PUBLICITAT

Regalar un país

Personalment sempre he pensat, i així ho he expressat, que el poder de la paraula és molt més gran del que sovint creiem. I encara hi crec en aquesta màgia. Altrament no utilitzaria mai més cap paraula per expressar-me. Ara bé, també és cert que a força d'utilitzar les mateixes paraules de manera constant i, fins i tot, en contextes amb els quals no estan relacionades, el seu poder va disminuïnt poc a poc. Aquest fet és ben conegut d'aquelles persones que detenten algun poder sobre altres, i, en particular, és ben conegut dels polítics. Una de les estratègies més profitoses en el terreny polític és el de “deixar cridar” als que reclamen, tota vegada que els resultats confereixen plena identitat a dites com “escapar-se la força per la boca” o “gos bordador poc mossegador”. A Andorra, malhauradament, aquesta dinàmica ja està perfectament instal.lada, just quan les circumstàncies comporten que la “cridòria” del poble hauria de tenir efectes devastadors entre aquells representants institucionals que ho estan fent tan malament com poden, o com saben. La contínua remor de fons en que s'ha transformat el disgust, l'emprenyamenta, la decepció i la desafecció del personal envers tot allò que fa pudor a política, ha passat a formar part del soroll quotidià que tira riu avall sense que ningú hi pari esment. Les consequències més importants d'aquest absurd són dues: una, l'establiment d'un comodíssim entorn entre aquells responsables institucionals que, si fossin a Islàndia, tindrien el cul més apretat que uns calçotets de làtex, de por per acabar entre barrots. I dues, l'absoluta manca de compromís per part dels que haurien d'empaitar als primers, dia i nit, per fer-los treballar en allò per a que se'ls va escollir i se'ls remunera. Dels primers no tinc cap ganes de parlar. Mengen a part. Dels segons, dels que són majoria, dels que teniu el poder absolut de decidir el futur propi i dels que venen darrera, dels ciutadans que heu posat als altres on són, i en consequència sóu els últims i únics responsables, de tots vosaltres que esteu llegint aquestes línies amb displicència, d'aquests si que vull dir que heu faltat al compromís. Heu pervertit el compromís més important: el personal, el que dona tota la força a l'individu per poder unir forces, colze amb colze, paraula amb paraula, el que permet ser indestructibles davant l'ignomínia de qui se us en riu a la cara dia rera dia i, a sobre, recompenseu amb el vostre esforç amb uns privilegis inmerescuts. I aquest compromís, que s'ha de transformar en “fer i actuar”, l'heu transvestit en paraules. Paraules que, a força de repetir-se una i una altra vegada, ja han perdut tota la força i el poder que esmentava a l'inici. Heu fet del “poder és voler” un “lacònic lament inacabable” al qual aquells que vosaltres voldrieu “còrrer a òsties Valira avall” fan oïdes sordes. Alguns d'aquests, fins i tot, l'han adoptat com a fil musical mentre continuen treballant dur per al país. El seu país, no el vostre. Continueu així, amagats darrera les finestres entelades on ningú us veu però vomitant paraules sense contingut. El soroll ja és insuportable. Millor per als que mengen a part. Acabaran no sentint ni tan sols la cridòria que provoqueu i podran seguir en la seva “missió divina” per a la qual se senten triats. De la paraula ja n'heu perdut el poder. Quan hagueu acabat, també, amb la màgia ni tan sols us quedarà el record de no haver assumit el compromís. Només gaudireu del regust biliós de la realitat, mentre camineu carretera avall mirant de reull els somriures condescendents dels que no vàreu ser capaços de fer treballar per a vosaltres. Els haureu regalat tot un país.  

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT