Realment són discapacitats emocionals?
Sovint les dones, en qualsevol conversa d’amigues, opinem que els homes són discapacitats emocionals, entenent per això que són incapaços d’expressar les seves emocions i, en conseqüència, incapaços d’entendre els nostres sentiments. De manera que enfront qualsevol conflicte, ells relaten els fets que consideren rellevants, i davant la resta d’al·legacions que puguin venir de l’altra part, opten per callar. Així que d’empatia, aquesta amb la que tothom s’identifica sovint, més aviat poqueta, i per això ens referim a ells com discapacitats emocionals.
Si busquem a Google, els discapacitats emocionals són persones que tenen dificultat per identificar i expressar els seus propis sentiments, per la qual cosa és difícil per a ells connectar amb els sentiments dels altres, i curiosament és una discapacitat que trobem majoritàriament en homes. De fet, hi ha un terme complet anomenat «alexitimia masculina normativa» en relació amb aquest fenomen, el qual bàsicament significa que els homes han estat apartats dels seus sentiments i separats durant tant de temps que ni tan sols són capaços de reconèixer, etiquetar, emocionar i expressar el que senten. La realitat és que, segons els professionals, una de les queixes més sentides en psicologia, quan ens referim al món de la parella, és la de que ells no expressen les seves emocions, o com a mínim no les expliquen. I, en general, segons la majoria de les dones, el percentatge d’homes que davant de qualsevol conflicte en la parella no volen parlar, és elevat. Quan la realitat és que expressar les emocions és important i ajuda, i molt, a millorar les relacions.
I evidentment que no en tinc cap dubte que, tot i que els homes no expressin els seus sentiments, no vol dir que no sentin i, fins i tot, que no sentin profundament. Però és que els homes moltes vegades recondueixen aquests sentiments, transformant-los en alguna emoció que per al seu cervell sigui més fàcil de gestionar. És com si fessin servir una mena de codi secret, però que és tan secret que ni tan sols ells el poden desxifrar. Sovint aquests sentiments els experimenten a través de dolors físics, com maldecaps o dolors d’esquena. En altres ocasions, els transformen en emocions com la ira, les quals aboquen en una situació totalment aliena a la causant dels sentiments.
I si volem analitzar l’origen d’això, potser podríem parlar de la idea inculcada que els sentiments són «cosa de noies», la qual ha deixat tota una generació d’homes, heterosexuals, orfes d’una connexió més autèntica amb altres homes, i evidentment amb les dones. Així, molts homes han silenciat els seus sentiments durant tant de temps que ara no tenen recursos suficients per tractar-los quan sorgeixen.
Però també hi ha fets biològics que poden ajudar a entendre aquest comportament. Així quan li preguntes a un home «en què penses?» i ell respon «en res», és possible que sigui cert. I això és una cosa que resulta impossible en una dona. I és que tot i que tant el cervell dels homes com els de les dones estan dividits en dos hemisferis, el dret i l’esquerre, en què el dret és el de les emocions i l’esquerre és l’analític, el racional, amb una unitat anatòmica intermèdia que es diu el cos callós. És un fet que en el cervell de les dones hi ha més fibres que uneixen el dret amb l’esquerre i que els homes tenen més fibres a l’interior de cada hemisferi. Això provoca que els homes es puguin concentrar més en una única tasca, mentre que les dones, en passar d’una banda a l’altra, interrelacionen la part racional amb l’emocional de forma contínua, i per això tenen tendència a sobre pensar. Això si, de regal també poden concentrar-se en més d’una tasca a l’hora. És a dir, a la dona li costa molt més relaxar-se que a l’home, i tal com ens diria la psiquiatra Marian Rojas, és com si el sistema cerebral de la dona fos un sistema de velocitat 5G, i, amb tot el carinyo del món, el de l’home fos més tipus fax.
En qualsevol cas, les dones necessitem molt més expressar els nostres sentiments, i necessitem parlar-ne d’aquests, reclamant per això una empatització més gran que no sempre troben en la ment masculina. I arribats aquí em ve al cap una frase d’origen, almenys per a mi, desconegut que diu «les dones són increïbles. Tu no els hi dius res i elles ho entenen tot. Elles et diuen tot, però tu no entens res». I en aquest dilema es basen moltes relacions, les quals acaben en desgast.
En qualsevol cas, cal treballar la intel·ligència emocional en els homes, entenent-la com la capacitat, en major o menor mesura, de percebre els sentiments dels altres i els propis, així com la destresa per expressar-los i facilitar la interacció.
I acabem avui amb una frase de l’escriptora estatunidenca Harper Lee, autora de ‘Matar a un rossinyol’, qui diu que “mai entens realment a una persona fins que consideres les coses des del seu punt de vista, fins que et fiquis dins de la seva pell i caminis amb ella”. Amb aquesta frase recalquem la importància de l’empatia, derivada sovint de parlar, escoltar i entendre, ja que requereix més que la simple observació superficial de l’altre, per posar-se en el lloc de l’altra persona i veure el món a través dels seus ulls.