PUBLICITAT

Els millors ambaixadors són els intel·lectuals

  • El sector cultural i creatiu dóna feina cinc vegades més que totes les telecomunicacions juntes
SEBASTIÀ JANÈ
Periodic
Foto:

L'home es converteix en pecador quan l'estupidesa s'apodera d'ell. Així ho diu el Talmudi i ara entendrem el perquè d'aquest comentari.

Estem a les darreres setmanes del 2014, any de rècords en subhastes i vendes d'art arreu del món ,sempre que no sigui el nostre, és clar.

Els homenatges i mostres dels artistes que han deixat una petjada en el seu temps,han estat vius en els pensaments de les institucions occidentals i algunes d'orientals, naturalment tenim reiterades excepcions.

La història reconeix que les societats es perpetuen tan sols per la cultura i sobreviuen al temps només per les humanitats, però no és el cas de casa nostra. Aquest any s'adorm, passant de puntetes en fets relacionats en mostres d'artistes desapareguts, i per sobre de tots ells el gran Salvador Dalí.

Recordant els 25 anys de la seva falta, ciutats com París, Nova York, Bogotà, Londres, Sao Paulo i fins i tot Tòquio, s'han entregat a la màgia de les obres del mestre del surrealisme, i nosaltres tocant el flabiol per fer bonic; sembla patètic.

Els millors ambaixadors de cada país són els seus intel·lectuals i els artistes plàstics són una garantia ben certa. Algú pensa en París oblidant la Torre Eiffel? O els impressionistes? Què seria de Barcelona sense Gaudí? Una ciutat vella com altre qualsevol. Qui no plora la desaparició del nostre conjunt romànic de Meritxell? Qui sabria on és Màlaga sense Picasso, o el nou Centre Pompidou fora de les nostres fronteres? O Florència sense Leonardo i Miquel Angello? Bilbao sense el Museo Guggenheim?, etcètera. Així podríem omplir infinitat de fulls sobre aquest tema,però volem parlar del any Dalí.

L'obra del genial artista és reconeguda arreu del món,tan sols la ceguera partidista i el cel polític han privat al circuit cultural gaudir de la seva magnífica obra. Tan difícil hauria estat portar-la del Reina Sofía al Museu Nacional d'Art de Catalunya?, per exemple. Ens costa molt i molt entendre les postures radicals, sense solta ni volta.

Hem vist alguns petits homenatges i recordatoris individuals. Aquests ens retornaran a la memòria l'ingent aportació de pensament i reflexió al seu temps, que tant generosament ens regalà el mestre empordanès, ell ens proposava una «cultura lliure d'eslavons pobres», «fora el esclops i barretina», ens deia que «l'art no pot tenir fronteres».

L'art és una eina poderosa contra l'ignorància, està lliure de codis condicionats, l'art no és alienat, més aviat converteix l'home en un ésser lliure, naturalment diferenciem l'art en majúscules i l'artesania,amb tots els respectes.

D'altra banda encara tenim institucions que s'obliden de la gran aportació econòmica de la cultura en general i de l'art en particular. A les arques de cada país la mostra Dalí al Reina Sofia ha convertit aquest Museu en el més visitat aquest any, molt lluny del següent, El Prado.

Es calcula que l'art espanyol va regitrar el 2013 unes vendes aproximades de 336 milions d'euros, Art Price dedueix que el preu mig per obra és de 97.000 euros, si tenim en compte que al Regne Unit el preu mitjà es de 1'4 milions, poden entendre l'interès dels col·leccionistes estrangers en l'art espanyol, sobre tot de la postguerra.

Segons el darrer informe de GESAC, el sector cultural i creatiu dóna feina cinc vegades més que totes les telecomunicacions juntes i representen el 4'2% del PIB de tota la Comunitat Europea.

Estaria bé no deixar en l'oblit aquestes informacions per acostar-nos més al patrimoni cultural i descobrir en el món de l'art un d'aquells plaers impagables, si afegim la despesa d'adrenalina produïda per una subhasta, llavors és el clímax entre l'espectador i l'obra.

És part de l'eròtica del art, el joc de la sensualitat, contra la pornografia de la futilitat gratuïta que mai no ha aportat res i provoca la soledat més profunda. 

A les il·lustracions imatges que són homenatges a Salvador Dalí: Ana Lentsch, No sólo de pan vive el mono. Ana Lentsch, Naufragio de una Sardina.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT