PUBLICITAT

L'Hotel Mirador i Vargas Llosa

  • Gràcies als nacionals i als residents, avui tenim l'Andorra dels nostres pecats, multicultural
Antoni MORELL

Parlo dels anys 60-70 del segle passat. Parlo de l’Hotel Mirador que ja no existeix, ni tampoc existeix El Racó del Joan. Espurnes de la memòria fina, exacta, on homes i dones creaven història, en cas que ni hagi d’història...!

Avui, ho enderroquem tot! Avui ens pensem que ho podem comprar (¿i vendre?) tot. Avui, no podem comprar, però, el que va significar a Andorra, al costat de Casa de la Vall, un lloc com l’Hotel Mirador (també, és clar, el Calones, l’Hotel Pyrenées i altres), però sí avui vull parlar només de l’Hotel Mirador. Els vells, el Joan i la Magda, ja des de les guerres, havien fet del Mirador, un símbol.

Recordo com el vell Joan Sasplugas acompanyà el «pagès cofat amb boina», en Josep Pla, a Casa de la Vall, a una reunió amb els Síndics –Julià Reig i Marc Vila– per oferir-los el llibre intitulat De l’Empordanet a Andorra que per cert és de les coses del Pla, al meu modest entendre, més fluixes. Eren els anys 70 del segle passat.

Al mateix temps o després, ja sota el guiatge del Jordi Sasplugas, el fill gran, el Mirador rebé els màxims exponents del boom sud-americà, el Gabo, amb les seves primeres obretes. La mala hora, La hojarasca, El coronel no tiene quien le escriba, abans de los Cien años de soledad..., que per a mi són excepcionals, amb la posterior Crónica de la muerte anunciada. Baixaven de Paris, o pujaven des de Barcelona, el Cortázar, mort en accident de cotxe, el Garcia Márquez, i Vargas Llosa, que em dedicà, al meu entendre una de les seves obres millors, junt amb La ciudad y los perros, Conversaciones en la catedral. El Mirador era un cau de “nerviosisme cultural”, adaptant-se al tarannà del Jordi: literatura, cinema, etc...

Era una època anterior a Bartra, Vicens Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol... Però molt important! Com quan l’Àngel Pla va muntar una llibreria on es rebia tot El Ruedo Ibérico, on molts de fora venien a comprar, per no desplaçar-se a Paris, o al famós Perpinyà. Vull dir amb tot això, que a “fora” ignoren o no volen recordar que el nostre país ha estat gairebé sempre multicultural. Malgrat petits, a voltes escarransits, hem acollit tothom, a Andorra, amb un punt de multiculturalitat important.

Sí, el flamant Nobel, el Mario Vargas Llosa, i Márquez i Cortázar, i el gran Víctor Mora, el del Guerrero del Antifaz, i altres que ara no recordo... Sojornaven a Andorra. Com el Pla. Després, els altres. N’era testimoni actiu jo, mercès al gran Joan Sasplugas, després al Jordi, i després al Gerard.

D’aquella colla del boom de l’anomenat realisme màgic, manca per a mi, potser, el millor: el de Pedro Páramo i El Páramo en llamas que segons m’explicaren Anna Murià i l’Agustí Bartra, a Mèxic a les quatre de la matinada, des del carrer cridava: “Anna, Agustí, abridme!. Tomaremos la última copa”. Es deia Juan Rulfo.

O el gran Alejo Carpentier, el de El siglo de las luces. Per aquells anys, el Sr. Rebés, per mitjà de l’Editorial Andorra, ja publicava Miquel Àngel Astúrias. Ai!

Com deia, succeïa tot això vers la fi dels anys seixanta, inicis dels setanta.

Cal deixar-ne petjada escrita. Els hotels esmentats no només són o eren «cau de contrabandistes», accepció que considero aberrant, de refugiats, també significaven arrels de cultura de fora i de dins. Andorra –no hem sabut mai explicar les coses, des de polítiques, maneres de ser, nacionalisme i alhora obertura–, normalment la vénen els altres, vull dir “des de fora”. I aquests, normalment, no l’han patit (del pazos grec), tal volta ni l’han estimada. I, a voltes, ni respectada. Error nostre dels que vivim i morim aquí. I això no significa no criticar-la (de lluita, en grec) però no maltractar-la, ni ensorrar-la.

Per cert, parlant de Mario Vargas Llosa m’interessa la seva gran capacitat fabuladora, no pas les seves idees polítiques. I no es perdin, un gran llibre, per a mi, modestament que es diu Travesuras de la niña mala que s’edità el 2006. L’autor és Mario Vargas Llosa.

Eren èpoques on es va crear la Biblioteca Nacional, els Arxius Nacionals, l’I.E.A, però Andorra, sobretot era acollidora i multicultural. Gràcies a Déu! Sense els residents, Andorra no seria Andorra. Gràcies als nacionals i als residents, avui tenim l’Andorra dels nostres pecats. La “multicultural Andorra”, sense fracassos, però sí, amb reptes. A Alemanya, a França, a Itàlia, ser respectuosos ha fracassat, segons la Merkel, el Berlusconi i el Sarkozy, a Andorra, no! Malgrat les dèries de la Declaració de París, del 10 de març de 2009.

Avui, ¿també? Jo creuria que ho hauríem de ser més: multiculturals sense estabornir la identitat nacional –no tancada, com a l’altre costat de les fronteres...– sagrada i insubstituïble.

Escriptor

[email protected]



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT