PUBLICITAT

Potser una mica més enllà?

Redactat el 23 de Setembre i en acord amb un bon amic, endarrerit fins avui.   En els darrers dies el tema recursiu de conversa i a l’hora de consulta, es la situació a Catalunya, tot i que per a mi sigui més rellevant, el que conlleva la situació, al nostre País. M’he resistit, llevat d’algun debat en l’entorn més proper, a parlar o escriure sobre l’afer Nacional Català. Un correu d’una vella amiga de premsa, em recorda una tribuna del 21 de Setembre del 2010, on vaig obviar el nom de Helmut Heinrich Waldemar Schmidt, tot i que no calia anar gaire enllà per a saber a qui esmentava a banda de a Artur Mas i altres noms de la política Europea, com a que em referia; i dos anys enrere i de que Artur Mas fou President de la Generalitat Medito al llarg de minuts, i acuradament fins on escriure, i fins on deixar als responsables polítics el missatge i la posició del País, i en aquesta recerca fins on arriba la memòria i les velles llibretes em trasllado a inicis de la dècada dels vuitanta amb preguntes que anaven des de qui pagaria les pensions dels jubilats, que fer amb les nuclears que s’haurien de deturar per no saber com distribuir la energia que generaven a la nit, o com fer funcionar la telefonia. Altres consideracions com les forces armades, els empleats de la banca, eren secundaries, tot i que l’afer Andorrà no tiniva resposta. Avui Helmut Schmidt, a Münster, i en el benefici que li dona tenir 93 anys i ésser una de les persones més respectades a Europa, ha dibuixat quina es la situació de Catalunya, d’Alemanya, d’Europa, d’Espanya i d’Andorra; i si d’Andorra com a inicis dels vuitanta es va plantejar a Catalunya, i pel que se, a casa nostra. I sense que hagi fet més esment que a Alemanya i el seu “Ego mal paït”. La situació es molt simple per a Europa i Alemanya, la Unió Europea es bassa en un matrimoni acordat amb bases econòmiques, engendrat després del que es va anomenar Mercat Comú, parent del que havia estat el Benelux. En les paraules de Helmut Schmidt, com les he escoltat fa poca estona, i amb el permís del iaio Laureà “Malaltia llarga, parenta de la mort”. Si, Andorra no l’ha esmentada, tampoc he escoltat cap altre veu o informació que vinculi el nostre País i la situació Nacional Catalana, però no en tinguem cap dubte que te més pes polític i econòmic del que podem veure des del carrer. El Govern català te dues línies a seguir avui, totes dins el joc polític i el “Coup de force” que el seu President ha sabut gestar i conduir magistralment, tot i que a l’altra banda el rèdit es potser més important, doncs regna una unió en interès de una majoria, i qui es ara el que es posiciona a Espanya fora del joc de la “Una y Grande”? Aquest rèdit el necessitava el President espanyol, calia unir forces, i en especial passar a la banda de les víctimes, com sempre poderoses i a l’altre banda, tocava jugar la darrera carta, amb saviesa, sabent que el President espanyol no ho podia acceptar d’entrada, i hauria de claudicar en segona volta, el que refermaria la posició Catalana, tot i que a l´hora, la força de la unitat a Espanya. Aquesta darrera, alimentaria encara més els brots sobiranistes en una escalada del to i la paraula, que no dels fets. Una primera línia seria la convocatòria d’eleccions anticipades, aprofitant el moment d’ampli recolzament social i dins la legalitat dels tractats internacionals, declarar la República, en una victòria en part assolida per la debilitat i divisió interna dels socialistes catalans, abans del seu congrés nacional. Tot i que davant una previsible divisió dels socialistes, podria fer aquesta declaració amb el recolzament d’un ampli sector socialista, sense haver de convocar eleccions, assolint en aquesta segona línia d’actuació un rèdit afegit de la confrontació amb França, i convocar eleccions posteriorment en una mostra de transparència i legitimitat. El moviment polític es dels que ja s’estudiaven en la època del Nostre Carlemany, i no posaria en dubte que hagués meditat molt acuradament per on travessar els Pirineus, avançant-se uns segles al dia d’avui. Revolta una part, per a assegurar-te el recolzament de la resta, i si es possible fes que els teus es vegin com a víctimes. Schmidt recollia el premi de la Pau de Westfalia, en el que a parer dels pocs que intuíem els fets ha estat una gran posada en escena per a que rebés el recolzament públic de la gran classe Alemanya, i la seva veu arribés fins Berlin i Brussel·les. No caldria anar molt lluny, potser fins algun dels carrers més emblemàtics de Barcelona, per a seguir els fils entre la capital Catalana i Münster avui, i de ben segur en alguns salons o menjadors de casa nostra. El missatge ha estat clar, paguem per la tranquil·litat, i deixem-nos de lluites de poder i no cedim ni un “Marc” davant Europa. Ves per on potser avui renunciaria, a contra cor, a la meva neu, a llevar-me amb el Casamanya, i que una camisa amb els punys descordats, sigui el que més m’agradi dur en un dia d’hivern sota la neu, però si fa vuit cents anys estigués a la taula amb el Gran Carlemany, potser li hauria dit de desplaçar una mica a l’oest o a l’est les nostres valls, perquè a dia d’avui com diu na Julita els Països no es conquereixen amb exèrcits, si no a cop de talonari, i estem a dia d’avui al bell mig de les brases amb un ull a cada banda. França te un doble problema amb l’afer Nacional Català, i d’això entre altres en podrien parlar l’Àlvar Valls o l’Andrés Luengo amb més coneixement, i un es la Catalunya Nord i l’altre el País Basc Francès. Espanya hi afegeix el conflicte amb el regne Unit, i podríem arribar molt més enllà sense necessitat d’abordar l’afer dels Balcans. A Catalunya li manca la tercera frontera Andorrana, i pel motiu de que tant França com Espanya podrien deixar el Principat aïllat en tots els aspectes, en defensa dels seus interessos, i exigint una postura inequívoca d’Andorra, desfavorable als interessos Catalans. Seria Andorra qui diria no al reconeixement abans que França i Espanya a la ONU i a Viena, i Espanya i França justificarien el bloqueig en defensa dels seus interessos. No es un debat nou, i de ben segur alguna altra veu escoltarem des d’Europa en breu, tant o potser més respectada que la de Helmut Schmidt, fent esment a que una Europa econòmica no te futur i menys amb la idea d’un poder central, sense el reconeixement i la col·laboració de cada un dels seus habitants, com feva esment a la manca de voluntat de tots els funcionaris i polítics de la Unió Europea de crear una constitució Europea. Com definiríem una constitució Europea, Catalana o Andorrana? Com a garant dels drets? O com un dogal a mida de cada circumstància i moment? Només cal escoltar amb atenció alguns dels mitjans informatius Catalans, com subtilment el qualificatiu “Govern central” ha estat rellevat per “Govern Espanyol”, i es recupera el qualificatiu de “Molt honorable President”. Es moment de retrobar el sentit comú, i així com El mercat comú Europeu, esdevingué la Unió Europea, ara hem de simplificar de nou reconeixent l’error, i simplement ha d’ésser Europa, dins la llibertat de que si vols fer acords amb mi, en parlem, i si demà es Catalunya i l’any vinent el País Basc, benvinguts siguin, millor un bon acord que un mal viure. Tot plegat es va encetar el 1950, desprès del Benelux en plena guerra freda amb el propòsit de que una guerra no es que fos impensable, però si materialment impossible. Està clar que en aquells dies encara no es podiven imaginar un taló sense fons, el que molt probablement serviria per a comprar o vendre la llibertat i els drets de tots nosaltres. No calia anar més enllà, la historia com la vida mateixa ens recorda allò de que tot passat sense resoldre torna, i al marge de que “l’Afer Andorrà” potser es converteix un dia en una novel·la carregada de misteri i discretes reunions a casa de la Vall, tot plegat es molt familiar i molt proper, i malgrat els nostres quasi nou cents anys de saviesa encara vivim de picabaralles i raons. Molt decebut pel discurs de Schmidt, potser més per haver-se prestat a aquesta posta en escena, quasi asèptica i pacificadora, que no pas per les seves honorables intencions, em sentiré afortunat si en pocs anys torno a escoltar Europa, com quan estudiava de jove.  

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT