PUBLICITAT

Els pinzells del iaio

Port d'EnvaliraTothom es lliure de fer amb el seu cul un canelobre; ho he escoltat molts cops a casa, i es la forma de deixar ben clar que cada un es lliure de fer amb la seva vida, el que vulgui, i d’excuses tots en tenim una com nas, quant no dues com aurelles. Na fa pas gaires dies jo mateix vaig protestar, o millor dit, vaig deixar ben clar que considerava més que una salvatjada engabiar animals per a delit i plaer d’uns pocs amb una quan no dues excuses de motius didàctics, però des de fa unes setmanes que només llegeixo i escolto de protestes i reivindicacions, totes de caire econòmic. M’he perdut quelcom pel camí, o es que encara em ressonen a les aurelles les consignes del 1968 a França o dels ecologistes al 1979 en contra del Concorde, o els records del Pare a la inauguració del Tokaido el 1964? En els últims anys no he escoltat ni llegit cap reivindicació de caire econòmic sobre que el preu de la vivenda fos un 15% superior cada trimestre, o que el lloguer dels locals comercials es dupliqués d’un dia per un altre, o que canviar les finestres de casa costés el doble el mes de Novembre, que quan ho havies demanat el mes de Gener. Si que en alguna ocasió em vaig sentir dir quelcom de “on vas amb aquest vehicle, si ja fa tres anys que el tens”, o coses com allò de “no fotis que no tens una i-ruqueria”, però com que la moda de les reivindicacions medi ambientals era més aviat mal vista, conrear l’hort, quina vergonya, encara es pensaran que no tinc per a menjar, anar a dinar a casa i no al Restaurant de moda, migdiada al gimnàs, i cafè a les quatre mentre la secretaria anava dient coses com “està en una reunió molt important i no el pot atendre”, mentre el gerent i el seu assessor bancari, cafè i copa, quan no puro en ma reien mentre signaven doblar la pòlissa de crèdit. Un tornava cofoi doncs havia venut diner, que es la seva feina, i l’altre anava encarregant el creuer amb la nova secretaria mentre acomiada la que tiniva. Segurament m’he perdut quelcom més, doncs no he vist cap manifestació, protesta o reivindicació aquests anys de perquè es concedia una hipoteca del cent vint per cent del valor d’una vivenda, que la mateixa entitat havia hipotecat dos anys abans per menys d’una quarta part, a una parella que comprometia el noranta per cent de la seva nomina, cas real d’uns joves de poc més de vint anys, treballadors de la funció pública, o d’uns altres joves, una parella que treballaven a la construcció com encofradors, i que es varen permetre el caprici d’hipotecar-se per més de set mil Euros al mes per a trenta anys. No voldria escriure, parlar malament, però coi tanta protesta avui, tanta reivindicació sindical, i per a més afegit, titulars de l’estil de “La ciutadania perd la por”. Quina por? La de que ja no es pot demanar que ens doblin el crèdit de la tarja? O en tot cas que les quotes de la hipoteca ja no es poden convertir en un crèdit personal per a les vacances? I no voldria tornar a semblar fora assenyat, però on estan els moviments ecologistes avui? Es clar sense subvencions per a estudis de gran nom i millor gratificació econòmica, ja no dona per a viure de manera verda. Rellegeixo les poques notes sindicalistes dels darrers anys, i només puc que trobar incongruències entre el que reivindicaven fa uns anys i el que diven avui, i entre uns i altres acabo fent un resum, que no serà la primera i malauradament crec que tampoc la darrera vegada ho escrigui, poques ganes de fotre brot, i menys encara de donar la cara. M’agradaria veure desprès de totes les protestes, i em permetreu que a dia d’avui els titlli de, xantatge social, un programa polític i social amb cara i ulls, que contempli no pas totes les manifestacions, protestes i queixes, si no totes les propostes i respostes, i com a garants de la hostetedat i demandants de la responsabilitat, amb un compromís personal i econòmic, signat i elevat a públic dels seus representants. Hi anava pensant avui, mentre veia el paleta sota de casa picant amb un ferro la formigonera que el Divendres va deixar bruta, el seu cap ni s’ho mirava, tot i que jo si anava pensant a quin coi de paleta se li ocorre fer una escala el mes d’Octubre sota la pluja, i a sobre en lloc de repartir les peces a banda i banda, deixa una peça a un costat, i ja no cal dir de la formigonera tres dies amb el morter dins, i recordava el iaio que abans de plegar tots netejaven els pinzells, ell i els treballadors, per a agafar el fardell i mentre el sol anava baixant , creuar la muntanya cap a França, carregats de picadura i mitges, per a les set del matí tornar a la bastida a pintar, i el Jordi que encara es deu recordar avui dels dissabtes que es va llevar a cop d’escombra de la iaia, a les sis del matí per anar a netejar els pots, escombrar el taller, i encendre el foc per a l’esmorzar de tota la colla. Ens comencem a posar a la feina, i ens deixem de romanços? que no fa pas gaire encara les mares ensenyaven a les filles a passar la ceba pel mocador i anar a plorar els morts, sense perdre de vista el jove de la casa.

Comenta aquest article

PUBLICITAT