PUBLICITAT

L'omnipotència patronal, qüestionada

  • Crec que estem cecs, cecs que veuen, cecs que, veient, no veuen (José Saramago)
FERRAN GOYA

Bona tarda i bon cap de setmana! Sortireu o us quedareu a Andorra? ¡Apa, a carregar les piles, que han dit que farà dos dies esplèndids!". Conversa banal d'una tarda de divendres amb una veïna del despatx mentre esperem l'ascensor, tot just després que cadascú hagi tancat el negoci. Però no tots els treballadors andorrans poden tenir una conversa semblant. Per a més de 6.000 treballadors, els del comerç al detall, la conversa de les tardes del divendres i dels dissabtes es redueix a un invariable "fins demà". Tot va començar als anys cinquanta. Andorra sortia amb prou feines d'una economia de subsistència bàsicament ramadera.

Pel pagès no hi ha ni horaris ni festes. El bestiar ha de menjar tots els dies, també els dissabtes i diumenges; la vaca pot vedellar a qualsevol hora i s'ha de munyir tots els dies. Els homes que marxen als països veïns a dallar, a la verema o a la collita de la poma tampoc no troben allà unes condicions de treball gaire diferents. El desenvolupament del capitalisme comercial a Andorra es va fer amb les mateixes bases sociolaborals d'una economia rural precapitalista i amb la mà d'obra que fugia de l'atur, de la repressió i de la misèria de l'Espanya franquista. Només al 1967 es crea la CASS. La mínima regulació laboral (festius, vacances, edat laboral) tardarà encara deu anys més.

No podem dir que els legisladors de l'època --els delegats permanents-- tinguessin uns reflexos gaire àgils. Potser, ja en aquell temps, feien torrades a les cases benestants del país. Els successius bisbes coprínceps --malgrat la rica doctrina social de l'Església-- mai no han extremat el zel en la defensa del repòs i temps lliure de les treballadores i dels treballadors andorrans que els permeti tenir cura de la vida familiar, cultural, social i religiosa.

I això que l'encíclica Laborem exercens (1981) de Joan Pau II ja deia que "s'ha de regular el repòs setmanal, que inclogui almenys el diumenge". Era l'adaptació moderna del que estava escrit al Llibre primer dels cristians: "El dia setè va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora" (Gènesi 2,2).

Per sortir del mimetisme precapitalista i poder tancar el comerç vuit diumenges a la tarda, hem hagut d'esperar 60 anys. Tanmateix, la decisió del Govern socialdemòcrata va més enllà de regular un aspecte menor de les relacions laborals d'un sector econòmic. És una mesura que assenyala un inici (tímid) d'una veritable opció de societat i de civilització, que ha de triar entre la productivitat desenfrenada d'una societat que redueix la vida a la producció i al consum, i una societat capaç de conrear l'art de viure i que deixa un lloc (encara minúscul) a la cultura, a la intimitat, a l'esbarjo, a la vida privada i a la vida associativa.

FINS ARA,
els qui millor han entès el perill d'aquest canvi han estat els sectors més reaccionaris del poder econòmic i mediàtic; si ens centrem a valorar els interessos econòmics en joc es podria concloure que la reacció d'aquests grups de poder ha estat desproporcionada. Però no ens equivoquem: la valoració real que fan aquests reductes fàctics no té res a veure amb el 0,5%, el 2% o el 2,5 % de reducció de la xifra de vendes.

El que no volen els empresaris ancorats en el model comercial dels anys 50 és perdre el control en el maneig dels recursos humans; volen continuar usant el temps de treball dels seus empleats a la seva voluntat (i de pas el dels treballadors públics: policies, agents de circulació, vigilants d'aparcaments públics, educadors d'escoles bressol, etcètera); tampoc no volen que el treballador recuperi ni un mil límetre - ni un minut- de la seva autonomia individual. És en definitiva una qüestió de poder i no una qüestió de beneficis o pèrdues.

¿Quina associació de comerciants o quin grup mediàtic ha qüestionat el tancament de les oficines bancàries els matins dels dissabtes? ¿Ha preguntat l'ABA als seus empleats o als usuaris que en pensen? ¿Quan perdrà la banca andorrana per tancar els 52 dissabtes? ¿Què opinen CR i ApC i els seus publicistes d'aquest tancament? Quantes milers de SMS s'han enviat per protestar contra aquest tancament? ¿I què en pensa el Govern? No em consta que cap intrèpid reporter hagi fet aquesta pregunta ni set vegades, ni tan sols una, a Jaume Bartumeu. La raó: a aquest país tothom té assumit que els bancs tanquen els dissabtes perquè, naturalment, els dirigents bancaris ho han considerat convenient i, en conseqüència, no han de donar explicacions a ningú.

EN AQUEST
cas, no importa el perjudici als visitants (hi ha caixers 24h, ens diran), ni a la reputació del país turístic. El principi del poder no s'ha tocat; tota la resta són futileses. Des de fa més de 15 anys ens omplim la boca amb anhels de canvi de model econòmic. Ara sabem que per a uns el canvi era només una variació en l'estètica dels aparadors i de la gama d'articles de les prestatgeries; però sense tocar la subordinació del poder polític als grups econòmics, perpetuant la desregulació comercial, l'opacitat comptable, l'absència d'impostos i la manca de drets dels treballadors i dels consumidors.

Per a mi, el decret d'horaris hauria de servir per obrir un debat sobre les opcions de desenvolupament econòmic i social equilibrat i sostenible, sobre una concepció urbana del segle XXI que ens allunyi de la prehistòria comercial andorrana (tancant a les 10 de la nit i amb la Guàrdia Urbana cedida per l'alcalde Porcioles) i per la voluntat de trobar vies que responguin als interessos dels assalariats i dels consumidors i respectuoses de la justícia social. I això, evidentment, qüestiona l'omnipotència natural dels patrons.

Enginyer. redaccio@andorra.elperiodico.com



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT