Les parets de la part inferior de la rotonda del túnel de les Dos Valires (les corresponents a la boca est) van agafant color. El gris del formigó va deixant pas a les tonalitats que l’artista Samantha Bosque hi incrusta per donar vida a unes parets inhòspites que veuen centenars de conductors en els seus trajectes entre Escaldes-Engordany i Encamp. La proposta no és nova. Bosque treballa des de la tardor passada en aquest súper mural, però comença a encarar les últimes parts. «No vull dir que és la recta final perquè encara em falta un tros a la part superior i les columnes, però sí, ja estic als baixants de la carretera», explica enfilada a la bastida, tot fent una pausa.

Quan estigui enllestida, l’obra, El país el construïm les persones, ocuparà una superfície de prop de 1.300 metres quadrats. En les imatges ha buscat una manera de lligar passat i present, amb les persones al centre de tot plegat. «La intenció és barrejar personatges històrics amb altres de més contemporanis», explica. Així, la intervenció va començar partint de la construcció del país i més concretament, de la construcció de la carretera. Treballadors de Fhasa en blanc i negre que contrasten amb els personatges anònims de l’actualitat, a tot color i equipats amb cascs i armilles reflectants.

Baixant des d’Encamp, els conductors poden apreciar la imatge d’un infant que neteja una peça del Museu de FEDA (que poden veure en una de les imatges que acompanya l’article). I l’analogia amb la història del país també apareix en el baixant de la carretera que queda pujant a la part dreta. «És una estampa dels anys 40, un pagès que carrega un matxo», detalla l’artista, recordant que era el mitjà de transport que hi havia en aquella època. I actualitzant una mica els mitjans de transport, però des del vessant més sostenible, a l’esquerra del pagès, dos ciclistes, pare i fill.

Condicions 

Pintar a l’exterior no és fàcil i Bosque ho sap a la perfecció. Les hores de dedicació a aquesta obra han fet que veiés i notés passar els canvis de temperatura de cada estació. «He passat de tenir molt fred a passar molta calor. La setmana passada, amb tanta calor, havia de gestionar els horaris perquè si no tampoc treballo bé», confessa entre rialles. Unes condicions climatològiques que també condicionen el ritme a què pot avançar el mural. Amb temperatures gèlides, la pintura no s’agafa, però sota la pluja tampoc. Així que aquesta setmana va haver de fer alguna aturada per superar els ruixats estiuencs. Per sort, escassos.

Samantha Bosque té feina, encara, per uns quants dies. De fet, matisa que tot i que s’havia fixat Meritxell com a data per enllestir, «és molt just». Però no es pensin que trigarà gaire més. Si tot va com ha d’anar, al setembre les parets de formigó tindran més vida.