Vivim en un país petit on tot és a prop. Es tot tan a prop que a la que a un  s’estira, els altres ens hem d’encongir. No és estrany doncs que en un espai tant reduït qui més qui menys conegui les glòries i les penes del veí, del veí del veí, i fins i tot del veí del veí del veí. Es una terra poc íntima per a lo bo, però també per a lo dolent, i si el país del Llach es tant petit que des d’un campanar es veu el campanar veí, el nostre ho es tant, que vivim tots dintre del mateix campanar. Aquí les sensacions es magnifiquen, però també les percepcions. Les veus, corren com la pólvora i sovint les coses no es poden amagar. Tot això ho dic perquè és curiós com sovint passen coses com la adjudicació del Patapou on parents molt propers han estat a part adjudicadora i adjudicatària, o com ministres que han conclòs la seva vida pública han generat empreses en el moment i les condicions més oportunes, o com concursos públics amb plecs de bases que reclamaven patates i han acabat adjudicant peres o pomes. De tot això, en un país on ens coneixem tots, se’n va fent un brou que no és sa per al conjunt de la societat. Una societat, que sovint es sent desemparada, i que no té més mitjans per a fer respectar els seus drets que el pas per les urnes un cop cada quatre anys. Pas que massa vegades a la història ha estat interpretat com una carta blanca per fer el que li vingués en cara al qui manava en aquell moment. Ara cal, més que mai, garantir els drets dels ciutadans reforçant el sistema democràtic. El sistema que ja deia Plató que no era perfecte, però que és el menys dolent de tots. Cal que es plantegi i s’instauri la figura d’un fiscal anticorrupció. No per a perseguir malvats polítics o tècnics oportunistes com si això fos Hollywood, sinó per a garantir que tot allò que es fa a Andorra és per el bé i el profit d’Andorra i el conjunt dels seus ciutadans. Som un país modern, i ho hem de poder dir ben alt, i la nostra modernitat i els nostres sistemes democràtics han de ser homologables arreu, i per això calen molts passos endavant, molts. Però un d’ells, el que donarà solidesa al conjunt del sistema és el Fiscal Anticorrupció, figura que s’alçaria com a garant del bon funcionament del sistema. Ara tots apostem per a una obertura econòmica que faci arribar al país un munt d’inversors amb les butxaques plenes, però si primer no som capaços de demostrar-nos a nosaltres i als demés que som seriosos, i que tots  fem les coses segons les normes establertes, podríem donar la imatge a l’exterior que som una mena de “república bananera”. Al nostre estimat País dels Pirineus, no passa mai res, mai s’ha imputat a ningú per corrupció, ni per malversació de fons públics ni per responsabilitats en un o un altre càrrec, ni tan sols s’ha investigat una mala inversió. I vull creure que és per la bona fe i el bon tarannà d’aquells qui ocupen càrrecs públics. Espero no pecar d’ingenu, però potser caldria que algú, molt més perspicaç que aquest pobre ciutadà, comencés a establir unes bases que delimitin el “tot s’hi val” i que, donat el cas, depuri responsabilitats de una mala gestió, d’una manca de professionalitat o d’un acte de mala fe. Es possible que mols arrufin el nas en llegir aquestes paraules. Però creieu-me, es tracta d’un acte patriòtic d’estima a Andorra, perquè qui s’aprofita del país, ho està fent dels seus ciutadans, i qui falla a Andorra està fallant als Andorrans. No hi ha excuses, si volem que ens considerin un gran país, primer hem de créixer els qui en formem part. Només així construirem la societat que Andorra es mereix.