La Bíblia ja ho redeia
La Terra no és plana, per molt que hi hagi gent que ho defensi. Les vacunes són un gran avenç de les ciències, que salven moltes vides. Algunes tindran efectes secundaris per a algunes persones, però la seva efectivitat està comprovada. El canvi climàtic existeix i la humanitat hi té molt a veure, sobretot hi té molt a perdre. L’ecologia forma part del cinquè manament del no mataràs, del conservaràs la vida, la protegiràs i la cuidaràs.
La Terra rodoneja, malgrat que algunes teories de conspiració diguin el contrari. Aquí el profeta Isaïes, des del segle VI aC, escriu: «Déu té el tron sobre la volta del cel. La gent, des d’allà, semblen formigues» (Is 40,22). No pretenguem que l’escriptor bíblic tingués un coneixement científic a la semblança del que es pugui tenir en ple segle xxi amb la IA, en tot cas integra en el seu escrit les observacions i les conclusions a les quals ha pogut arribar amb les seves pròpies capacitats. En realitat, qui s’enfili a una muntanya mitjana amb bones vistes, es podrà adonar de la curvatura de l’horitzó. No cal ser ni molt llest ni disposar de molts mitjans tècnics per arribar a aquesta conclusió. Quan arribem dalt del cambril de la Mare de Déu de Montserrat, amb una imatge del segle XIII dC, i besem la bola que du a la mà, què us penseu que és, sinó la terra sencera i esfèrica que Maria mostra al creient per a la veneració!
La comprovació que anant endins de la terra, per una cova o una sima, es pot experimentar que la temperatura es manté sempre estable o, en el pitjor dels casos, es dona una erupció volcànica, de foc i destrucció, fins i tot. En el llibre de saviesa de Job, aquell que es debat sobre el sentit del mal i el sofriment en les persones bones i justes, diu: «la terra, per sota, sembla trasbalsada pel foc» (Jb 28,5). La incandescència no tan sols cau del cel sinó que pot pujar de les interioritats de la terra i l’escriptor bíblic ja ho havia comprovat. Alguns diuen que la columna de foc durant la nit i de fum durant el dia que guiava el poble d’Israel, en realitat era un volcà en erupció, allà pel segle XVIII aC.
Semblaria que el mateix escriptor de Job hauria arribat a la conclusió que la Terra flota sobre l’espai del cosmos: «Déu estén el nord del cel damunt el buit, penja la terra sobre el no-res» (Jb 26,7). En un altre lloc afirma que existeixen uns fonaments de la terra, uns pilars que, en ocasió dels terratrèmols, trampolejarien (Jb 38,4.6). Aquí, les influències de la cosmologia hel·lènica, no gaire llunyana respecte de Plató i Aristòtil (+384 aC), potser hi hauria tingut alguna cosa a veure.
L’aigua canvia d’estat en el seu cicle hidrològic, un fenomen molt conegut que no resta exempt dels coneixements bíblics. El Cohèlet, un altre llibre de saviesa de la biblioteca sagrada, tant jueva com cristiana, diu: «Els rius corren cap al mar i el mar no s’omple mai, però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc.» El profeta Amós esmenta: «Déu té dalt del cel els graons del seu tron i sosté la volta del cel sobre la terra. Crida les aigües del mar i les aboca a terra» (Am 9,6). Job afegeix: «Ell atrau les gotes d’aigua i, llavors, d’aquesta boira en fa pluja, que els núvols del cel aboquen i escampen sobre els humans» (Jb 36,27-28). Un altre exemple es troba al salm: «Fa pujar els núvols de l’extrem de la terra, fabrica els llamps que acompanyen les pluges, fa sortir els vents dels seus amagatalls» (Sl 135,7).
Per anar a un altre dels grans mites bíblics, fixem-nos ara sobre la catàstrofe del diluvi i l’arca de Noè, que s’explica a partir del capítol sisè del llibre del Gènesi. Allí s’expliquen les instruccions donades per Déu a Noè per a la construcció de la barcassa per sobreviure els animals i les persones escollides després de la destrucció de tot rastre de vida: «tres-cents colzes de longitud, cinquanta d’amplada i trenta d’altura» (cf. Gn 6,13-22), on cada colze comptaria 45,7 cms. Doncs resultaria que, segons càlculs dels estudiants de física del 2014 de la Universitat de Leicester, l’ara hauria funcionat, flotant i transportant totes les parelles d’animals sobre l’aigua de la inundació.
Per acabar, comprovem que hi ha infinites estrelles al cel, que es creen i es destrueixen de forma imprevisible; potser un trilió, divuit zeros, d’estrelles per galàxia, estimant que hi ha cent mil milions, nou zeros, de galàxies a l’univers. La Bíblia té expressions del tipus: «multiplicaré la descendència del meu servent David, i la dels levites, els meus ministres, com les incomptables estrelles del cel i els grans de sorra del mar» (Jr 33,22).
La Bíblia no pretén fer ciència, sinó mostrar el camí de salvació religiosa. Per explicar-ho, sovint recorre a coneixements científics de l’època, potser intuïcions culturals o personals dels autors, per a qui les realitats metafísiques es tornen físiques per assolir el seu objectiu.