PUBLICITAT

Un dia qualsevol.

Dos quarts de vuit del matí, em faig el ronso, deixo que em diguin bon dia i mentre a baix la meva filla es prepara per al seu dia d’escola, dono la volta mentre m’adono que fa poc més de tres hores que em vaig posar sota els llençols. Dos quarts de deu, cafè, bon dia íntim, ullada al correu entre xarrup i xarrup de cafè i deixar descansar la vista al camp de davant de casa, mentre el Miquel ja fa dues hores i escaig ben bones que plega trumfes, esquena ajupida i mans lleugeres, un parell de sacs ja es troben al voral del camp, i un altre cistell de trumfes acabades de plegar, els va omplint. Dutxa, ullada als diaris amb un ull més posat a l’agenda que als diaris, i quatre documents per a signar, abans de baixar cap a Escaldes a deixar una garrafeta d’oli bo a la Padrina, i així entre un que avui es convida a dinar, l’altre que va a buscar alguna carta i els més joves que no hi ha dia que no s’hi acostin a berenar, que no seria cap mala cosa fer un estudi de perquè la xocolata de la grossa que diu la meva filla, es més bona a casa la Padrina que a casa, doncs la Padrina es centre de converses de fills i joves, amb allò de, si aquest matí he passat i anava a comprar bacallà doncs el Jordi l’ha trucada que anava a dinar. No cal dir res més, el que a totes les cases passa cada dia. Un quart i mig de dotze, cafè de mig matí amb el Marc, quasi sis mesos, a veure quin dia fem un cafè, i avui hem coincidit baixant del carrer estret. Em reculls a l’Obac ? doncs si, i als cinc minuts deixo na Julita davant la Cass, per poc desprès pujar de nou cap a casa. Tres quarts d’una, el més calent a l’aigüera, mentre veig des de la cuina al Miquel amb la seva camisa ara arremangada, esquena ajupida i algun sac més de trumfes a la vora del camp. Que faràs per a dinar ? Encara no ho sé, et va be de dinar a les dues? Un quart i mig de dues, cadira, moment de respondre el correu, però abans obrir les set o vuit cartes que hi havia a la bústia. Una factura del planxista d’aquest Juliol quan al llarg de tres setmanes vaig voltar d’un lloc a un altre per aconseguir que em tornessin a gravar el número del xassís del cotxe, doncs a la ITV em varen dir que no passava per “número il·legible”, tota una epopeia que ara al veure la factura li agraeixo a l’Agustí les estones que va estar i va perdre entre altres esperant algun que altre dia a algú que havia de posar un segell. Quatre invitacions a conferències, la fotografia i tarja d’uns cosins anunciant el naixement de la seva primera filla; deixem el paper i revisem els darrers correus electrònics i el primer del servei de tràmits i la ràpida resposta a la pregunta d’ahir, de dos càrrecs del Comú de La Massana sense document i concepte al nostre compte bancari, juntament a una nota de que les activitats del Comú per a infants ja estan publicades a la web, una altra resposta des de Cavall Fort, i finalment una copia de l’assegurança de casa, uff ha costat, però al menys ara sabrem que paguem. Tres quarts de dues, el Miquel seu sota un arbre, i estic per fer-li un crit si vol un cafè, però sembla que fa un cop de cap, i em centro en posar el pa a taula a l’hora que engego l’informatiu, mentre sento “si vols dinem ja”. Tanco l’informatiu i a taula, plata de carbassó i llucet a la planxa. Un quart i mig de tres, el Miquel camina amb un sac a l’esquena cap a la camioneta a vorada a la carretera d’Escàs, el veig amb la seva camisa blanca i el caminar segur en mig el camp, mentre preparo els cafès i na Julita s’asseu a la terrassa. Una mica de cop de cap amb aquests darrers dies de l’estiu que ja es tardor, i el rellotge que marca les tres de la tarda. Fa estona que el telèfon treu fum, mentre les dues amigues de la infantesa s’expliquen les seves coses, com molts dies en que no es veuen, i davant la finestra mentre llegeixo, veig el Miquel parlant amb el propietari del camp, son quarts de cinc i deixo damunt la taula les quasi quatre centes pàgines del darrer avançament de “Microsoft Server 2012” per a recomptar els sacs de trumfes, divuit sacs. Ullada al correu, i m’empipo en veure un correu de la secretaria d’un partit polític, informant de les oportunitats i ofertes d’una botiga que liquida per tancament. Potser si que li he cantat les quaranta, un pel massa en calent. Les sis de la tarda, amb na Àngela deixem motxilla, llibres i jaqueta i mentre queixala el seu berenar entrem a Cal Simonet. Sortim amb un conill de Llorts, unes botifarres de ceps, i uns talls de poltre. Tres quarts de set, que faràs per a sopar? Sopem tots tres o sopa l’Àngela primer, em pregunta na Julita. Faig una ullada a quatre coses, vaig aquí al costat a veure el Victor i el Xavier, que ahir em va trucar, i sopem si et sembla quan l’àngela s’hagi dutxat. El Miquel carrega els sacs a la furgoneta, un dos, tres...una vintena de sacs, faig el càlcul pel que recordo de casa de jove, i son uns cinquanta quilos per sac, una tona de trumfes pel cap baix, som Dijous i el Miquel duu quatre dies al camp. Tres quarts de vuit, mentre na Àngela para taula, miro de reüll les portades del diaris nacionals d’avui, que s’han quedat davant el sofà al migdia, em veig venir la segona empipada del dia, i mentre els quatre diaris se’n van al cistell de les pinyes al costat de la llar de foc, no me’n puc estar de dir “a tots aquests els fotiva jo demà a plegar trunfes” Hem beneit taula, sopat plegats i deixem veure com el vespre ja ha fet seu aquest dia, i el Casamanya ens recorda la nostra força mentre la nostra filla ja dorm, son quarts de deu i penso que demà amb l’Àngela anirem a dir-li bona tarda al Miquel, tot sortint d’escola, li serà més profitós que les notícies d’avui als nostres diaris. No ha estat un dia qualsevol.  

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT