Els guardians de Sispony
Fa setmanes que li dono voltes, i avui havia de prendre la decisió i donar forma literària als pensaments que des de fa temps ocupen part de les meves estones d’esplai davant el Casamanya.
Però una vetllada després de sopar tots plegats i potser amb una mica la nostàlgia de na Julita que va viure aquells anys d’estudis a la Barcelona Franquista, mentre un començava a descobrir la política i els mitjans de comunicació, uns carrers més amunt; ves per on que estàvem a prop i el que serien els anys; i la curiositat per veure com les noves generacions feven el mateix que fa més de trenta anys els joves que coneixivem, ens duu a veure que diven als informatius Catalans, tot i que arribem al final d’un concert de Lluís Llach a Barcelona al 1985, mentre recordem un altre al Gener del 1976.
Mentre pels records en silenci passen les imatges dels joves baldats i atonyinats a garrotades, a l’hora, que les primeres reunions del BEAN o de l’Assemblea de Catalunya, cada un tiniva les seves aventures personals lluny de casa, les mans s’estrenyen en silenci mentre Lluís Llach canta al costat de na Marina i Maria del Mar.
Passen quatre imatges, reconeixem a alguns antics coneguts i alguns noms que ja no hi son, i des de la tranquil·litat de Sispony recordem aquells anys, i no me’n puc estar de pensar en veu alta que vàrem ésser testimonis d’excepció aquells anys, i que a casa, a Andorra, mai hem vist quelcom així.
La nit convida a passejar i reflexionar, i com diva al principi posar negre sobre blanc el que fa dies es cou al pensament, i aturat davant les restes d’un dels guardians de Sispony, observo com els brots tendres han nascut aquests darrers mesos a la soca que encara resta d’un dels dos magnífics arbres que al llarg de més de cinc cents anys han servat el poble, i que veieren obrir-se la carretera dels plans i aixecar noves cases; les restes d’un d’ells forma part de la tanca de pedra de més de 60 anys d’una casa, encara avui. Somric pensant que la ma que va ordenar la mort dels dos magnífics arbres, avui no ha de gosar aixecar la mirada veient com aquesta soca brota de nou per a defensar el seu poble.
Observant la saviesa de la natura, m’adono que al Principat no hi tenen cabuda fets com els que Catalunya ha viscut les darreres hores, ni concerts com aquell 1976 o 1985; aquest es un País amb més historia i saviesa que la que volen ensenyar al mon els americans, i quan als regnes d’Espanya mataven en nom de Deu a les amèriques, a les valls ens regíem pel Manual Digest, i mentre avui a Catalunya uns i altres pugnen per a sortir a la fotografia, però tot sigui dit, des del lloc adient i políticament correcte, nosaltres ens sentim orgullosos del nostre passat i la nostra gent.
Potser l’aire fresc d’aquestes darreres nits d’estiu, o la imatge de la soca tallada del guardià de Sispony m’ha alterat el pensament? Em nego a acceptar que dies així mai puguin passar a casa, i no pel fet reivindicatiu enfront la opressió i la ocupació, si no pel fet de l’orgull i l’amor propi d’un País. No accepto sentir que l’únic que compta es la pela, que renegar dels orígens es el més fàcil, que la feina del Laureano, del Mateu, del Dot o del Babot no compta, com no comptaven els dos guardians de Sispony, ara fa tres anys tallats de soca rel sense motiu.
M’adono que potser soc jo el que s’enganya, i així com aquests dos vells arbres varen perdre la vida pel caprici desconegut d’una ma amb destral, així avui menystenim els nostres representants al Consell, així avui exigim que ves a saber qui ens mantingui i ens financi amb subvencions i ajuts abans que ajupir la esquena, i si pot ésser que l’ajupi un altre per nosaltres.
El que diva abans, serà l’aire fresc, però em nego a acceptar que aquests som nosaltres, i mentre giro la vista on hi havia un dels dos gegants guardians, penso en la saviesa dels que varen obrir la carretera dels plans, respectant aquell arbre, i de què es varen oblidar d’ensenyar als seus fills, perquè segles més tard aquests els fessin caure oblidant tot lo aprés.