• Quant a tractas signats, el Principat està al mateix nivell que països com Angola, Eritrea o Corea del Nord

Fa pocs dies al Butlletí Oficial (BOPA núm. 58), el nostre país publicava l’Acord entre el Principat d’Andorra i l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) relatiu a l’aplicació de garanties en el marc del Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears. L’acord en si ja ens causa una certa sensació de neguiteig, sinó directament de desconfiança pel tema tractat. Suposo que és pel fet d’estar emmarcat en un context a on les paraules «energia atòmica», «armes nuclears»o «urani» tenen un espai digne de ser mencionat.

Entenc que es tracta més d’una certa predisposició per part del Govern a ser curós amb la Comunitat Internacional, respectat com un país firmant dels tractats internacionals que no pas restar-ne al marge. També puc arribar a entendre que es canalitza, a través d’aquest acord, totes aquelles instal·lacions mèdiques que han de menester de matèries considerades radioactives, així com d’altres que, en data d’avui desconec la seva utilitat com els trasllats de material radioactiu, dipòsits i un seguiment dels possibles assentaments comptables que indiquessin una diferència entre l’expedidor del material i el destinatari, o fins i tot una diferència en les quantitats obtingudes previ inventari, que en aquest últim cas, seria un tema molt sensible de tractar a nivell d’inspecció de l’Agència.

La finalitat dels procediments d’aplicació de les garanties enunciats en aquesta part de l’acord és de «detectar ràpidament els desviaments de quantitats significatives de matèries nuclears de les activitats nuclears pacífiques cap a la fabricació d’armes nuclears o altres dispositius explosius nuclears o amb finalitats desconegudes, i de dissuadir de tot desviament pel risc d’una detecció ràpida» (art. 27).

També s’inclouria en l’acord, el fet d’instal·lar un reactor nuclear, una planta de transformació o de tractament del combustible irradiat, tema molt més delicat per les possibles repercussions, a nivell social que no econòmic, que s’originarien entre la població andorrana.

Em sobta no obstant la publicació efectuada al BOPA, en data 13 d’octubre del 2010, de la seva signatura, 9 de gener del 2001, no tan sols pels anys que han passat des de la seva signa, sinó pel fet que no ha entrat encara en vigor tal i com ens indica el Protocol in fine adjunt a l’Acord, amb la corresponent inseguretat que això suposa, ja que tampoc ens venia d’un parell d’anys en qüestió nuclear per a ser publicat...

Això em recorda la ratificació que el Govern de l’època va fer dels 4 Convenis de Ginebra, efectuada el 17 de setembre de 1993 però que no va ser publicada al BOPA fins el 20 de març de 2008... tota una declaració de principis de la qual no tinc cap explicació del perquè aquest decalatge en el temps tan important, de la mateixa manera que no s’acaba de comprendre com és que se li dóna importància a un acord en matèria nuclear i no s’acaba de firmar els més de 18 Tractats i Protocols de Dret Internacional Humanitari que ens resten per estar a l’alçada de la resta, no ja dels països europeus, sinó de la Comunitat Internacional.

Si efectivament, tal i com s’ha comentat al principi, hi ha una certa predisposició per part del Govern a ser curós amb la Comunitat Internacional en ser respectat com un país firmant dels Tractats, no s’entén que dels 197 països que actualment estan constituïts i reconeguts (font: CICR, actualització del 18 d’octubre de 2010), estiguem pel que fa referència als Tractats i Acords signats de DIH, en la posició núm. 189, a la mateixa alçada que Angola, Eritrea, Haití, Corea del Nord, Mauritània i Singapur (havent signat 6 Tractats). Tan sols superem a Micronèsia i Nepal (5), Kiribati, Marshall i Myanmar (4), Niue i Tuvalu (3) i en darrer lloc, Somàlia (1).

Pel que fa a Tractats de Dret Internacional Humanitari, actualitzat el 18 d’octubre de 2010, ens manca per firmar els següents Tractats i Protocols:

1r Protocol addicional als Convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals. Fet a Ginebra, el 8 de juny de 1977.

Declaració prevista en l’article 90 del 1r Protocol addicional. Acceptació de la competència de la Comissió Internacional d’Enquesta, segons l’article 90 del 1r Protocol addicional.

2n Protocol addicional als Convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats no internacionals. Fet a Ginebra, el 8 de juny de 1977.

3r Protocol addicional als Convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949, relatiu a l’aprovació d’un signe distintiu addicional (Protocol III), 8 de desembre de 2005.

Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat. Fet a La Haia, el 14 de maig de 1954.

1r Protocol de la Convenció de la Haia de 1954 per a la Protecció dels Béns Culturals en Cas de Conflicte Armat. Fet a La Haia, el 14 de maig de 1954.

2n Protocol de la Convenció de la Haia de 1954 per a la Protecció dels Béns Culturals en Cas de Conflicte Armat. Fet a La Haia, el 26 de març de 1999.

Convenció sobre la prohibició d’utilitzar tècniques de modificació ambientals amb finalitats militars o altres finalitats hostils. Fet a Nova York, el 10 de desembre de 1976.

Protocol de Ginebra de 1925, relatiu a la prohibició de l’ús en la guerra de gasos asfixiants, tòxics o similars i de mitjans bacteriològics. Fet a Ginebra, el 17 de juny de 1925.

Convenció sobre la Prohibició del Desenvolupament, la Producció i l’emmagatzematge d’armes bacteriològiques (biològiques) i Tòxiques i sobre la seva destrucció. Realitzada la signatura a Londres, Moscou i Washington el. 10 d’abril de 1972.

Convenció sobre les prohibicions o restriccions de l’ús de certes armes convencionals que puguin considerar-se excessivament nocives o d’efectes indiscriminats. Fet a Ginebra, el 10 d’octubre de 1980.

Dins d’aquesta Convenció de 1980:

1. Protocol I de 1980 sobre fragments no detectables.

2. Protocol II de 1980 sobre prohibicions o restriccions de l’ús de mines, armes trampa i altres artefactes.

3. Protocol III sobre prohibicions o restriccions de l’ús d’armes incendiàries.

4. Protocol IV de 1995 sobre armes làser encegadores, de 13 d’octubre de 1995.

5. Protocol de 1996 sobre prohibicions o restriccions de l’ús de mines, armes trampa i altres artefactes, esmenat el 3 de maig de 1996 (Protocol II de la Convenció de 1980)

Esmena a la Convenció sobre prohibicions o restriccions de l’ús de certes armes convencionals que puguin considerar-se excessivament nocives o d’efectes indiscriminats (Protocols I, II i III). Fet a Ginebra, el 21 de desembre de 2001.

Protocol sobre les Restes d’Explosius de Guerra de la Convenció de 1980 sobre prohibicions o restriccions de l’ús de certes armes convencionals que puguin considerar-se excessivament nocives o d’efectes indiscriminats (amb Protocols I, II i III). Fet a Ginebra, el 28 de novembre de 2003.

És més important el camí que podem recórrer a partir d’ara que el fet fins avui, tan sols amb una mica d’interès per part dels actuals governants, podem arribar als mínims estàndards europeus. Esperem que així sigui.

Màster en Dret Internacional Humanitari i Justícia Penal Internacional

Per a més informació consulti l'edició en paper.