PUBLICITAT

Norbert Orobitg i Carné, seductor cultural

Recordar els prohoms que han contribuït a despedregar i conrear el nostre substrat cultural, sempre difícil per pobre i esquerp, és just, obligat i necessari. Particularment en la celebració dels cent anys del seu naixement.

Aquest és el cas de Norbert Orobitg i Carné, exiliat català de Tàrrega, provinent de França i del camp d’Argelers i que s’instal·larà a Andorra l’any 1941, als 26 anys. El 1945 se n’anirà però a Perpinyà tornant a Andorra el 1947 i quedant-s’hi fins al 1956, en que se n’anirà a Barcelona instal.lant-se a Santa Maria de Barberà el 1957,  però tornant-se a instal.lar a Andorra el 1966 fins al 1977, data en la qual tornarà cap  a Tàrrega, morint la seva esposa Maria Clua el 1978 i  instal.lant-se finalment a Arcalís (Pallars Sobirà), i morint a Lleida el 1995. Malgrat tots els anars i venirs, al nostre país hi deixarà  arrels familiars ben fixades i bona part del seu llegat cultural.

El número 18 de la revista Ex-libris Casa Bauró, acabada d’editar i presentar,  l’homenatja amb escrits de Sergi Mas, i els seus fills, Enric, Kiko i Meritxell Orobitg i Clua.

Amb estudis de peritatge mercantil i de professorat, va fer de mestre (va obrir una Escola Acadèmia a l’Avinguda Meritxell), d’escriptor, poeta, llibreter, editor (edicions Mirador del Pirineu), publicista (Publicitat Andogràfica), director de la Guia Principat d’Andorra del 1963 i dels 5 volums de l’Anuari-Guia Turístic i Comercial d’Andorra publicats entre 1967 i 1977,  on va deixar-hi escrit, el 1976, gairebé com a despedida:
«Si tenim en compte que a més de l’Anuari-Guia durant aquests darrers deu anys, hem llançat uns 14 títols d’obres literàries de diferents autors, que hem fet més de 300 creacions publicitàries, una extensa col·lecció de postals i fotografies i que hem aguantat l’edició de la Revista Claror (dos anys de vida), tot realitzat en el terreny de la producció literària-artística hom pot concloure que quelcom haurem deixat en els estrats de la vida del país, que l’haurà pogut influenciar positivament, a pesar de no haver tingut cap col·laboració oficial, si bé comptant amb llur simpatia. Durant aquest darrers deu anys, l’espai geogràfic del país andorrà ha esdevingut petit, i un cert ofec, per excés de creixement i manca d’estructures, s’ha fet palés... Amb deu anys, hem perdut bastant el sentit de la relació i de la confraternitat. Semblen molt lluny els dies dels saraus a les places, de les trobades als cafès per fer-hi la botifarra i parlar del tabac, les construccions o bé de les necessitats del veí... Tot ha esdevingut més freturós, més accelerat... Bona és l’abundància de béns, però encara és més bona la templança i la mesura a endegar-los. Els meus deu anys darrers de vida andorrana, m’han servit per atalaiar-me de l’avenç material immens, a voltes aclaparador, amb el perill de diverses deformacions inherents... L’escola ciutadana i humana que dóna el conviure a les Valls, és abastament complexa i suggestiva, per a que hom no es senti defraudat, ans el contrari. Dins el seu petit espai geogràfic, hi nien les més diverses maneres de fer i desfer... L’Anuari-Guia és l’obra d’un home que no és andorrà, però que l’ha feta amb el mateix amor que si ho fos ...».

En la Guia del Principat d’Andorra: Espectacles, Esports, Turisme, Comerç (amb 26 números, primer setmanalment i després quinzenalment canviant el format i en dues èpoques en el mateix any) hi escriviren a més de’n Norbert Orobitg, en Josep Fontbernat, n’Albert Puigoriol, en Romà Llavià, en Joan Puig i Salaric, etc.

L’Anuari-Guia donava una visió global de la realitat andorrana d’aquells anys, en plena transformació econòmica i social, i per aquesta raó i ser, potser, l’únic en fer-ho, va ser un element de referència estés i comú de gran utilitat i, realment, un referent. En ell hi col·laboraren Òscar Ribas, Ricard Fiter, Daniel Areny, Casimir Arajol, Antoni Forné, Josep Fontbernat, Eduard Rossell, Rosa M. Martí, Pere Canturri, Càndid Riba, Manuel Anglada, Josep Pons, Enric Paris, Jordi Gigó, Lluís Capdevila, Ambrós Caralt, Cebrià Baraut, Àlvar Menéndez, Doménech Bellmunt, Riberaygua de Santa Coloma, Santiago Gubern, P. García, A. Cirici, A. Sala, sent-ne els directors.

La revista Claror va sortir en 11 números, entre 1973 i 1975 amb la intenció «d’arribar a les més llunyanes regions de parla catalana, on hi glateixi un cor andorrà o català o bé simplement, d’un home amic de la cultura catalana ... Claror ha estat engendrada a la Terra Alta d’Andorra. On ha començat el seu intent d’irradiar clarors...».

En ella hi col·laboraren en Guillem Viladot, Manuel Anglada, Joan Camps, Antoni Forné, Ricard Fiter, J. B. Bellsolell, J. Albesa, Domènech de Bellmunt, Joan Puig, Jaume Bartumeu, Magí Riart, Josep Vallverdú, Xavier Font, Ignasi Piera, Jordi Garcia, Sícoris, Gabriel Jaraba, J. i A. Amigó, Miquel Lladó, Cristina Lacasa, Jaume Mas, Màrius Lleget, Enric Vilanova, Josep Mestre, J. Garcia i Font, Rosa Mari Sorribes, Miquel Porter, Lluís Virgili, Miquel Rosselló, Josep Pou, Joan de l’Erm, A. Sala, Enric Larreula, Narcís Saladrigues, Carles Sala, Emili Salas, Jordi Gigó, Martí Garriga, Enric Farreny, Dolors Sistac, Andreu Güau, A. Mirabet, Ch. Tronquet, Antoni Viñas, Cebrià Baraut i Reberaygua de Santa Coloma.

Tot i la curta durada de la revista Claror, aquesta va suposar l’ascensió d’un nivell més en pro de la qualitat cultural i l’esperit obert.
L’any 1956 va editar un petit llibre titulat Poesia i Visió d’Andorra, numerat en 1.000 exemplars.

El número 13 porta una autodedicatòria datada del dia 11 de setembre de 1966, on hi diu: «li faig ofrena d’aquest exemplar per demostrar-li el meu afecte i la meva admiració pel seu esperit tenaç, toçut i conseqüent, en les il·lusions que l’han mogut per aquests mons de Déu. Ara que ja veu lluir la llumeta dels seus ideals per un bon tros de la terra i àdhuc a la seva patria tan sofrent i estimada, li desitjo salud i força al canut per gaudir, com es mereix de la victòria final. Que mou la cua a la propera cantonada de la Història».

La novel·la ‘La Pau dins la Guerra’ va ser escrita el 1965 en la seva estada a la presó de Carabanchel a Madrid, després de ser detingut el 1964 per la Brigada social i ser tancat a la Modelo de Barcelona.

En ella relata històries del passatge de refugiats que s’escapen de l’Alemanya nazi per Andorra i conté, entre altres, la descripció de la darrera execució de la pena de mort a Andorra. Va ser publicada el 1970.

Altres obres seves són ‘De l’Amor a la Terra Alta’ (1970, poesia), ‘La llum fa nosa’ (1972, novel·la), ‘Neguits del Canigó’ (1974, poesia).
Té però diversa obra no publicada en novel·la, La 113 i  Farmàcia oberta o el gran sopar; en teatre, Somni Fantasia Infantil, Un club, un Gos i un Esmolet, Vet aquí que una vegada, La seva ànima és nostra, La creu de la torre, Un home de bona fe i un altre i  La Vall del repòs; en contes La Ruca Perruca; en novel·la curta Vacances, El pobre Jeroni, El Molí Vell, La llibreta del mestre d’escola i El brillante; i  un estudi sobre  l’Art i la Història.

Al llibre ‘Poemes per Andorra’, antologia editada pel Comú d’Andorra la Vella el 1981, s’hi recull obra seva i una entrevista on diu: «Andorra ha fet de mi un poeta. Per això l’estimo aquesta terra benaurada. L’estimo i l’estimaré sempre».
El 1981 s’instal·là a Arcalís (Pallars Sobirà) on hi va crear una fundació filantròpica cultural (Mirador) i es casà amb Maria Teresa Castellà el 1985.

Obra pòstuma seva és ‘Per la llibertat i la democràcia’, una autobiografia a cura de Ramon Miró publicada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 2001.

La seva capacitat de seducció personal, atractiva, sensual i intel.ligent, la va posar al servei cultural per aconseguir incitar i empènyer a la societat a aspirar a formes més elevades de consciència i pensament, col.lectives i individuals.

Els seus neguits el varen fer moure continuament d’un lloc a un altre però la seva contribució al progrés artístic i intel·lectual de la societat andorrana del tercer quart de segle XX, és innegable i li cal reconèixer i agrair.

La seva obra i acció ens recorden que la cultura no és sinó emoció, seducció i passió per la vida. O dit altrament la Cultura és la Itaca a la qual, per arribar-hi, ens cal  saber emocionar, seduir i apassionar.

Comenta aquest article

PUBLICITAT