PUBLICITAT

Pepito Grillo

CÉSAR GARCIA

De nit no es veu gaire. Per la via passa el tren. L'andana està més alta que la via i travessar-la és perillós. Aquestes obvietats han deixat de ser-ho per a alguns, perquè vagin on vagin, facin el que facin, necessiten algú que els digui que això que estan a punt de fer no es pot fer. Són els que presenten mancances manifestades en una síndrome anomenada "faci el que faci, la culpa la tenen els altres".

També es pot anomenar: "Jo faré el que voldré i si em passa alguna cosa, la responsabilitat no es pas meva, és de les administracions que no m'han prohibit fer el que jo volia; per tant, no han complert amb la seva obligació". Acostuma a tenir un afegitó del tipus: "Que per això els paguem el sou nosaltres amb els nostres impostos". És la generació que vol viure en una permanent adolescència, tenint tots els drets, però no volent cap responsabilitat. És no entendre que actuar lliurement comporta fer-se responsable de la pròpia actuació, sigui en la situació que sigui. ¿Haurem de tenir sempre algú que ens vigili els actes?

Això seria demanar a crits que la regulació de la convivència ciutadana es faci exclusivament a força de sancions perquè si no hi ha penalització, no hi ha esmena de la conducta inadequada. És a dir, la conducta adequada no està sortint de dins, sinó que s'ha d'imposar des de fora. Arguments com ara que "ningú no ens va avisar que venia el tren" o "feia tres anys que no venia per aquesta estació i no sabia que hi havia un pas subterrani", ho demostren. No cal anar gaire més enllà per saber que no serveixen solament per pixar-hi o fer pintades.

¿Quan deixarem de banda les reticències cap a la disciplina? Molts encara no s'han assabentat que per créixer cal complir normes, encara que no m'agradin. Per créixer cal seguir unes normes de convivència que regulen la nostra actuació. Fer-se adult vol dir això, acceptar que no visc sol i per tant són necessàries unes normes que ens faciliten les coses i eviten situacions desagradables, perilloses i en ocasions irreversibles. ¿Fins quan necessitarem un Pepito Grillo que ens posi límits?

Historiador. redaccio@andorra.elperiodico.com



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT