PUBLICITAT

MODELS ESGOTATS. NOUS HORITZONTS. Part 2/5

"On estem. Models esgotats." Dos factors essencials es van conjugar durant la dècada dels 90 per permetre el naixement d'un “monstre” que acabaria posant en entredit la supervivència del Principat: la bombolla immobiliària. El desenvolupament econòmic basat en el turisme i el comerç va anar engreixant el fluxe monetari fins a uns nivells tals que les quantitats de beneficis generats havien de trobar un lloc on poder continuar rendint més enllà de la rotació de stocks que l'activitat comercial comporta de manera natural. Les condicions de rendibilitat als mercats financers, amb uns tipus d'interés històricament sota mínims, no eren suficientment atractives per als inversors. La solució va arribar a través del sector de la construcció que, podent accedir al finançament gairebé sense cost, va fer de l'immobiliari el producte més atractiu mai vist. Tot semblava un conte de fades: una propietat immobiliària en la que es podia invertir un diner en un moment determinat, es podia revendre poc temps després amb uns beneficis extraordinaris i gairebé increibles. I el joc es podia reiniciar tantes vegades com es volgués. La gallina dels ous d'or era inmortal. La bombolla no feia més que créixer sense que se'n veiés el final, malgrat les advertències d'alguns que eren acusats de voler aigualir la festa. La festa es va acabar, però, de manera sobtada i amb trencadissa. Les consequències són ara ben patents i visibles. De tota aquesta situació cal retenir una paraula, un factor, un fet importantíssim, que es va passar per alt i que avui, sovint, recordem amb recança: la reinversió. El model econòmic basat exclusivament en turisme i comerç, apalancat pel sector immobiliari, no va tenir prou en compte que la reinversió dels beneficis és imprescindible per dos motius essencials: la innovació i l'enfrontament a la competència. I això només en aspectes que afecten directament a la productivitat. Cal afegir que també s'ha de contemplar la reinversió dels beneficis en aspectes en els que la societat també se'n veurà recompensada: creixement i desenvolupament educatiu, col.laboració i atenció social, infraestructura civil, implementació de models creatius i culturals, i tot allò que aporti valor a la societat fora dels àmbits purament econòmics. No es va fer ni una cosa ni l'altra i el paradís que semblava etern, avui ja no existeix. La principal consequència constatable és que avui, en el model binòmic turismecomerç, Andorra no és una destinació singular. Tampoc ens dirigim a un nínxol de mercat determinat ni oferim un producte significativament diferenciador al respecte de la competència. No hem sabut preparar-nos per a un futur com el que ens ha atrapat i tampoc ens em sabut reinventar per tal d'adaptar-nos a un nou paradigma. Analitzant aquest fet podem posar l'esquí com a exemple del que podia haver estat i no és: el turisme de neu que ens visita és en general, a la llum dels paràmetres que els organismes controladors dels sector estableixen, d'una qualitat baixa. Les inversions en el sector es van dirigir a l'ampliació de superfícies esquiables en comptes de l'optimització dels recursos existents i la millora dels mateixos per captar un turista de més poder adquisitiu. No es va entendre que calia aconseguir més qualitat i no més quantitat. Tampoc es van tenir en compte les inferències dels models meteorològics que apunten a una important disminució de la innivació en cotes per sota dels 1800- 2000 metres. Les inversions orientades en aquest sentit, doncs, ja es preveien ruïnoses en un futur no gaire llunyà. Aquest error, però, que ja és inherent a l'evolució del model a Andorra, s'ha reproduit històricament en el comerç de manera automàtica, genètica podriem dir. No ha estat fins que la realitat ha demostrat que, en els casos de mercats molt estrets, inclós físicament, és molt més rendible la qualitat que la quantitat, que alguns dels actors econòmics del país han decidit, tímidament, començar a girar el rumb. Casos com el de l'Associació de Comerciants d'Andorra la Vella exemplifiquen que la tasca és difícil. Ells mateixos, els que han de veure ben clar que s'ha de canviar el rumb, s'oposen a mesures com la de transformar el seu “terreny natural de joc” cap a estructures demostrades de millor rendiment i acceptació per part dels visitants: les zones peatonals. Ara, potser, ja estem lluny dels objectius i serà massa tard, almenys per al model que estem analitzant. Aquella gallina dels ous d'or que semblava inmortal no s'ha mort, l'hem matat nosaltres. Els dos models productius ens els quals Andorra ha basat el seu creixement fins a l'actualitat estan, doncs, esgotats. Cal, sense cap mena de dubte, explorar nous models, buscar nous generadors d'activitat econòmica i aplicar-los ràpidament. Pròxima entrega: “On anem. Horitzons improductius.cropped-cap1

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT