La poesia de Josefina Obiols (1955) és fonamental a l'hora d'entendre quin fou –i és– el substrat vital d'una determinada tendència literària al nostre país. Autora de dos llibres que no es poden considerar unitaris, sinó enormes contenidors de poemes, escrits al llarg de quasi tres dècades, Obiols ens mostra el tipus de poesia que es conreava a casa nostra durant els últims anys de la dècada dels seixanta del segle XX, i personalment ens és testimoni de la fidelitat a uns plantejaments lírics consolidats després en la seva trajectòria, i alhora deutors d'un llenguatge aliè al que s'estava desenvolupant en altres territoris de llengua catalana i, fins i tot, del país. Aquest, diguem-ne, aïllament implicarà una major puresa de la seva proposta literària i una atemporalitat de bona part dels seus textos, que podrien haver estat escrits en aquell moment, dues dècades abans o a hores d'ara.

Pensaments (1996) recull, com el seu primer llibre, un ventall de poemes, datats, els més antics, el 1968, és a dir, en un moment que l'activitat literària era aquí ben escassa i es manifestava per mitjà d'una concepció tradicional i tradicionalista d'entendre el fet poètic. D'altra banda, no podem ignorar que la majoria dels versos aplegats en la primera secció de Pensaments, Somnis, els escrigué l'autora els últims anys de la puerícia i primers de la pubertat, per la qual cosa fóra també injust, i pretensiós, aplicar un barem massa estricte al que no passaven de ser provatures o exercicis d'estil, tant en català com en francès. Així, hem de considerar Somnis dins dels assajos d'una veu que anirà creixent, i enllaçarà el seu «testimoni» poètic amb el d'autors més joves i d'una poesia més acord amb les modes dels temps. Ara bé, no podem oblidar tampoc que els anys 1970, 1972 i 1975, Obiols fou guardonada amb diversos premis en els Jocs Florals Juvenils i homenatjada pel Govern, el que té una clara significació sobre l'atractiu de la seva obra en certs àmbits de l'Andorra d'aleshores, cosa que ens ha de servir per a copsar la significació social del poemes malgrat la jovenesa de l'autora. D'aquella primera època, en podríem esmentar, com a més significatius, el poema Valira o Musa, tots dos de 1970, on veiem els llocs comuns en la descripció del paisatge andorrà o dels trets físics («Sos cabells són suaus com la seda», etc.). En aquests versos, ja hi ha hagut un aprenentatge poètic, hereu, conscientment o no, del postromanticisme, la qual cosa li lleva frescor a la innocència de poemes encara més antics, de 1967 i 1968, com Le Printemps (en llengua francesa) o Primavera i Mare (en aquest últim, si fóssim pedants, hi veuríem un eco de Catul…).

La segona secció del llibre, Tristeses, la componen poemes escrits entre 1974 i 1979. Alguns dels seus títols (Nimfa, Malenconia, Nostàlgia, Angoixa…) prefiguren una continuïtat formal i de llenguatge amb el període anterior.

Tanmateix, hi ha versos, i possiblement aquells d'expressió més planera i íntima, és a dir, menys «poetitzada», sens dubte força reeixits; per exemple, l'estrofa final de l'esmentat poema, Angoixa (1974): «Sola en la nit… / t'enyoro i et somnio, / miro la nit… i ploro, / i ja ha passat la nit». Amb els quatre verbs en primera persona i la repetició de la paraula «nit» tres vegades, il·lustra molt bé l'eternitat i la brevetat del temps, i posseeix una senzillesa gairebé oriental.

Per últim, Vida, tercera i última de les seccions si no hi comptem la francesa, recull els poemes escrits entre 1980 i 1995, és a dir, a una edat en què la joventut ha madurat i s'ha instal·lat en la veu lírica. Tanmateix, i igual com succeïa en les parts anteriors, determinats textos poden adscriure's a la poesia de veta popular (Canòlich), i sobretot a una tasca merament versificadora (Cançó d'amor per a una ànima en pena) sense cap voluntat d'experimentació; hi ha, però, algun poema, com La nit, on es perfila la veu de més altura.

L'obra de Josefina Obiols, amb totes les matisacions realitzades, ha de ser valorada dins del context en el qual es va crear, i sense oblidar les condicions de la vida literària a l'Andorra d'aquelles dècades, formatives per a l'escriptora. Els seus poemes, que es poden llegir cronològicament, són una documentació bàsica per a la literatura del testimoni andorrana, encara present i activa en la nostra societat.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.