Ensenyament superior, una aposta per a cercar l’excel·lència?
L’ inici del curs universitari a Espanya ha estat marcat per protestes d’ estudiants i docents en motiu de les retallades econòmiques. Els rectors de les universitats parlen d’asfíxia econòmica. I és que el model de finançament de les universitats europees, en la seva majoria, és públic. Per tant, l’Estat esdevé la principal font d’ingressos.
Els països europeus van acordar la creació d’un model d’ ensenyament superior, l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), que pogués facilitar la mobilitat dels estudiants i dels titulats i que adaptés els continguts universitaris a les demandes socials. Aquest ambiciós projecte replanteja vàries qüestions per tal de fer del model europeu un model de qualitat i competitiu en front altres realitats. El procés de Bolonya (conjunt de mesures acordades per a la creació de dit model) en la seva aplicació, no va estar exempta de polèmica arran la seva desigual implantació en els diferents països i l’ impacte de les diferents mesures (val a dir que entre els diferents països europeus, el model universitari divergia en alguns aspectes: estructures curriculars, nivell d’autonomia de les institucions, finançament, investigació, etc)
Si parlem d’ensenyament superior, s’ha de mencionar el sistema nord-americà que destaca, com a model, per sobre de la resta. Si bé és cert que en matèria educativa, als Estats Units, s’identifiquen mancances en algunes etapes del sistema, l’ensenyament superior hi disposa d’algunes de les universitats més reputades del món. Captar i retenir talent, sembla la premissa de les universitats nord-americanes.
La investigació, que esdevé fonamental en les universitats, a Europa presenta una escassa vinculació amb el món empresarial, sent un dels punts que es pretén millorar amb la reforma. El sistema nord-americà, en els seus centres més prestigiosos, destaca per un alt grau de sinergia entre les universitats, siguin públiques o privades, mecenes i fundacions i el sector productiu fet que potencia molt la investigació realitzada.
També destacar que la Universitat no només ha de cercar l’excel·lència acadèmica dels seus estudiants sinó també ha d’intentar formar ciutadans socialment compromesos, que puguin tenir una visió crítica i objectiva del seu entorn. Aquest fet es reflexa en el procés d‘incorporació dels estudiants a les universitat nord-americanes, que miren més enllà de les notes acadèmiques dels alumnes al requerir l’acreditació en la participació i implicació dels estudiants en activitats extra acadèmiques.
El sistema nord-americà destaca per ser més flexible, deixant total llibertat a les universitats per a la contractació del professorat, mentre que a Europa, l’Estat és més intervencionista. A certes regions, com a Espanya, s’utilitza un sistema de contractació de funcionaris, sistema poc àgil i rígid que no forçosament fomenta la millora dels funcionaris un cop establerts. Una mica en el mateix sentit, en masses universitats europees s’han potenciat sistemes de promoció endogàmics que en cap cas han afavorit la capacitat d’innovació dels nostres centres de recerca.
La reforma a Europa, entre d’altres, fa èmfasi en la recerca d’ altres vies de finançament de l’ensenyament superior que actualment és principalment públic. Que el capital privat, sigui la primera font de finançament de les universitats, no agrada. I és que, s’associa dita acció a una possible restricció o dificultat, d’accés al servei (sovint per elevat preu) i a una restricció de la llibertat acadèmica. Però, i quan el canvi de model de finançament ajuda a garantir un major desenvolupament del sistema? I si els diners que actualment es destinen a finançar les universitats anessin dirigits a ajudes per facilitar l’accés als estudiants a la universitat?
En l’actualitat la situació econòmica està comportant que les universitats hagin de fer front al procés de canvi en un context que no els hi és favorable. La manca de tradició del mecenatge, com es dóna a Espanya, no facilita trobar altres vies de finançament que puguin suplir la retallada, cada cop més important, que l’Estat fa en aquest àmbit.
La implantació d’una mesura com la pujada de preus (en els casos del màsters, Espanya ha arribat a doblar els imports per crèdit) per tal d’augmentar els ingressos a les Universitats i així pal·liar la disminució de les aportacions econòmiques estatals, és un error. La recerca de noves vies de finançament no pot anar en solitari. L’Estat ha d’adquirir un nou rol en el procés.