PUBLICITAT

Brams d’ase no arriben al cel

el nostre refranyer no és altra cosa que un reflex de la nostra cultura, del que hem estat i de la nostra manera d’entendre el món. Malgrat que la societat canviï, hi ha coses que ja formen part de la nostra idiosincràsia i les frases fetes no són altra cosa que un fòssil del nostre passat. I sembla indiscutible que la cultura catalana va molt lligada al bestiar i a la tradició cristiana. Siguem religiosos o no, celebrem les festes vinculades amb el calendari gregorià i tenim nombrosos referents relacionats amb la religió. 
 
De fet, sembla que tinguem una fixació amb els rucs perquè és una icona per als catalans. Per alguns és un símbol independentista; altres el consideren l’animal nacional per les seves característiques racials, que han servit per millorar races d’altres indrets del món; i finalment, hi ha un sector que només el considera útil per ridiculitzar el brau espanyol. Però sigui quina sigui la tesi, el cert és que en el nostre imaginari col·lectiu un ase és sinònim d’ignorant. Per això, malgrat que bramar en un sentit literal és el crit de l’ase, sovint també relacionem l’onomatopeia amb persones que parlen massa fort i, per extensió, amb comentaris fora de lloc de gent que constantment necessita atacar els altres amb improperis. 
 
Després de l’allau informativa referent al procés de Catalunya, crec que tots estem una mica saturats de tantes declaracions, comentaris i fins i tot bajanades que hem anat sentint. Probablement per això no em puc treure aquesta parèmia del cap. 
 
Hem escoltat fal·làcies, enganys i amenaces, hem vist com alguns mitjans de comunicació prefereixen saltar-se el codi ètic i publicar mentides abans de verificar la informació. A més, ens ha quedat clar que els polítics espanyols s’han estimat més infondre por abans que no pas buscar arguments vàlids per defensar la seva posició.
 
Jo, personalment, creia que res no podia superar les declaracions del ministre Margallo en què afirmava que «Catalunya vagaria per l’espai, en cas que assolís la independència». Però aquests dies s’hi han lluït encara més: sortida de l’euro, un corralito (desmentit l’endemà), empreses que coaccionen els treballadors, amenaces de judicis penals a líders catalans, traves per votar des de l’estranger, etc. Tot plegat paraules i discursos sense fonament, fàcils de refutar. 
 
I com acabarà tot? No ho sabem. Les grans revolucions de la humanitat sempre han estat una incertesa abans d’emprendre l’escomesa. Però jo, que sóc molt idealista, m’imagino d’aquí a uns anys un professor d’història, citant una frase cèlebre de Jean Cocteau, tot explicant als seus alumnes que els catalans «ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible» i la resta... brams d’ase que no van arribar al cel! 

Comenta aquest article

PUBLICITAT