El mercat de divises s’ha convertit definitivament en el paradís de l’horror asimètric. Unes vegades t’eleva als cims més alts de la fortuna, i altres (potser en mode compensatori), et precipita als abismes de l’infortuni. El pitjor és que un i altre destí són, ara per ara, aleatoris, ja que en veritat els preus es fixen en el marge, i com passa en els mercats de deute, molts inversors han estat expulsats del mercat. Difícil encertar en el curt termini, doncs.

Per exemple. Avui mateix. Una pregunta que em faig és: Com és possible que el dòlar no aconsegueixi sortir del seu rang i apreciar-se de forma consistent? No es precipitin en respondre i considerin el següent:

 

1. La Fed sembla haver tornat a la via de l’enduriment monetari (lleu i lentament, però enduriment al cap i a la fi).

 

2. Hi ha un complet esfondrament en economies importants com Rússia o el Brasil (amb implicacions que van més enllà del que un pugui pensar).

 

3. Persisteix la incertesa sobre la viabilitat de la Xina (ni més ni menys).

 

4. Tenim guerres civils a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica que estan provocant una crisi migratòria de refugiats sense precedents, fent tremolar els propis fonaments de la UE (com demostra que els proponents del Brexit no es mouen en el discurs de l’econòmic, sinó en el de la immigració).

 

5. Veiem avui a un BCE que està trencant les regles del joc...

 

6. ...i a un Banc del Japó que continua jugant al joc de «no retorn», i que s’ha convertit ja en el principal accionista del Nikkei (o dit d’una altra manera, el Nikkei pot ser ja l’empresa semi-pública més gran del món).

Com és possible, doncs, que en aquest entorn el dòlar no aconsegueixi fer nous màxims? Sembla que la resposta es redueix al fet que el mercat sencer ha retallat les seves expectatives de pujades de la Fed. Com si això fos l’únic catalitzador per al dòlar! Per algun motiu inextricable els inversors pensen només en termes de la Fed. Amb tota humilitat, crec que és un error. És com habitar voluntàriament en un món cúbic, estret, elemental... quan el món s’ha mostrat sobradament complex i enrevessat. A vegades penso, com aquell escriptor, que la condició humana cedeix amb molta facilitat a l’encant del simplisme, convençuts d’haver completat la seva Opus magnus, en el seu afany d’aconseguir ràpidament el coneixement. Coses com aquestes són les que fan de la condició humana, després de les ales de les gallines, la cosa més absurda sota la capa del sol.
 

Sigui com sigui, i persistint en el nostre interés de visualitzar en 360º, crec que el dòlar pot seguir ara dos camins. Després parlarem de quin sembla més raonable (encara que aquesta última paraula sigui de difícil encaix en els mercats avui dia).

 

1. El circ polític dels EUA pot menyscabar els «animal spirits» dels empresaris nord-americans, el que tindria un efecte en forma de dades macro descoratjadores. Sens dubte, això faria que la Fed passés de sonar «hawkish» a sonar «dovish» una altra vegada (com van fer els bancs centrals de Nova Zelanda o Noruega). El dòlar perdria vigor en aquest escenari. Però la caiguda hauria de limitar a curt termini, ja que si en veritat ha d’haver un retrocés en l’economia, això es traduiria de forma matemàtica en una millora en la seva balança per compte corrent (com sol passar), el que donaria lloc a una escassetat de dòlars en el món (doncs aquesta balança representa l’únic mecanisme per a proporcionar dòlars a la resta del món). En un entorn d’escassetat de dòlars, aquesta divisa hauria de tendir a apreciar-se.

 

2. La Fed puja tipus a l’estiu i prepara el terreny per a una altra pujada al desembre. Això podria suposar l’inici d’un nou «bull market» per al dòlar. Fi de la història.

Què fer? Prendre el camí de l’esquerra? El de la dreta? Potser el millor sigui tirar-se a una banda, seure al marge, i pensar no en els camins o la reacció lògica del dòlar en cada camí, sinó en com reaccionaran els  inversors. No ho sé, però donada la pregunta que els plantejava al principi, potser sigui el millor. Per la meva banda, l’única cosa que puc oferir-los com a economista convençut que el preu del diner ha de ser un preu natural (i no artificial), és dir-los el que crec que hauria de fer la Fed en les circumstàncies actuals (el que no vol dir que vagi a ocórrer). La meva resposta és que crec que hauria d’anunciar que prendrà el segon camí (veure punt 2, a dalt). Per descomptat, em puc equivocar. La Fed pot anunciar pujades i el dòlar romandre en el seu rang. En fi. Els mercats i el simplisme «fructífer» dels humans.

Pensar que pots encertar a curt termini és més desgavellat que creure en la transfiguració temporal de l’ànima per parlar una estona amb la teva sogra difunta. I no ho dic per allò de la transfiguració, sinó perquè un no vol parlar amb la seva sogra ni quan és viva.