PUBLICITAT

Engabiats com acudits

Fonsu de Lliurona i Blanc de Beget el setanta i escaig.No he estat mai amic dels acudits fàcils, i encara menys d’aquells que hi intervenen un d’aquí un altre de més enllà i un tercer a gust del consumidor. Es veritat, el bon amic Lluís encara es deu recordar de l’acudit que un empleat de seguretat ens va explicar un dia, millor dit, una nit fa anys, mentre una paperera treia fum en un estudi de ràdio. De voltes em pregunto fins on la seva carrera d’èxits es deu en part a aquella paperera que amb les preses de plegar després de més de 12 hores de feina, es va encendre amb una burilla mal apagada. Penso en tot plegat, mentre per davant meu desfilen les imatges d’un bon amic, al que acaben d’operar la seva esposa, i que em telefona per a preguntar-me i tu com estàs? mentre els ulls es desvien cap a tres o quatre llibres que a la meva taula em diven amb veu baixa i un encís eròtic, llegeix-me, a mi primer, a mi ara... El no se com qualificar, si secretari o enterramorts, amb tot el respecte a ells, d’un amic, em dedica el fàcil acudit de, vaja que ets com un iogurt, encara que et posin a la nevera, tens data de caducitat igual. No fa gaires hores un vell conegut, avui jubilat em diu que mai més votarà aquest Govern. -  Mira, jo tinc una bona jubilació i la setmana que ve faré 50 anys, i els que vinguin que es fotin, que jo “m’ho he currat”. Si demà voto els altres, alguna cosa més en trauré. No es que em senti molt orgullós de la meva panxeta, però prop de que m’etiquetin com Gran reserva, ja en parlaríem de qui baixa per les Antenes al meu costat; i si al meu veí no li sembla malament, tinivem un trenta i tants i ell poc més que ens trobàvem tot sovint jo amb la meva promesa tancant la nit, i ell amb allò de, només una més que estic de servei. Oi que parlàvem dels acudits fàcils? doncs un vell conegut em fa la reflexió de que com que tu coneixes... no cal que ens compliquem la vida, que vols? -  Mira, agafeu demà allà quarts de deu del matí, i ens envaïu, oi que teniu encara el sometent? nosaltres ens deixem fer. Estic per enviar a un lloc una mica més avall de  Mont Luís al meu amic, si no fos perquè encara me’l trobaria a la carretera cada estiu quan vaig cap a la costa, que ell segueix amb la seva: -  Abans no, que hem de fer el cafè, però mira si en envaïu ens deixem fer, i a Madrid que truquin a Andorra la Vella per a saber on son els quartos... Em recordo del Lluís, i el seu comentari aquella nit del preu que en pagaria de la paperera, i el que en pagarà tot el País de tanta animalada. Pare, llops! hi ha llops al prat! Restem la meva filla i jo, amb la mateixa cara de badocs del dia que na Julita li diva a la nostra filla, quines cabretes Àngela? Molts matins hem esmorzant veient com els Isards anaven poc a poc pasturant pel prat del Joanet, i avui amb un tall de secallona a les mans, i els deures damunt la taula, la llopada passa davant de casa camí dels cortals. Recordo fa moltes nits, en que el Fonsu de Lliurona, i el Blanc de Beget ens explicaven tot sopant a l’hostal, abans d’encetar el ball de festa major, com havien fet el camí en companyia dels llops. No fa gaires setmanes, llegeixo com molts periodistes d'una agència Internacional s’han quedat sense el seu fons de pensions, i un advocat de no se quin Buffet de París, s’erigeix com a defensor dels drets, prèvia signatura d’un contracte pel 25% del que pugui recuperar, i un avançament de 6.000 € per cada afectat. Una antiga companya de la BBC, avui a una cadena privada espanyola, diu que millor oblidar-se de la pensió, i seguir treballant, toi que a cop de bisturí i botox per a poder seguir sortint en pantalla, que tant li fa si anunciant compreses o entrevistant polítics corruptes. I ara com li explico a la meva filla, que volen tancar llops, ossos i isards en gàbies a base de somnífers, tranquil·litzants, ansiolítics i la dotzena i mitja més de medicaments per a que estiguin llustrosos i ben polits dins les gàbies de vidre i acer ? El Lluís ha fet una gran carrera, lluny de la gàbia i com molts Andorrans a la recerca del pa lluny de casa, i davant tanta animalada em venen ganes de dir-li a més d’un que es comenci a buscar la vida, que viure de la mamella de la Padrina, s’ha acabat. Ens aturem un moment i donem una ullada al que vosaltres heu llegit i un ha escrit? oi que alguna cosa està un pel embolicada? Doncs es la sensació que en tinc darrerament, un Govern que duu un full de ruta en vistes al futur, el nostre futur i el dels nostres fills, i tota una colla que fan com aquell que no hi sent, i no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar,i encara més quan cada un agafa el seu instrument i toca al seu pas, sense veure-hi, que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Recordo que darrera qualsevol broma i ha una gran veritat, i els acudits fàcils del meu amic em fan adonar que no hi ha dia en que un o altre ens vingui a vendre receptes miraculoses per a tornar a estar com fa uns anys. I jo no vull que tornem a estar com fa uns anys, que sembla que encara siguem criatures buscant el tamboret una mica més alt per a veure si a l’armari de dalt encara hi ha un altre pot de llaminadures. El meu veí em diva fa uns dies, que es molt fàcil solucionar el mon quan no tens cap responsabilitat, res a perdre i potser quelcom a guanyar; i avui em recordo de nou del Lluís, i la sort que en va fer per assolir avui la seva llibertat i l’orgull de dir i saber que depèn només d’ell, i fa i canta el que vol. Doncs ho tinc prou clar, si encara hi ha qui creu que es educatiu i un bon exemple per a la nostra canalla tancar animals lliures en gàbies, en base a criteris econòmics, que comencin per passar-hi unes vacances o un cap de setmana ells, que no hi faltaré amb la meva filla, i si cal els hi riuré les gràcies davant el vidre. Ens deixem de ruqueries, i fem respecte als grans com ens va ensenyar la Padrina? doncs a treballar i deixem que els grans facin la seva feina que per això estan, i el que no hi vulgui veure o no vulgui escoltar, pot demanar una plaça a les gàbies.  

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT