Tants caps, tants barrets
- Som titelles en mans foranes que no coneixen l'olor de la truita al Valira ni la paraula donada
Tot plegat, com qualsevol moment, el que molts cops hem sentit i potser hem gosat dir, en el lloc oportú i en el moment adient, aquesta podria ésser la simple i cabdal espurna d'uns fets i un dia com el d'avui; en què la coincidència o cúmul de circumstàncies ha dut al comentari de "i sort de l'Arte", en referència al canal televisiu europeu. Sí, em declaro un assidu en les hores de tranquil litat, en aquelles en què deixant els llibres o les tasques quotidianes de banda, escullo el mitjà televisiu com a moment d'esbarjo o senzillament de descans fàcil, i el canal Arte és un d'aquests refugis de pensaments i font d'inspiració o catalitzador d'idees i pensaments.
Una convalescència per un accident, una avaria tècnica al servei de televisió, i amb el Josep ha sortit el tema de l'Arte, i el comentari de que darrerament a Andorra Televisió quelcom havia canviat, i la seva sorpresa en unes conferències emeses darrerament en les que anecdòticament un cop acabada l'emissió i en la creença que eren en directe el dugué a sortir ràpidament de casa per participar en les qüestions posteriors a la conferència.
Potser toca donar una ullada a la resta de la graella, com professionalment es coneix, i en lloc de triar directament la pel.lícula que ens interessa en família, o el canal o canals als que habitualment dediquem les estones televisives, fer una volta per la resta i veure quina és l'oferta i descobrir quelcom més.
Reconec que dedicar una hora a anar passant d'una cadena a una altra, cal fer-ho, i més quan et fas el ferm propòsit de restar al menys en horari punta, davant alguna cadena espanyola, a la que d'antuvi no tenies ni en la llista de les programades. Vaig a espetegar a l'entrevista de Jordi González a Artur Mas. Reconec que he seguit més de prop la carrera del polític que la del periodista al que des de l'any 82 o 83 a la EAK53 al costat del Pep Espada i si mal no recordo del també periodista Carles Francino, poc he sabut o vist, a excepció del temps a Miramar, a TVE Catalunya allà el 1988 si fa o no fa.
Artur Mas és un dels polítics que més m'ha atret del panorama internacional, del que poc conec com a persona, i del que a nivell polític no he pogut tampoc conèixer gaire més del que es públic i oficial, però que de la meva petita col.lecció o més políticament correcte, interès, situo en aquest interès al costat de Churchill com a part de la política històrica o el liberal alemany Werner Hoyer. Doble treball de descobriment i consideració dels sentits; per una banda ràpidament situo l'àmbit de l'entrevista en la data de la celebració de la Diada a Catalunya, i el redescobriment d'aquell nom en una cinta fa més de 30 anys enfront un dels polítics més ben formats de les dues darreres dècades. No cal ni resseguir l'entrevista o els detalls d'alguns moments brillants, tant per un com per l'altre, o confessar que de tant en tant de reüll fèiem una escapada a la cadena catalana per seguir el concert de Raimon, i acabar guanyant avui la cadena espanyola malgrat les reticencies inicials, per arribar al comiat amb l'aparició del regal del llibre de El petit Príncep, fet que a hores d'ara i encara pensant en el fet o el missatge, en podríem treure moltes conclusions o més encertadament moltes opinions.
¿És el Petit Príncep el polític com a referent es feia fa anys del dofí del molt honorable president Pujol ? ¿És potser un referent a un ego que en moltes ocasions s'ha relacionat amb el polític Convergent ? ¿O potser una referència a un possible príncep més que futur president davant un possible moviment independentista? I el periodista ha tingut en compte les valoracions, per a no dir les paraules més que gruixudes o vexants que s'han dit a l'entorn de Saint-Exupéry i en especial del que s'ha volgut veure o entreveure del seu manuscrit Au centre du désert els darrers anys, o tot el que s'ha dit des de que el 1988 Horst Ripper, pilot alemany de la Segona Gran Guerra, fes públic que ell havia abatut a l'escriptor el 1944 tot i que cap prova ho ha demostrat, ni la troballa de les seves restes encara sense localitzar i en ocasions relacionada la seva desaparació a circumstàncies similars i fins i tot fruit de la mateixa operació en la que es va involucrar la desaparació de Glenn Miller en una sòrdida història d'espionatge.
REALMENT
les darreres interpretacions de Raimon un cop acabada l'entrevista i amb canvi de canal, i escoltat un parell d'opinions de certs personatges que m'han desvirtuat tota l'entrevista o més avait la feina feta en l'entrevista m'han deixat amb més preguntes i consideracions, que les mateixes que el periodista ha plantejat, però amb la convicció que estem davant d'un dels polítics del segle XXI que més joc donaran, i amb la curiositat de cercar el llibre escrit per Pilar Rahola, una altra sorpresa de la nit, ja que encara la situava dins l'àmbit Colom a la política catalana i no com a bibliògrafa o col.laboradora televisiva. Agradablement sorprès, com al final d'una bona lectura, en la que no simplement tanques les tapes i el deixes a la taula amb la idea que juntament a aquella pila d'escollits, serà rellegit de bell nou, si no com a terra d'homes de Saint-Exupéry, en què prens consciència de quelcom més profund que un mateix i les seves creences, i adoptes el compromís i la responsabilitat com a fermes creences, sense forma ni nom o misteri, però amb solidesa i quasi bé amb valentia.
De les lletres d'Ausies March en la veu de Raimon, desperto dels pensaments amb les imatges d'Escòcia i la lluita de poders entre els poderosos i els clans, les conxorxes i les aliances, i penso que oportunament la televisió catalana, i a hores no massa políticament incorrectes, tanca la programació de la seva televisió nacional, amb notes de nacionalisme i opressió, sense haver de recòrrer a Braveheart, que potser hauria estat més del tarannà d'Artur Mas que no pas dels actuals polítics; ¿potser l'han emesa en hora de tarda i aquest comentari no calia, o he valorat a la lleugera els polítics catalans actuals, o he deixat entreveure alguna tendència política?
No ho sé, i tampoc ho respondré, senzillament he despertat alguna pregunta o pensament? el que ha fet Jordi González al llarg de més d'una hora, despertar preguntes questions i dur-me a considerar l'entorn més proper. Aquest entorn que comença a casa en les relacions de família, que continua ben possiblement en les relacions de veïns, i així va escalant fins arribar, a on vulguem i fins on ens en considrem part. Em ve a la memoria una publicitat que en un o altre moment he sentit aquests darrers dies a la ràdio, mar o muntanya en una discussió familiar, no recordo més i tampoc m'interessa llevat de pujar un graó més i observar el meu entorn més proper, reflex de la parròquia, espill del país, i veure s'obvien temes tant cabdals com un error comptable, i mai importa la quantitat, si no el fet, l'estalvi medi ambiental ni es considera, o que s'hagi de recordar que som a Andorra, i la nostra parla es el català; finalment tot acaba amb decissions preses lluny de casa nostra, per persones que en molts casos ni han trepitjat el país, o que tant els hi fa els que hi vivim. Segueixo pujant i veig la picabaralla dins les formacions polítiques a la Massana i l'aparició d'un nou partit; el motiu uns no entenen els altres, i recordo aquella dita que no hi ha més sord que el que no vol escoltar. No vull seguir pujant, no m'ha calgut anar gaire lluny, fa quatre setmanes que no tinc canal Arte, no es que no tingui a qui comunicar-ho, que no pagui qui se'n cuida o qui ho administra o els càrrecs electes que em representen, dec ésser l'únic o un dels pocs que segueixen Arte, i la majoria és per definició en els càrrecs electes, la democràcia. He trigat quatre setmanes i la conversa amb el Josep per avui seguir una entrevista en un canal espanyol, un concert en un de català, una pel.licula també en català, i venir-me entre les picabaralles del quart, uns que no entenen un projecte, i uns altres que llegeixo posaran proves per veure si els supera el Govern aquella dita tant catalana de tants caps, tants barrets.
Per a més informació consulti l'edició en paper.