PUBLICITAT

Francesc Cairat i Freixes

De la trajectòria de Francesc Cairat i Freixes (1880-1968), el polític andorrà més important de la primera meitat del segle XX, és bo destacar-ne les singularitats, enmig d’una vida ben normal, senzilla i discreta.
El llibre publicat per la seva néta Maria Teresa Cairat i Ribot, acabat de presentar per Sant Jordi, ens permet conèixer i fer atenció a ambdós aspectes, els singulars i els normals.
Nascut un 3 d’abril i mort un 19 de desembre a Sant Julià de Lòria, era fill de menestrals de Cal Cisquet del Xesco, ferrers, que el van deixar anar a escola fins als 14 anys. Per via materna els seus padrins, també ferrers provenien de Porta, de Cerdanya francesa, però s’havien instal·lat a Sant Julià de Lòria. De quatre germans ell era el més gran però dos moriren de petits. Als setze anys va anar a Barcelona amb la intenció de marxar cap a Amèrica on hi tenia uns oncles però finalment es va quedar a Barcelona treballant en un comerç de teixits i moda. 
Tot i ser a Barcelona, va començar a festejar amb la Dolors Ribot i Pons els pares de la qual provenien de la Seu d’Urgell i de Pi (vora Bellver) havent muntat una botiga a Sant Julià de Lòria.
Fins aquí tot és ben normal i molts altres joves lauredians i andorrans varen tenir un recorregut similar, entre els quals hi poso el meu padrí Josep Pol i Camps de Cal Fuat de Sant Julià de Lòria (1888-1969), que va conèixer i apreciar Francesc Cairat i Freixes. Entre les singularitats hi ha el seu retorn de Barcelona, abans del 1907, havent mort el seu pare i casant-se aquest any amb la Dolors Ribot i sent escollit Cònsol de Sant Julià de Lòria el desembre del mateix any, càrrec que mantindrà fins a 1909 (la durada de mandat era de 2 anys a l’època).
La seva mare va posar el cafè del Cisquet, l’únic del poble i Francesc Cairat l’ajudava durant el dia i a la nit anava a dormir a Cal Manel, la casa i botiga de la seva dona, al peu de la plaça Major. El 1912 el cafè es va traslladar a l’hort del Rector davant de l’església. El gener de 1914 en Francesc Cairat va ser el primer president de la Junta Constitutiva de la Mútua elèctrica de Sant Julià de Lòria, tornant-ho a ser el 1928 i 1929. Però a resultes d’un problema amb la Tabacalera andorrana (productora d’electricitat) en Francesc Cairat va ser condemnat pel Tribunal de Corts, el 1915, a una inhabilitació política de 3 anys. 
El mateix any de 1914 en Francesc Cairat va agafar el tifus i va ser aïllat i cuidat per la seva mare Victòria Freixes i un veí, el Nicolau Bartumeu, podent-se curar i refer.
El 1922 es tornà a presentar a unes eleccions i va ser escollit Conseller General i el 1923 Sots Síndic, càrrec que va mantenir fins al 1927.
El 1930 es va tancar el cafè i van llogar el local al primer banc obert al país, el Banc Agrícol i Comercial d’Andorra, per atendre les necessitats que va comportar Fhasa.
El 1936 es tornarà a presentar, esdevenint Síndic. El dia 7 de novembre de 1938 Francesc Cairat i Freixes va ser nomenat fill predilecte de la parròquia de Sant Julià de Lòria pel Comú i els seus veïns. Fins al 1960 serà reelegit com a Síndic i finalment serà nomenat Síndic Honorari Assessor del Consell General amb facultat d’assistir amb dret de veu a les sessions i actes oficials i mereixent el tracte de Molt Il·lustre Senyor a vida. Tenia 80 anys en aquell moment. 
El 1981 el poble de Sant Julià de Lòria li va retre homenatge dedicant-li un carrer, l’Avinguda Francesc Cairat, vora el riu Valira i posant un bust en bronze en un extrem de la mateixa, obra de l’escultor Josep Viladomat i Massanas. 
Cap altre polític andorrà ha reunit tant de consens en el seu reconeixement. 
Entre altres temes que va tractar amb els diferents membres del Consell General de l’època hi han, la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial, els problemes d’abastiment de menjar i poder-lo pagar, els refugiats de tot tipus, els problemes de defensa de la sobirania andorrana i de protecció de les fronteres, l’emissió de moneda, els aiguats d’Encamp l’octubre de 1937 i els problemes amb Fhasa, la presència de gendarmes i el coronel Baulard a Andorra entre 1937 i 1940, la declaració del català com a llengua oficial el 1938, l’obertura d’una escola a totes les Parròquies el 1939, la posta en funcionament del Servei telefònic el 1940, els problemes amb les ràdios: Ràdio Andorra i Ràdio de les Valls, l’exigència a les Delegacions Permanents dels Coprínceps de signar conjuntament les seves decisions altrament no les consideraven fermes ni executives, la creació del Sindicat d’Iniciativa el 1951, els cursos d’Extensió Cultural entre 1955 i 1960, el tancament parcial de la frontera espanyola el 1959, etc.
Francesc Cairat i Freixes va aportar una estabilitat institucional en un període de 25 anys remogut, a tot Europa (entre el 1936 i el 1961) en que va tractar amb 5 coprínceps francesos i 2 coprínceps episcopals i després d’haver tingut Andorra 10 Síndics diferents en el període dels 25 anys anteriors. La personalitat de Francesc Cairat i Freixes el va fer indispensable, durant un quart de segle, a la política andorrana pels seus coneixements, capacitats i astúcia que li varen servir per intentar ordenar i controlar un entorn inestable i canviant tant a l’exterior del país com a dins d’Andorra.
Les seves qualitats personals de modèstia, bonhomia, simpatia i coneixement de la naturalesa humana li van permetre dirigir el país neutralitzant tensions important claredat. La seva franquesa, perspicàcia de les seves opinions i fortalesa de la seva presència, encara que físicament menuda, el varen ajudar a saber trobar solucions en els moments més crítics, sempre tenint present i sabent-se acompanyar dels companys malgrat pogués resultar, de vegades, egocèntric i exigent.
La seva afabilitat i ingenuïtat anaven lligades amb una gran capacitat de conciliació d’elements diferents inclosos els contradictoris.
Malgrat el seu rígid sistema de creences que el varen portar a cometre errors de judici en més d’una ocasió, com en el cas que explicava Paco Saludes de la vinguda a Andorra de Le Corbusier a finals dels anys 50 per proposar de fer un pla d’urbanisme, però malauradament se’n va tornar sense cap encàrrec, tot i la bona rebuda que se li va fer. La seva entrega, horadesa, encant, bones maneres i desinterès material feien que se’l perdonés ràpidament.
Recordar-lo valorar-lo, admirar-lo i intentar imitar-lo, com ho van fer els seus contemporanis, és part del que podem avui fer. 
Tenir-lo com a guia de sobrietat, interès per Andorra, desinterès personal i intel·ligència emocional, també. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT