Una de les coses més estranyes que té el mercat laboral és que encara que hi ha hagut un gran creixement de la riquesa en les últimes dècades aquesta no s’ha traduït en una millora sensible dels salaris. A més, el capital va decidir treure el millor de la productivitat, no va crear tota l’ocupació que podia crear i va jugar-se-la en l’economia especulativa. És obvi quan es compara l’evolució del pes dels salaris sobre els beneficis amb l’evolució de l’IBEX35, o del CAC40.

La caiguda del pes dels salaris es trasllada com a beneficis per a les grans empreses que cotitzen en borsa i una nova explosió dels seus valors en borsa. El neoliberalisme segueix sent l’únic idioma que utilitzen els polítics europeus per afrontar la crisi i els conflictes socials . Les solucions tendeixen a reduir el pes dels costos laborals i la despesa pública i tornen a afavorir que les rendes del capital entrin de nou en una fase especulativa que engendri una nova crisi la propera dècada. Són les velles receptes de la dreta –les mateixes que ja van fracassar en altres ocasions i en altres llocs–, com el desmantellament de l’estat del benestar.

La dictadura dels mercats s’ha imposat: Cal carregar tot el pes de la crisi sobre les espatlles dels treballadors i pensionistes mentre les grans fortunes continuen protegides. Cal reformar el mercat laboral, garantint un acomiadament fàcil i barat,sacrificant les polítiques socials. Sembla que els mateixos que han provocat el crack financer, són els únics que poden decidir el camí que hem de recórrer. Paradoxes d’aquests temps.

Podem sortir de la crisi pel camí de la dreta: condemnant l’estat del benestar, incrementant la desigualtat econòmica i social… O podem sortir de la crisi pel camí de l’esquerra: distribuint els sacrificis i protegint als més febles, impulsant una amplia reforma fiscal per a què els que més tenen paguin més, reforçant l’educació i la sanitat públiques, posant les bases de un model productiu més sostenible…

Cal invertir per estimular l’activitat econòmica, per generar llocs de treball i accelerar la recuperació. Necessitem un model productiu lluny de l’especulació i de l’economia de casino; i això suposa, entre altres coses, apostar pel desenvolupament tecnològic i la innovació en un sector estratègic com son les energies renovables.

No és acceptable que la solució sigui un cop més la que els manuals teòrics de lliure mercat més ranci postulen. No, així no ens en sortirem.

Potser no cal produir més, consumint recursos sense control, però segur que hem de produir nous productes i serveis, amb un més gran sentit de la responsabilitat i fer canvis en el model de formació i educació per tal que ens comprometi amb l’aprenentatge permanent i amb el coneixement. Les oportunitats hi són, cerquem-les.

Presidenta dels Verds d’Andorra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.