La cuina no és una realitat estàtica, repetitiva, sinó que evoluciona tot intentant maridar la petja de la tradició amb les aportacions del progrés. El cuiner creatiu, aquell que no es limita a reproduir de manera rutinària i mecànica unes convencions gastronòmiques, fa una nova interpretació del llegat que ens arriba del passat, aconseguint aquell matís inèdit, aquell toc particular i innovador. Es el tret  distintiu de la modernitat: la substitució de la imitació per l’ originalitat. Tanmateix, i per un fenomen sociològic perversament subtil, hi ha una tendència a la uniformitat del gust, a la gestació d’ una identitat col·lectiva: s’ imposa el best-seller davant el llibre renovador, hi ha músiques i pel·licules que creen arreu legions d’ adeptes, acabarem tots mirant el mateix programa televisiu i deglutint, que no assaborint, el mateix plat prefabricat, dissenyat per satisfer el paladar de tothom. La clonació esdevé el mite científic de la nostra època. Davant aquesta propensió, ens cal la diversitat, la fecunda dialèctica entre contraris, el detall personal, el matís unívoc, la construcció constant del gust que és una facultat viva del nostre cos i del nostre esperit. Per això caldria potenciar el rol de la docència: l’ escola no hauria d’ esser només el lloc d’ aprenentatge pel futur laboral, hauria de vetllar també per l’ educació del lleure.La gastronomia no és només una necessitat biològica sinó l’ expressió d’ una cultura, un ritus diari plenament gratificador i una assimilació del món que ens envolta que l’ escola hauria de considerar.