Andorra l’1 de maig 2015
El tracte als treballadors durant la revolució industrial va portar a una de les anàlisis socials més impactant i influenciadores dins la historia sobre la divisió de classes. Propietaris i obrers vivien vides molt distants i les diferències socials, des d’un punt de vista actual, eren abismals. Marx va denominar de «depauperació» al procés d’empobriment que patia la classe treballadora en comparació al creixement econòmic del qual gaudien els propietaris gràcies a la seva feina. La segona internacional del partit obrer socialista, l’any 1889, va nomenar l’1 de maig com el dia dels treballadors com homenatge als treballadors que un any abans van morir a Chicago reivindicant la reducció de la jornada laboral (Viquipèdia).
No sé si hem avançat gaire. És evident que la transformació dels processos de producció, la revolució tecnològica, les xarxes, el mercat dels serveis, la capacitació professional dels treballadors així com les noves oportunitats de creació d’empresa per qualsevol individu, en definitiva: les conseqüències de la globalització, ha transformat, en el «primer món», el concepte de classes en diferents formats de divisions i subdivisions socials molt complexes i que van molt més enllà de la teorització de Marx. Igualment crec que aquesta classificació continua sent valida, ja que en definitiva, el que hem fet ha estat traslladar als països menys desenvolupats tota la producció low cost incentivant l’esclavisme i tràfic de persones per vergonya de tots.
En les societats derivades de l’Estat del Benestar europees les relacions laborals s’han anat regulant, els drets dels treballadors així com les obligacions entre uns i d’altres, en les legislacions més modernes estan derivant als pactes de negociació col·lectiva tenint en compte les demandes i les necessitats de totes les parts. Els acords adoch són, pel meu entendre, els millors acords entre empresa i treballadors perquè al final tots som persones i no únicament contractants i contractats. És ben cert que la legislació s’ha d’ocupar de regular les relacions laborals marcant uns mínims i uns màxims per tal d’evitar abusos i precarietats però aquesta ha de ser flexible i una eina que incentivi la contractació.
Les relacions humanes en els llocs de treball s’han de potenciar. En definitiva està més que demostrat que les empreses amb un ambient laboral cooperador i amb equips de treball cohesionats produeixen molt més i millor. Els beneficis d’aquestes empreses van molt més enllà d’un bon salari, perquè el creixement personal que ofereix un entorn laboral distès, on tant uns com d’altres estan disposats a negociar sempre en benefici de les dues parts és gran part incalculable. Són molts els estudis sobre com l’estrès i la depressió són produïts en la gran majoria dels casos per causa de l’entorn laboral. La crisi econòmica ha generat molta pressió en les empreses; el moving està a l’ordre del dia per tal de reduir la càrrega econòmica que suposa els acomiadaments inassumibles per molts empresaris i les baixes innecessàries creixen per part de treballadors que no estan disposats a negociar i parlar amb els seus caps perquè consideren que no és problema seu si la empresa ara no va bé. Però l’esforç ha de ser conjunt, patronal i sindicats han de treballar plegats. El diàleg i el respecte són segurament les eines més necessàries avui en les relacions laborals.
No sé si hem avançat gaire. És evident que la transformació dels processos de producció, la revolució tecnològica, les xarxes, el mercat dels serveis, la capacitació professional dels treballadors així com les noves oportunitats de creació d’empresa per qualsevol individu, en definitiva: les conseqüències de la globalització, ha transformat, en el «primer món», el concepte de classes en diferents formats de divisions i subdivisions socials molt complexes i que van molt més enllà de la teorització de Marx. Igualment crec que aquesta classificació continua sent valida, ja que en definitiva, el que hem fet ha estat traslladar als països menys desenvolupats tota la producció low cost incentivant l’esclavisme i tràfic de persones per vergonya de tots.
En les societats derivades de l’Estat del Benestar europees les relacions laborals s’han anat regulant, els drets dels treballadors així com les obligacions entre uns i d’altres, en les legislacions més modernes estan derivant als pactes de negociació col·lectiva tenint en compte les demandes i les necessitats de totes les parts. Els acords adoch són, pel meu entendre, els millors acords entre empresa i treballadors perquè al final tots som persones i no únicament contractants i contractats. És ben cert que la legislació s’ha d’ocupar de regular les relacions laborals marcant uns mínims i uns màxims per tal d’evitar abusos i precarietats però aquesta ha de ser flexible i una eina que incentivi la contractació.
Les relacions humanes en els llocs de treball s’han de potenciar. En definitiva està més que demostrat que les empreses amb un ambient laboral cooperador i amb equips de treball cohesionats produeixen molt més i millor. Els beneficis d’aquestes empreses van molt més enllà d’un bon salari, perquè el creixement personal que ofereix un entorn laboral distès, on tant uns com d’altres estan disposats a negociar sempre en benefici de les dues parts és gran part incalculable. Són molts els estudis sobre com l’estrès i la depressió són produïts en la gran majoria dels casos per causa de l’entorn laboral. La crisi econòmica ha generat molta pressió en les empreses; el moving està a l’ordre del dia per tal de reduir la càrrega econòmica que suposa els acomiadaments inassumibles per molts empresaris i les baixes innecessàries creixen per part de treballadors que no estan disposats a negociar i parlar amb els seus caps perquè consideren que no és problema seu si la empresa ara no va bé. Però l’esforç ha de ser conjunt, patronal i sindicats han de treballar plegats. El diàleg i el respecte són segurament les eines més necessàries avui en les relacions laborals.