem inventat una mena de màquina del temps i ens permet fer cançons des del primer al darrer disc»

–Les seves cançons ja han passat a ser intergeneracionals, perquè les saben grans i petits.
–Sí, això ens ha sorprès molt, perquè pensàvem que el públic seria de la nostra edat, però ens trobem gent de 18, 25 o 30 que venen i se les saben totes. La veritat és que hem flipat bastant, crec que hem flipat més nosaltres que el públic. També és veritat que és un concert que l’hem fet pensant molt en nosaltres, però la gent s’hi ha apuntat i és collonut. A Sant Julià és gratuït, però és que els de pagament a tots hem fet sold out. És increïble.

–Els ha sorprès que tants anys després la gent segueixi responent d’aquesta manera?
–Sí, a més et fa sentir bé perquè veus que la gent ho recorda, recorda les cançons i sobretot la figura del Carles. Perquè el Carles és molt present als concerts, parlem molt d’ell. A vegades s’havia parlat de fer un concert d’homenatge, però nosaltres intentem fer un homenatge al Carles cada dia de la nostra vida. Per tant, el tenim molt present, a l’escenari, quan toquem i quan sopem després del concert o en els desplaçaments recordant batalletes... Sense ell Sau no hauria estat mai el que va ser.

–Ha estat difícil tornar a l’escenari amb la banda de Sau sense el Carles?
–Sí, perquè són molts anys, és una relació molt intensa. Un aprèn a viure amb les absències, però no les oblida mai. Però com deia ha estat molt present. El Jonathan fa les veus, però no ha vingut a substituir el Carles. Ell fa un paper molt important, però no ve a fer el paper del Carles, no és la substitució. I ho fa amb molt de respecte i molt de carinyo i també li hem d’agrair molt. Sense ell ben poc hauríem pogut fer.

–Al Carles el recorden vostès i la gent, perquè és una figura que ha quedat molt present entre el públic, no?
–Sí, ho constatem a cada concert. Hi ha alguna cultura que diu que algú no mentre es va dient el seu nom, i en el cas del Carles és una mica així.

«Pensàvem que el públic seria gent de la nostra edat, però ens trobem gent de 18, 25 o 30 i se les saben totes!»

–Com ha anat la conjunció amb el Jonathan?
–Ha sigut molt fàcil, perquè ell era molt fan de Sau i fins i tot assajant, proposem una cançó i quan preguntes: «i com ho fèiem?», ell et diu: «fins al 1995 ho fèieu així i després ho vau canviar». Per tant, ho sap més bé ell que nosaltres! (Riu). I sobretot que ho fa amb molt de respecte i això és important. També teníem molt clar que Sau havia tingut un nivell molt alt i que sempre havia fet les coses amb una qualitat molt alta i si fèiem aquesta gira, volíem mantenir la mateixa qualitat.

–Parlava de la resposta del públic amb les cançons. Els sobta que encara n’hi hagi que siguin d’actualitat?
–Sí, sorprèn perquè les cançons començaven a casa meva amb el piano, que és una cosa molt íntima. Després la compartíem amb el Carles o el Joan, per fer la lletra i van creixent, però que n’hi hagi que encara perdurin... A veure, el Boig per tu val, perquè l’ha tocat molta gent, però hi ha cançons que hem recuperat, com una que és menor i que no era un dels grans èxits que es deia Màgic Whisky, i el primer dia que la vam fer, quan va començar la cançó, la gent es va posar a cantar i això és increïble. Realment et fa sentir orgullós, perquè avui la música és una cosa tant d’usar i tirar que... que perduri tant és un orgull.

–Fins i tot algunes lletres que podrien ser escrites ara.
–Sí, sí. De fet, cançons que haurien d’estar obsoletes, com No he nascut per militar, la gent les canta com si fos de plena actualitat. En certa manera, suposo que la simbologia perdura.

–La gira finalment serà més llarga del previst, però han deixat sempre clar que això no té futur. Es mantenen?
–Totalment. Ho tenim claríssim, no farem cançons noves ni gravarem cap disc com a Sau, però se’ns ha escapat una mica de les mans. A més, l’any passat per problemes tècnics vam haver d’ajornar concerts cap a aquest any i això va fer que haguéssim d’allargar-la. Jo calculo que fins a principis de l’any que ve, no hem decidit encara quan farem el darrer concert. De fet, ara venim d’una aturada d’un mes i mig perquè tots tenim compromisos i és complicat ajuntar-nos tots. Llavors en aquest temps que tornem a fer concerts plegats, des de l’agost fins a final d’any en farem vuit o nou, decidirem on acabarem, quan i de quina manera. Suposo que serà a principis de l’any que ve, potser tancarem el cercle per fer dos anys. Com que el primer concert va ser a principis d’abril, doncs potser acabem més o menys llavors.

«El Jonathan fa les veus, però no ha vingut a substituir el Carles. Sense ell ben poc hauríem pogut fer»

–Amb la perspectiva de tots aquests anys d’experiència sobre l’escenari i d’haver viscut el boom del rock català, com veu el panorama musical?
–Jo el veig més bé que mai, perquè hi ha milions de grups, milions d’estils, milions de maneres de fer, i sobretot, que és normal. El que no era normal era quan vam començar a nosaltres. El problema és que la indústria de la música s’ha acabat, aquest és el gran problema. No hi ha una manera de guanyar-te la vida i avui dia, la majoria de les bandes, inclús les que funcionen bé, els costa guanyar-se la vida perquè no es venen discos, a Espanya la societat d’autors també és bastant desastrosa. La gent es limita a guanyar-se la vida fent concerts i amb tants grups i tantes opcions, no és com abans. És complicat perquè no sé com s’acabarà. Des del punt de vista musical, crec que estem més bé que mai, però a nivell d’indústria estem més malament que mai, però ja no aquí sinó a tot el món. I aquí en ser un mercat tan reduït, tampoc tens tantes opcions.