Sé que fa lleig començar parlant d’un mateix, és pedant i fins i tot poc ètic en això d’escriure. Però em sembla molt més honest que inventar-me un personatge o usar el recorrent; Un amic m’ha explicat que...  Així que, a risc de semblar presumptuós, i donant per fet que la vanitat és una constant en molta gent que escriu, usaré la primera persona. El 97 un servidor arribava a Andorra amb una motxilla, una guitarra, una cassola i quatre rals mal contats que a dia d’avui servirien per ben poc. Quan vaig arribar amb els meus cabells llargs i un aspecte més propi d’una portada de Led Zeppelin que d’algú que busca feina, vaig trobar-me amb un país totalment diferent a allò que som ara. A la època, ho dic per qui no ho recordi, vivíem en un moment d’expansió en el que les idees i els valors donaven força a un país que s’il·lusionava pensant en metros aeris, telefèrics a Carroi i fins i tot amb jocs olímpics d’hivern. I com que “lligàvem els gossos amb llangonisses”, no ens preocupàvem de gaire més que obrir la porta al matí i veure si havíem superat  la caixa del dia anterior. En aquella Andorra, el meu primer contracte va ser verbal, i es va segellar amb una encaixada de mans. Era una època en la que qualsevol amb una bona idea, i previ pas  pel prestanoms, podia fer coses importants. I on la il·lusió i la paraula eren suficients com per a que bancs, proveïdors i institucions confiessin en aquell que tenia ganes de fer coses. Però mica a mica, els Metros Aeris se’n van anar no sabem si volant o per sota terra, els jocs olímpics d’hivern van quedar en carn de canó d’humoristes i polítics “a la contra”, i mica a mica ens vam anar submergint en una societat de la tecnocràcia on el “fins on puguis pagar...” anava prenent terreny al “...que vols fer?”. Ens vam anar tenyint de color gris al mateix ritme que ens hipotecàvem per comprar cases que no necessitàvem a uns preus que no podíem assumir. I de retruc, passàvem a ser governats per tecnòcrates que cada cop en sabien més de números i menys d’il·lusions, idees i valors. A dia d’avui, aquest país es troba escanyat per uns quants d’aquells tecnòcrates. Uns “senyors grisos” que des d’algunes cadires públiques o privades no deixen volar la imaginació de somniadors que necessitem per aixecar el país. El que seria tràgic és que un dia, farts que la seva creativitat no es valori, agafin aquell camí que un servidor va realitzar a l’invers. Aquests creatius emprenedors, privats o públics, que no tenen cabuda en aquesta “Andorra Moderna” no tindran més remei que agafar la seva motxilla, la guitarra, una cassola i quatre rals mal contats, i anar en busca d’un país que tingui força per les seves idees i els seus valors entonant una Cançó de l’Immigrant, menys marcial, però igual d’orgullosa que la dels Zeppelin.