A aquestes alçades crec no errar en afirmar que la campanya defensada pels proponents del Brexit ha entrat en una fase definitiva de caos i histèria, situant-se ara en algun punt entre l’absurd i el ridícul. No va ser Obama i la seva contundent «Si el Regne Unit tria sortir de la UE, haurà d’esperar al final de la cua per negociar qualsevol acord comercial amb els EUA», el que ha dinamitat les possibles Brexit. Què va! Han estat els propis líders que fan campanya pel Brexit qui s’han encarregat de fer miques les seves opcions. Increïble, però cert.
Primer va ser l’alcalde de Londres. L’inefable Boris Johnson, qui va elevar la categoria de la campanya més enllà del pedestre, en escriure en un article que «aquest president semi-kenyà té una aversió ancestral per l’Imperi Britànic».

Aviat se li va unir un altre pes pesat en la campanya pel Brexit. el Beppe Grillo britànic. El Sr Nigel Farage (l’UKIP), que no va dubtar a incorporar també un to arcaic i paranoic a aquest vaudeville. tal cavaller, per a la meva sorpresa en aquest fructífer cap de setmana, ens va delectar amb un sucosa i fecunda amalgama d’improperis postcolonials contra el que considera una «intervenció estrangera en els assumptes britànics inacceptable», i es va sumar a Johnson en la seva particular «Operació Kenya». Concretament, va escriure que «Obama, influenciat pel seu avi i la colonització de Kenya, té un fort ressentiment contra el nostre país». Veuen com el silenci pot arribar a ser la millor qualitat d’algunes persones? I per filar encara més prim en aquesta seqüència d’episodis simfònics, un altre líder anti europeista. El Sigfrido de la nova era romàntica britànica. Michael Gove. Qui veient la campanya que es lliurava, es va unir als nois rebels dient tota classe d’absurds. El més notori, per graciós, va ser el que va fer servir per declarar que «els vincles i els acords que la UE mantenia amb Noruega o Suïssa són massa opressius. potser seria millor imitar per al Regne Unit, el model de relació que Albània i Kosovo mantenen amb la UE».

Encara em fa mal l’abdomen (del riure, és clar) davant de tal acumulació de disbarats i barbaritats decuplicadas. És clar que, potser, el meu goig hilarant sigui el resultat de la meva pròpia inapetència ja per qüestions mundanes i el veure sorprès, amb estupefacció, per tal plètora de «perles literàries». Sigui com sigui, dono les gràcies per l’ofrena «retòrica» ​​des de la terra dels anglos.

En fi, i anant al gra, crec que a cap britànic, per molt euroescèptic que sigui, li haurà fet gràcia escoltar com el posen en el sac d’Albània, Kosovo, etc. O pretenguin fer-lo entrar en un pols amb els Estats Units. Certament, -i això és una opinió personal-, em fa l’efecte que aquest orfeó de veus gallinàcies ha aconseguit fer tant soroll (del dolent) aquest cap de setmana, que ha posat al descobert totes les limitacions hagudes i per haver d’aquests euroescèptics. Un soroll que, per les dimensions de la manca de destresa demostrada, probablement hagi fet saltar pels aires les opcions que encara li quedaven al Brexit.

Si això és així, i aprofito aquest espai per recordar-los que puc equivocar-me, llavors el recorregut per la lliura esterlina és ampli (pujada contra l’euro). Però recordin. Això és política. Una matèria on la poca traça no sempre és definitiva.
Salutacions cordials.