Nacionalitat i nacionalisme
Aquesta setmana es torna a prendre en consideració la modificació de la Llei de la nacionalitat al Consell General. És cert que sembla que mai és el moment de reobrir aquest tema però, sincerament, penso que hi han raons importants que han de fer que aquest debat el tinguem lliure d’eleccions, i si fos possible sense tenir qüestions tan complicades com l’afer BPA damunt de la taula.
La nacionalitat és un tema complex a tot arreu i principalment en petits països com el nostre on els desequilibris entre nacionals i estrangers són importants. No vull aquí avançar cap debat, però sí voldria fer reflexionar de forma més global sobre el perill de deixar-nos influenciar a l’hora de tractar els continguts dels preceptes i drets que envolten les nacionalitats. I és que la percepció al nostre entorn, més particularment a França, en relació a la naturalització, el dret del sòl i el dret sanguini, la residència i la ciutadania està sent trastocada i utilitzada per engrandir nacionalismes que apel·len als sentiments més profunds de la societat civil que, per mimetisme, provoquen dubtes importants també al nostre territori.
Els assassinats a Charlie Hebdo el mes de gener ja ens va trastocar profundament i el nou atac a París de fa uns dies, perpetrats per nacionals francesos i belgues d’origen islàmic, ens han trencat el cor. És evident que no es pot obviar la situació crítica a la que s’enfronta França i tota Europa ara mateix. La possibilitat que s’infiltrin terroristes a Europa dins les masses de refugiats siris ha fet trontollar països com Suècia, tradicionalment acollidor, que ha establert controls a totes les fronteres i ha tancat les portes a nous immigrants. Ara la guerra s’ha endurit. Intervenir de forma real i radical en la zona era una petició que països com el Líban, amb un milió de siris desplaçats per tot el seu territori, estava reclamant per tal de parar la fugida massiva de persones que es va iniciar el 2011. El 12 novembre també van patir un terrible doble atemptat a Beirut, amb 37 persones mortes i 181 ferits. Com a conseqüència de tot plegat és molt probable que a Europa haurem d’enfrontar-nos a nous paràmetres dins de Schengen, així com a nous acords i convenis en relació a l’asil polític, la immigració i la nacionalitat. Però, sense desmerèixer el fet que estem immersos en una situació d’emergència sense precedents que necessita mesures també sense precedents, penso que no podem permetre que certs debats es barregin de forma perillosa.
Ja fa dies que moren moltes persones, majoritàriament musulmanes, en mans dels radicals de l’Estat Islàmic. No podem deixar perdre la nostra llibertat i els nostres valors, compartits per ciutadans de tot origen religiós i cultural, per la radicalització d’aquells que, siguin d’on siguin, immersos en la seva incapacitat a viure lliurement, pretenen destruir tot símbol il·lustrat i democràtic de les nostres vides.
Per tant, reobrim el debat de la nacionalitat sense por, però amb calma, sense electoralismes ni nacionalismes mal entesos, reconeixent els drets d’aquells que comparteixen el nostre territori, els nostres valors democràtics i la nostra llibertat.
La nacionalitat és un tema complex a tot arreu i principalment en petits països com el nostre on els desequilibris entre nacionals i estrangers són importants. No vull aquí avançar cap debat, però sí voldria fer reflexionar de forma més global sobre el perill de deixar-nos influenciar a l’hora de tractar els continguts dels preceptes i drets que envolten les nacionalitats. I és que la percepció al nostre entorn, més particularment a França, en relació a la naturalització, el dret del sòl i el dret sanguini, la residència i la ciutadania està sent trastocada i utilitzada per engrandir nacionalismes que apel·len als sentiments més profunds de la societat civil que, per mimetisme, provoquen dubtes importants també al nostre territori.
Els assassinats a Charlie Hebdo el mes de gener ja ens va trastocar profundament i el nou atac a París de fa uns dies, perpetrats per nacionals francesos i belgues d’origen islàmic, ens han trencat el cor. És evident que no es pot obviar la situació crítica a la que s’enfronta França i tota Europa ara mateix. La possibilitat que s’infiltrin terroristes a Europa dins les masses de refugiats siris ha fet trontollar països com Suècia, tradicionalment acollidor, que ha establert controls a totes les fronteres i ha tancat les portes a nous immigrants. Ara la guerra s’ha endurit. Intervenir de forma real i radical en la zona era una petició que països com el Líban, amb un milió de siris desplaçats per tot el seu territori, estava reclamant per tal de parar la fugida massiva de persones que es va iniciar el 2011. El 12 novembre també van patir un terrible doble atemptat a Beirut, amb 37 persones mortes i 181 ferits. Com a conseqüència de tot plegat és molt probable que a Europa haurem d’enfrontar-nos a nous paràmetres dins de Schengen, així com a nous acords i convenis en relació a l’asil polític, la immigració i la nacionalitat. Però, sense desmerèixer el fet que estem immersos en una situació d’emergència sense precedents que necessita mesures també sense precedents, penso que no podem permetre que certs debats es barregin de forma perillosa.
Ja fa dies que moren moltes persones, majoritàriament musulmanes, en mans dels radicals de l’Estat Islàmic. No podem deixar perdre la nostra llibertat i els nostres valors, compartits per ciutadans de tot origen religiós i cultural, per la radicalització d’aquells que, siguin d’on siguin, immersos en la seva incapacitat a viure lliurement, pretenen destruir tot símbol il·lustrat i democràtic de les nostres vides.
Per tant, reobrim el debat de la nacionalitat sense por, però amb calma, sense electoralismes ni nacionalismes mal entesos, reconeixent els drets d’aquells que comparteixen el nostre territori, els nostres valors democràtics i la nostra llibertat.