PUBLICITAT

Pots pujar el volum carinyo?

Que na Julita digui això, es ben estrany, per a ésser exactes ja es estrany que ben sopat engeguem el televisor si no es què per algun motiu hem llegit quelcom d’interès programat en algun canal que paga la pena de veure i escoltar, però avui ha restat encès des de l’informatiu, i més encara quan la nostra filla ha sortit en primer pla, travelling inclòs damunt la seva flamant bicicleta rosa, a la bicicletada de La Massana. Faig una ullada a la vintena i escaig de cadenes que rebem, ullada ràpida al sumari de la programació, en un gest poc convençut de restar enganxat a un o altre, damunt el braç de la butaca i a punt de sortir a respirar l’aire a la terrassa, quan em deturo en un canal espanyol on parla l’antic secretari general del partit comunista d’Espanya, El Senyor Julio Anguita; es aquest el moment en que la meva dona em demana de pujar el volum del televisor, tot just haver escoltat des del menjador on cus uns pantalons de la nostra filla, la veu del veterà polític. Li vaig perdre la pista entorn el 1985 o 86 quan era alcalde a Cordoba, no vaig saber poc més d’ell, excepte les seves dolències de salut fins al 2003 amb la mort del seu fill a Bagdad; avui la seva veu i la seva imatge ens ha ocupat poc més de vint minuts en una entrevista en un canal espanyol, i allò de que un cop ha acabat, et mires i et surt allò de “ si molt be, però a mi no em diu res ara, està be que hagi descobert o pres consciència de la realitat avui, però en tot cas m’hauria servit de quelcom que quan tocava fes el que convenia. Vaja, sense romanços, que ara que no et compromet a res, ja em pots venir a explicar el que vulguis. Si gràcies, potser a alguns els hi obres els ulls avui, però ja em pots explicar que feves fa vint anys. Fa cosa d’uns vint anys, en una reunió que avui encara em pregunto que coi hi feva, a banda d’una amistat amb un dels polítics Europeus que més he admirat i dels que considero més assenyats i un gran amic, es va posar damunt la taula la qüestió de les adopcions internacionals, i una demanda que hi havia per part de la societat, a banda d’un negoci i tràfic de persones que aprofitava la manca de regulació i a l’hora la manca d’organismes que facilitessin les adopcions. Siguem clars de nou, la demanda de la societat era, que en poques setmanes, i com a molt amb quatre setmanes de vacances i viatge, es tanqués tot plegat. El tema econòmic, social, i no diguem ja emocional, ni es plantejava, i menys encara a qui o com es pagava. Tot plegat era una qüestió emocional personal, que s’havia de cobrir o suplir. Aquesta opinió es la que una psicòloga molt coneixedora del tema va intentar abocar a la reunió, per a que es tinguessin en compte les emocions, necessitats i la realitat dels infants, arribant al punt més delicat de qüestionar a qui es feva realment un favor, i quin. Si mal no recordo vàrem reprendre el debat el 1996 o 97 en una xerrada radiofònica o una entrevista en un plató, quan assessorava altres Països. Quan parlava, tots sabien que era moment de no dir res, “A veure, expliqueu-me, qui adopta? Les famílies pudents oi? Qui son aquestes? Les que demà enviaran els seus fills a dirigir les empreses oi? I les que d’aquí uns anys copsaran la classe política i les institucions oi? Que voleu el Govern ple de negritus? Seria llarg entrar en l’anàlisi de la societat culturalista, de la realitat cultural i ètnica, i la fragilitat de la globalitat, i tampoc es el moment. Mesos més tard, vaig conèixer el que fou cap de premsa d’un partit dretà Europeu, provinent de les conviccions comunistes més fermes, i que en alguna ocasió havia escoltat com mencionava a Julio Anguita com a model del comunisme actual. No oblidaré aquella exposició on desprès d’aconseguir que un afamat empresari del mon hoteler signés un taló per a cobrir un any o més de deutes amb una empresa de telecomunicacions, que el partit tiniva, va plantejar un model programàtic per a la propera campanya electoral, entre els que hi destacaven que un important i destacat membre d’un partit d’esquerres, esdevingut gestor de mitjans de comunicació, entrés a formar part dels medis de comunicació locals i en especial els independents, per a anar rellevant les seves direccions, per afins, i un cop ascendit a l’alta direcció dels medis afins, adquirir els medis independents en fallida o sense recursos. La exposició fou molt més complexa i llarga, però la cirereta del pastís, avui fa uns anys, fou plantejar qui coi entrava en política. Ai la mare, les coses havien canviat, i molts aconseguien un escó a la Bastilla, al Reichstag, o al Parlament. Ja no hi havia prou amb els vots comprats a la fàbrica, al camp, a la cafeteria o al despatx, calia assegurar aquest control. La proposta fou molt simple, s’ha de deixar de retribuir als polítics. I em recorda el mateix, doncs oblideu-vos d’adopcions a Àfrica i parleu amb els Russos que son rosos. El que no he acceptat encara avui es que el Cap de premsa comunista, m’expliqués allò de “Qui paga mana”, i dubto que ara que la canalla ja em diuen de vostè, canviï de tarannà.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT