Èxit és sinònim de triomfar, però traduït a l’anglès senyala la sortida. Concretament la porta de sortida, que és on es direcciona a algú quan se l’acomiada de la feina. D’això tracta Èxit, una coproducció de l’Escena Nacional d’Andorra que es podrà veure divendres i dissabte a les 21.30 hores al teatre de les Fontetes de la Massana. És una comèdia amb girs de situacions constants amb uns personatges amb uns rols molt definits.

A l’escena en tot moment hi haurà tres protagonistes. A la Laia (Irina Robles) li tocarà el seu primer dia de feina una tasca incòmoda, acomiadar un treballador. Dos són els candidats. Per una part el Manu (Mingo Ràfols), considerat per tots com el pilota de l’empresa, tot i que ell prefereix que se’l consideri com una persona atenta amb la resta. És aquell que és capaç d’arribar a la feina abans d’hora per preparar el cafè als companys. «Es fa amb tothom, però no saps si no l’aguantes o l’adores, depèn del dia i el moment», indicava Agustí Franch, autor de l’obra i director juntament amb Òscar Contreras. Per l’altra part està la Maite (Roser Batalla), de fort caràcter i que diu les coses a la cara. L’elecció del repartiment va ser clar. Franch assegurava que els actors que tenia al cap «van dir que sí tots», basant-se en l’elecció en què «has anat veient les seves carreres, els personatges que els hi surten molt bé i t’encaixaven perfectament».

L’aterratge de la Lídia a l’empresa no serà fàcil. «El meu personatge té el dilema constant de qui acomiadarà», assenyalava Robles, i més perquè es tracta d’una persona «amb contradiccions, una mica insegura, agradable, que s’atabala fàcilment, però alhora quan ha de ser una persona que s’ha de posar en el lloc, ho fa», exposava Franch. Els dos candidats a ser despatxats d’inici no saben el motiu de la trobada, però un cop en siguin conscients, començarà «aquella lluita de qui té més opcions per no ser acomiadat», comentava Ràfols. A partir d’aquí es crea aquesta situació còmica. Robles destacava que es tracta d’un «text que flueix bé, és interessant perquè són tres personatges que estan en escena durant tota l’obra, no sortim en cap moment, no hi ha entrades i sortides, no és un vodevil. És una comèdia de diàlegs, situacions entre nosaltres».

El públic es trobarà integrat a l’escenari, comprovant els canvis que es van produint en un argument que posa la incògnita fins a la decisió final. Mentrestant, pel caràcter de cadascun dels candidats i les seves vivències, tindran l’oportunitat de definir-se per personatge o l’altre. La trama, amb els girs que es produeixen fa que sigui «un text una mica complicat per assajar, perquè es van afegint coses però es va tirant enrere per recuperar coses que ja s’han dit. Crec que el públic estarà intrigadíssim des del primer moment per veure que farà el personatge de la Lídia i com s’ho manegaran els altres dos per defensar el seu lloc de treball», exposava Batalla.

Més coproduccions

Aquesta obra es tracta d’una coproducció, una fórmula a explotar. Per a Ràfols, «s’haurien de fer més, a Catalunya també», perquè es tracta d’un «avantatge a l’hora de tenir uns quants escenaris que estan implicats en una producció. Les despeses són a repartir i després assegures que aquell producte en el qual tu has apostat tingui una sortida de com a mínim uns quants bolos», per tant, «és una aposta cultural que és molt interessant de fer». La recepta agrada i aporta elements profitosos. Batalla admetia que «mai havia fet cap coproducció així, assajant quinze dies en un lloc i quinze en altres, i estar en contacte amb gent amb la qual normalment a Barcelona no t’hi veus perquè no hi són. Això enriqueix molt per conèixer les altres maneres de fer i treballar».