Petita desició, gran impacte?
Andorra té possibilitats de fer-se un nom ràpidament en el món de l'art en el mercat secundari i terciari
¿Com pot esdevenir Andorra el Hub de la indústria de l'Art del sud d'Europa? Un actiu per a la captació d'empreses i talent. Potser hauríem de saber com funciona aquest mercat, potser no ens hauríem de quedar en la part més superficial i fer una anàlisi en profunditat. El mercat de l'art està compost per tres mercats fonamentals: el mercat de l'art primari, el secundari i el terciari. El mercat primari dóna sortida a les obres d'art recentment produïdes. El mercat secundari serveix de plataforma comercial per a les obres d'art de segona mà. Les galeries promocionen els seus artistes i intenten crear una marca amb el seu nom i estil estètic en el mercat primari de l'art. Al mercat secundari, es revenen obres d'art concretes a través de cases de subhastes i marxants. Al mercat terciari, intervenen les cases de custodia, les zones duaneres Free Tax, les asseguradores, les financeres i els fons d'inversió en art que interactuen amb els dos primers mercats. Als tres mercats els envolta una poderosa indústria auxiliar, firal, museística, de transport, embalatge, etc.
Des del meu punt de vista, s'ha de donar un suport més actiu als artistes locals i a les galeries existents, que han d'emprendre el feixuc camí de la internacionalització per guanyar volum, però no s'ha de perdre de vista que el mercat de l'art funciona de manera similar al món de l'esport i la seva estructura recorda la d'una lliga de futbol. El mundial es troba al capdavant d'aquesta lliga, però el procés de selecció comença a escala nacional. La lliga mundial en el panorama artístic se celebra on s'assoleixen els preus més alts, com abans era el cas de París. Ara són Nova York, Miami i Londres les ciutats escollides, també s'ha de vigilar la lliga Àsia-Pacífic, ja que Pequín i Singapur han guanyat molt pes en els últims cinc anys, prenent a Sotheby's i Christie's el 25% del pastís de les subhastes. Com en el món de l'esport, cada nació té els seus ídols. Els amants de l'art d'un país s'identifiquen amb aquests ídols. La tradició i la història han deixat diferent empremta en la nació i, per tant, el gust estètic i la interpretació dels senyals visuals també difereixen, això fa del mercat primari de l'art andorrà, un mercat limitat, però molt necessari, ja que sense planter no s'arriba mai a jugar la Champions.
On realment Andorra té possibilitats de fer-se un nom ràpidament és en el mercat secundari i terciari, ja podem dir sense por a equivocar-nos que alguns inversors s'han llançat ja a la caça d'actius escassos. Prenent un camí d'inversió singular. Les obres d'art com a trofeu ofereixen rendibilitat i seguretat per la seva escassetat. Tot sembla indicar que mentre persisteixin les preocupacions sobre el deute públic-privat, l'amenaça de deflació de l'economia i segueixin les tensions monetàries entre divises, l'art i els vehicles d'inversió alternatius en béns tangibles seran una bona opció per diversificar la cartera dels Family Office's i de les persones amb grans patrimonis UNHWI, ja que es un mercat amb poca volatilitat i alhora global, no depèn de la població ni de l'economia local.
Si decidim apostar pels tres mercats de l'Art, però sobretot, per els dos últims, podem situar Andorra com un referent del sud d'Europa, al costat de països capdavanters com els EUA, UK, Suïssa, Luxemburg, Mònaco i Singapur, que ja han fet una aposta clara en aquest sentit en altres latituds. Un cop repassat tot això, vull tornar a la pregunta inicial perquè aquesta mesura no quedi en una declaració d'intencions com moltes altres que successius governs han fet i després han quedat en no res. Ara bé, hi ha algunes coses a fer: s'ha de tenir la voluntat real de canviar les coses, no cal gastar en grans infraestructures difícils d'amortitzar. Tornant al símil futbolístic, fer el millor camp de futbol del món i haver de vendre en Messi per pagar-lo, potser no és el bon camí. Només cal, entre d'altres, dotar-se d'una seguretat jurídica que ara no tenim. ¿Algú sap quins impostos haurà de pagar en els propers cinc anys? I ¿per quins conceptes? Bé, dit això, potser una altra cosa que caldria canviar és la falta de ganes, intentar que l'administració i la gent que hi treballa no vegi com un problema qualsevol activitat que soni a nova o diferent. Direu que això ja és una qüestió d'actitud personal, però ben segur que sense aquesta premissa, el business friendly i l'obertura econòmica és només un eslògan bonic, buit de contingut. Si aconseguim salvar aquests esculls, sense cap dubte, la indústria cultural pot esdevenir un bon complement de la indústria financera, comercial i turística de qualitat que ja té Andorra avui.
¿Ens hi posem?
¿Com pot esdevenir Andorra el Hub de la indústria de l'Art del sud d'Europa? Un actiu per a la captació d'empreses i talent. Potser hauríem de saber com funciona aquest mercat, potser no ens hauríem de quedar en la part més superficial i fer una anàlisi en profunditat. El mercat de l'art està compost per tres mercats fonamentals: el mercat de l'art primari, el secundari i el terciari. El mercat primari dóna sortida a les obres d'art recentment produïdes. El mercat secundari serveix de plataforma comercial per a les obres d'art de segona mà. Les galeries promocionen els seus artistes i intenten crear una marca amb el seu nom i estil estètic en el mercat primari de l'art. Al mercat secundari, es revenen obres d'art concretes a través de cases de subhastes i marxants. Al mercat terciari, intervenen les cases de custodia, les zones duaneres Free Tax, les asseguradores, les financeres i els fons d'inversió en art que interactuen amb els dos primers mercats. Als tres mercats els envolta una poderosa indústria auxiliar, firal, museística, de transport, embalatge, etc.
Des del meu punt de vista, s'ha de donar un suport més actiu als artistes locals i a les galeries existents, que han d'emprendre el feixuc camí de la internacionalització per guanyar volum, però no s'ha de perdre de vista que el mercat de l'art funciona de manera similar al món de l'esport i la seva estructura recorda la d'una lliga de futbol. El mundial es troba al capdavant d'aquesta lliga, però el procés de selecció comença a escala nacional. La lliga mundial en el panorama artístic se celebra on s'assoleixen els preus més alts, com abans era el cas de París. Ara són Nova York, Miami i Londres les ciutats escollides, també s'ha de vigilar la lliga Àsia-Pacífic, ja que Pequín i Singapur han guanyat molt pes en els últims cinc anys, prenent a Sotheby's i Christie's el 25% del pastís de les subhastes. Com en el món de l'esport, cada nació té els seus ídols. Els amants de l'art d'un país s'identifiquen amb aquests ídols. La tradició i la història han deixat diferent empremta en la nació i, per tant, el gust estètic i la interpretació dels senyals visuals també difereixen, això fa del mercat primari de l'art andorrà, un mercat limitat, però molt necessari, ja que sense planter no s'arriba mai a jugar la Champions.
On realment Andorra té possibilitats de fer-se un nom ràpidament és en el mercat secundari i terciari, ja podem dir sense por a equivocar-nos que alguns inversors s'han llançat ja a la caça d'actius escassos. Prenent un camí d'inversió singular. Les obres d'art com a trofeu ofereixen rendibilitat i seguretat per la seva escassetat. Tot sembla indicar que mentre persisteixin les preocupacions sobre el deute públic-privat, l'amenaça de deflació de l'economia i segueixin les tensions monetàries entre divises, l'art i els vehicles d'inversió alternatius en béns tangibles seran una bona opció per diversificar la cartera dels Family Office's i de les persones amb grans patrimonis UNHWI, ja que es un mercat amb poca volatilitat i alhora global, no depèn de la població ni de l'economia local.
Si decidim apostar pels tres mercats de l'Art, però sobretot, per els dos últims, podem situar Andorra com un referent del sud d'Europa, al costat de països capdavanters com els EUA, UK, Suïssa, Luxemburg, Mònaco i Singapur, que ja han fet una aposta clara en aquest sentit en altres latituds. Un cop repassat tot això, vull tornar a la pregunta inicial perquè aquesta mesura no quedi en una declaració d'intencions com moltes altres que successius governs han fet i després han quedat en no res. Ara bé, hi ha algunes coses a fer: s'ha de tenir la voluntat real de canviar les coses, no cal gastar en grans infraestructures difícils d'amortitzar. Tornant al símil futbolístic, fer el millor camp de futbol del món i haver de vendre en Messi per pagar-lo, potser no és el bon camí. Només cal, entre d'altres, dotar-se d'una seguretat jurídica que ara no tenim. ¿Algú sap quins impostos haurà de pagar en els propers cinc anys? I ¿per quins conceptes? Bé, dit això, potser una altra cosa que caldria canviar és la falta de ganes, intentar que l'administració i la gent que hi treballa no vegi com un problema qualsevol activitat que soni a nova o diferent. Direu que això ja és una qüestió d'actitud personal, però ben segur que sense aquesta premissa, el business friendly i l'obertura econòmica és només un eslògan bonic, buit de contingut. Si aconseguim salvar aquests esculls, sense cap dubte, la indústria cultural pot esdevenir un bon complement de la indústria financera, comercial i turística de qualitat que ja té Andorra avui.
¿Ens hi posem?