El president d’Assandca, Josep Saravia, fa un repàs a la situació actual de l’oncologia al país i recorda al Ministeri de Salut els temes que des de l’associació resten pendents, amb la construcció d’una unitat de radioteràpia com a principal demanda.

–Quin és l’objectiu d’Assandca?
–Quan va néixer l’associació, la idea inicial era simplement donar informació i suport al malalt, però quan vam començar a caminar ens vam adonar que hi havia moltes altres coses que faltaven, i que encara avui dia continuen faltant. 

–Per exemple?
–Una de les principals és que la CASS ofereix un retorn de 32 euros a totes les persones que necessiten fer radioteràpia a Barcelona, quan realment el viatge costa, com a mínim, 50 euros. A més, tenim la desgràcia que no tothom pot anar sol, sinó que hi ha qui necessita d’un acompanyant i a aquest no li paguen ni un euro. Hem de tenir present que quan es va a l’estranger a rebre radioteràpia, o qualsevol altre tractament, es requereix tot el dia i se suposa que en algun moment també s’ha de menjar i beure i, fins i tot, s’hagi d’agafar un altre transport per desplaçar-se, a més del bus per baixar des d’Andorra.

–Qui ho paga això?
–Des de l’associació vam arribar a un acord amb Autocars Nadal per pagar el 50% de cada trajecte, de manera que al pacient no li costa ni un euro. Emetem un val perquè la CASS li doni els 32 euros i ell els pugui invertir en àpats o transport. A l’acompanyant, li oferim un 20% de descompte del bus. Aquest és el gruix de l’associació: informar als malalts i pagar viatges.

–I els taxis? 
–La CASS paga taxis, però només quan el metge ho demana específicament perquè el pacient no pot desplaçar-se en autobús i no disposa de vehichle privat, ja que hi ha diferents nivells de malalties del càncer. 

–L’any passat tenien assumit que la radioteràpia seria una realitat aviat. Ara sembla que és més complicat.
–Vam tenir una reunió fa unes setmanes amb el ministre de Salut i va ser una mica decebedora perquè realment estàvem esperant que tiressin endavant la unitat de radioteràpia al país. Això no vol dir que no fos una bona reunió ni que no compartim el mateix objectiu, que és el millor pels pacients, però cadascú té el seu punt de vista. La nostra primera idea era rebatre els informes que ens va oferir Benazet, però finalment vam creure que no val la pena, perquè nosaltres tenim una realitat i el Govern una altra.

–Hi ha molts tabús encara respecte al càncer?
–Sí. Càncer és una paraula associada a la mort, encara que actualment existeixen moltes possibilitats de sobreviure. En el cas de la gent gran, que mai abans ha nomenat el càncer pel seu nom, encara hi ha més reticències. Estic convençut que, a part de les persones amb les que nosaltres tractem, n’hi ha altres que ho fan pel seu compte i no ho diuen perquè els fa vergonya o por. 

–Hi ha càncers que costen més d’explicar que d’altres?
–Sí, el de pròstata és el pitjor. És un càncer tan greu com el de mama, però en aquest aspecte els homes són més introvertits perquè gairebé el 100% pensa que perdrà la seva virilitat, «ya no soy hombre», diuen. Després de l’estiu ens agradaria fer una xerrada amb la intenció que el tema principal sigui el càncer de pròstata, perquè tenim un altre problema molt important i és que la CASS paga les intervencions, però utilitza un mètode molt antic i invasiu.
–Quines altres demandes legals tenen pendents des de l’associació?
–És urgent que Andorra aprovi la Llei de l’Oblit. Hem intentant portar aquest text dues vegades al grup parlamentari que governa actualment, però encara no hem aconseguit que s’aprovi. 

–En què consisteix exactament?
–És per a que les persones que pateixen un càncer durant la infància,quan arribin a l’etapa adulta no pateixin conseqüències, ni amb les assegurances ni en els seus hipotètics llocs de feina.

–Quins problemes es troben ara?
–Per exemple, les assegurances de vida cobren un extra a totes les persones que han patit una malaltia en el passat i en feines considerades d’alt risc no es deixa accedir a persones que hagin tingut càncer, per molt que aquest ja estigui superat. Simplement es tracta que l’expedient mèdic de tots els pacients desaparegui al cap d’uns anys.

–Per què és important la Llei d’Acompanyament?
–Anem a un cas extrem: una família monoparental. El fill, menor d’edat, té càncer. Automàticament, la mare o el pare ha de deixar de treballar i dedicar-se plenament al nano. És possible que perdi la feina i hagi de demanar ajuts socials, però que mai tingui temps per fer-ho. Aquesta llei és important perquè ens permetria tenir protocolitzats una sèrie de temes bàsics perquè els assistents socials detectin els casos abans que es produeixin i així poder oferir una alternativa ràpida a la família del malalt. 

–I un cas més senzill?
–Si el meu pare o la meva mare té càncer, el dia que tinc festa a la feina l’acompanyo a fer-se el tractament i si no puc, li demano que s’esperi uns dies, perquè tinc por que els meus caps pensin que m’estic aprofitant. El càncer és una malaltia que mai se sap si durarà un mes, dos o 10. Amb el ministre anterior plantejàvem fer una baixa semblant a la que existeix per maternitat, però com és impossible determinar una data de finalització, no va acabar de rutllar. 

–Calen més activitats entorn a l’hospital pels pacients de càncer?
–Sí, és un tema que tenim molt present amb l’actual ministre, ja que quan ell era el director assistencial del SAAS ens va obrir les portes de l’hospital. Des d’Assandca tenim una persona que es dedica a fer gimnàstica grupal amb els pacients, perquè està demostrat que l’esport ajuda a eliminar toxines quan s’està prenent químio o ràdio, i socialitzar-se és molt positiu. 

–Què els ha proposat el ministre?
–Que l’associació sigui l’encarregada de posar en marxa aquest i altres serveis dins un mateix cercle. Ha sigut una primera idea però ens encantaria agafar-la, ja que a Andorra es fan moltes coses però estan disseminades. 

–A què es refereix?
–Penso, per exemple, en el banc de perruques que hi ha la Massana i que crec que hauria d’estar al costat de l’hospital. També a la Massana hi havia antigament el cafè, un servei que simplement consistia en trobar-se en algun lloc amb una professional, fer teràpia de manerainformal i desfogar-se. És increïble el que costa parlar d’una malaltia, però quan la gent s’obre públicament, tothom vol compartir la seva experiència. Per què? Perquè hi ha una necessitat de comunicació enorme.

–Estan satisfets amb l’arribada de la psicooncòloga?
–Sí. Ja hem tingut una reunió amb ella i compartim projectes. Un és, justament, la creació de sessions grupals amb pacients, però a dins de l’hospital.

–Com funciona la Fundació Juvert Figueras i qui se’n beneficia?
–És una fundació de Barcelona, oberta a qualsevol malalt d’Espanya o d’Andorra. Tenen una sèrie d’habitacions tutelades perquè els pacients puguin quedar-se allà, sempre que no vagin sols, ja que no tenen vigilància i si hi ha algun problema és responsabilitat única del seu acompanyant.

–Quant costen aquestes habitacions?
– 10 euros per dia i si es necessiten estades superiors a un mes, el preu es rebaixa. Si es tenen problemes econòmics també hi ha alternatives.