PUBLICITAT

Fins sempre, Pallasso

Recordaré sempre una tarda de Novembre, fa uns trenta i tants anys, en que vaig acompanyar les despulles d’un dels meus amics d’infància, amb aquell pensament de no entendre, de no voler  entendre com un jove amb el que pocs dies abans havia grimpat com un gat al Montmalús, havia de restar quiet i fred dins aquella caixa, que una tempesta al Pedraforca havia escrit seria la seva darrera cordada. Avui els fets m’han dut aquell record, i els de molts joves, amics, veïns i coneguts que un dia o altre doncs havien passat per casa, amb una grip o qualsevol altra malura de les de fa anys, i una banyera d’aigua calenta, una tassa de brou de gallina amb un ós de pernil, patata, carrota i pilota, i demà a tornar a tirar-nos rocs pel cap al prat de baix o al carrer estret. Reviso unes fotografies dels àlbums de casa, i veig com l’home trepitja la lluna en blanc i negre, no em se estar, i cerco als prestatges un vell vinil del Pare, “Miles in the Sky” de Miles Davis; i mentre llegeixo al full, que el darrer cop que el vaig punxar era al 1984, intento imaginar aquella imatge de fa més de quaranta anys, una família jove de poc més de trenta, i les comoditats de calefacció, aigua calenta, un televisor i uns centenars de metres de llibres i discs amb els que acompanyar les llargues nits i més que nits de l’hivern. En una parla que no es la seva, amb una imatge sotmesa als capricis del torb i la disponibilitat de la electricitat, uns fills, es crien amb una il·lusió que a les nits els acompanya al so d’unes cançons que parlen de Susanita i les ventures i desventures de dos noms que per més que vulguin no saben identificar, Don Pepito i Don José. Els dits intenten reflectir els pensaments i els sentiments, mentre segueixen el ritme de Miles Davis, i el cor viatja a aquells vespres de fa tants anys en que uns joves pares i uns menuts, cantaven al ritme d’un pallassos, i d’un disc que a trenta tres revolucions, girava de forma més insegura que disciplent, en un vell Lavis, o un Philips a casa del Metge. Intento recordar a quina caixa puc retrobar aquell vell disc, tot i tenir la seva imatge ben viva, mentre acomiado al vell pallasso amb nostàlgia d’aquells anys, senzills i feliços, en que veiem nevar pensant en que aviat seria Nadal i davant el foc trobaríem una peça de roba nova, per a l’uniforme d’escola, mentre cantàvem vuit o nou jovenets les cançons d’un pallasso a la televisió, en aquella televisió en blanc i negre, d’una casa on no mancava el berenar per a tota la trepa, i tampoc una banyera d’aigua calenta, i de la casa de davant arribaven els renecs per una canalla que feven més siroll que feina. Vaig anar a dormir amb el comiat del vell pallasso, m’he llevat recordant quantes nits havia anat a dormir amb les seves cançons, i quantes tardes que el vent i el temps ho havien permès havia estat feliç amb els meus amics cantant les seves cançons, i tot dinant en família no he pogut deixar de veure la seva imatge, amb aquell vestit gris, el nas d’un gris més fosc, la cara blanca i aquelles enormes sabates grises, que tant en van fer riure, i ara que he trobat el vell disc m’adono que el record no es d’aquell vestit vermell, ni el nas encara més vermell, si no d’aquell somriure, i aquelles cançons, que a una generació en feva tant o més be que una cataplasma de Vicks, una banyera calenta, i una llesca de pa amb vi i sucre, volar la imaginació i els somnis. Avui la imatge em ve al cap, no l’he vist, tampoc seré demà davant seu i al costat de la seva família, però no se com fer que els meus records del pallasso, siguin uns altres que aquells de la infantesa, i de ben segur que aquest seria el seu record, i el seu desig de que la seva memòria fos aquesta, la d’uns nens davant un televisor, amb el berenar a la ma i mentre el sucre va lliscant damunt aquella catifa, i un pallasso canta, anàvem creixent sense saber encara que un dia l’acomiadaríem amb el record i la mateixa estima del primer dia que ens va fer cridar “Bieeeeeeen” sense saber molts de nosaltres que voliva dir. Avui he recordat aquells llamps al Pedraforca, la canal del verdet, el Miliki, i el meu amic d’infantesa, mentre espero la primera neu per a demanar, no pas quatre metres de tela de Casa Broto, per a una nova bata d'escola, però si aquella il·lusió de cantar unes cançons que no enteníem, però ens feven feliços, malgrat no entendre-ho tot encara, i avui encara recordar que podem ésser feliços, amb nomès una rialla, una cançò. Ho hem oblidat?  

Comenta aquest article

PUBLICITAT