La inoperativitat de NU
Un amic meu va tornar a ser tiet la setmana passada. Aquest fet no seria gaire excepcional si no fos perquè aquest nen ha nascut sota les runes de la ciutat d’Aleppo, al nord de Síria.
En Mohammad Tawil, en Moha pels amics, té 53 anys i és sirià. Ara ja en fa més de 28 anys que va fugir per raons polítiques. No en penseu ara què era un activista revolucionari que la liava al carrer. Que va! Tot el que va fer va ser quedar-se jugant a futbol al carrer per evitar d’anar a les urnes a votar a qui aleshores era el pare de l’actual dirigent Al-Asad. Ell t’explica com es va aturar una furgoneta al costat d’on estaven jugant amb els seus amics. Els van agafar, i a cops, els van portar a votar.
Evidentment, com diríem aquí, van votar «bé», pobre d’ells que s’equivoquessin; de fet ja et donen la papereta omplerta per tal que no hi hagi cap marge d’error. Però aquell partit de futbol i la pica baralla amb els agents de seguretat els hi va sortir cara. Tan sols dos dies després els seus amics van desaparèixer i en Mohamad es va ensumar el que també anava a passar-li a ell. Sense dilacions va fugir. Una travessia dura, molt semblant a la que avui estan fent milions de siris. Turquia, Alemanya fins a arribar a Espanya on va conèixer la seva dona, de nacionalitat portuguesa, amb qui finalment va venir a Andorra.
A l’Assemblea General de Nacions Unides, dilluns 29 de setembre, en Ban Ki-moon preguntava a els seus membres: «Per quina raó és més senzill trobar diners per destruir persones que no pas per protegir-les?» Que trist. Tot plegat és un sense sentit. No tenim ni idea de si la família d’en Mohamad podrà sobreviure a les bombes barril que cauen diàriament, o si serà la gana o la desesperació el que els acabarà matant, el que si sabem, és que no està en les nostres mans ni en les d’en Mohamad, i que aquells que poden fer alguna cosa tampoc ho fan. Tristament Nacions Unides no pot parar la guerra i tampoc pot assumir les conseqüències de no fer-ho. Alguns països membres ja han fet públic formalment el seu descontentament amb el dret de veto d’uns pocs que sembla que són els mateixos que s’estan enriquint amb tot plegat. Tots els països membres de Nacions Unides aporten molts diners i recursos per treballar en favor de la pau mundial, Andorra inclosa. Si us plau, algú em pot dir que deia la lletra petita? Que em tornin els diners.
En Mohammad Tawil, en Moha pels amics, té 53 anys i és sirià. Ara ja en fa més de 28 anys que va fugir per raons polítiques. No en penseu ara què era un activista revolucionari que la liava al carrer. Que va! Tot el que va fer va ser quedar-se jugant a futbol al carrer per evitar d’anar a les urnes a votar a qui aleshores era el pare de l’actual dirigent Al-Asad. Ell t’explica com es va aturar una furgoneta al costat d’on estaven jugant amb els seus amics. Els van agafar, i a cops, els van portar a votar.
Evidentment, com diríem aquí, van votar «bé», pobre d’ells que s’equivoquessin; de fet ja et donen la papereta omplerta per tal que no hi hagi cap marge d’error. Però aquell partit de futbol i la pica baralla amb els agents de seguretat els hi va sortir cara. Tan sols dos dies després els seus amics van desaparèixer i en Mohamad es va ensumar el que també anava a passar-li a ell. Sense dilacions va fugir. Una travessia dura, molt semblant a la que avui estan fent milions de siris. Turquia, Alemanya fins a arribar a Espanya on va conèixer la seva dona, de nacionalitat portuguesa, amb qui finalment va venir a Andorra.
A l’Assemblea General de Nacions Unides, dilluns 29 de setembre, en Ban Ki-moon preguntava a els seus membres: «Per quina raó és més senzill trobar diners per destruir persones que no pas per protegir-les?» Que trist. Tot plegat és un sense sentit. No tenim ni idea de si la família d’en Mohamad podrà sobreviure a les bombes barril que cauen diàriament, o si serà la gana o la desesperació el que els acabarà matant, el que si sabem, és que no està en les nostres mans ni en les d’en Mohamad, i que aquells que poden fer alguna cosa tampoc ho fan. Tristament Nacions Unides no pot parar la guerra i tampoc pot assumir les conseqüències de no fer-ho. Alguns països membres ja han fet públic formalment el seu descontentament amb el dret de veto d’uns pocs que sembla que són els mateixos que s’estan enriquint amb tot plegat. Tots els països membres de Nacions Unides aporten molts diners i recursos per treballar en favor de la pau mundial, Andorra inclosa. Si us plau, algú em pot dir que deia la lletra petita? Que em tornin els diners.