Etimologia de Lleida
Em plau informar que el nom de Lleida és un acrònim ibèric que significa AIGUANEIX. Literalment en llengua ibèrica vol dir AIGUA DE LA FONT. Em faig càrrec que aquesta afirmació els deixi atònits, no pot ser d’una altra manera; doncs vaig a transmetre’ls una epistemologia que ha estat inèdita durant milers d’anys. Aquesta nova teoria del coneixement té un raonament sustentat empíricament.
Mirin, la naturalesa de la província és espectacular, ofereix paisatges de gran bellesa en zones d’alta muntanya dels Pirineus i parcs naturals. Al nord-oest la Cerdanya i al sud del Pirineu el Prepirineu. Al sud la serralada prelitoral i cal subratllar Caldes de Boí envoltada de muntanyes altíssimes amb els cims més elevats. Els paisatges es componen d’un extens bosc, belles cascades i llacs. I els primers assentaments en aquestes terres van haver de ser ancestrals i des del retrocés de l’última glaciació, encara que són a partir de la civilització ibèrica els més coneguts. I de Lleida s’han dit molts noms i també topònims però, i Lleida?
Veuran, la mitologia ens pertany a tots. És universal. Pren a totes les civilitzacions, fins i tot la nostra. Expressa els nostres desitjos. Aspiracions. Necessitats. Ens desinhibeix de la mediocritat i ens relaciona amb la nostra experiència quotidiana. I certament, sense muses, sense la seva assistència no podríem fer ni obrar res. Els he d’admetre que la meva, no és pròpiament una musa, tampoc és exactament una deessa, senzillament és una nimfa: una nereida jove d’un mar tranquil. I és qui m’ajudarà a què els expliqui tot això de manera que es pugui entendre. És la meva FONT. Els vaig donant pistes. Qui serà? De totes maneres, això tampoc importa; el realment important és que mai vam saber que les muntanyes de Lleida van ser tan sagrades per als nostres avantpassats ibèrics com per inspirar-se en elles i donar-nos el nom a un territori tan bonic com el de Lleida. Literalment en llengua ibèrica fan servir una manera molt peculiar d’expressar-ho amb una oració que significa «aigua del cim» o «aigua de la font» i és que això és just LLEIDA. Perquè dels rius, llacs, estanys i cascades brollaven les FONTS. Es tracta d’AIGUA D’UNA MARE DEESSA i que es troba al cim de les muntanyes. Aquest tipus d’acrònim és la classe de nom que és LLEIDA i és la manera comuna d’ús de la sintaxi dels nostres avantpassats ibèrics. El significat d’un acrònim és la suma de paraules o frases que el generen.
Ho explicaré, el primer vocable és un lexema, l’arrel ibèrica Λερ (LER) d’origen grec, de vegades es refereix a un riu, de vegades a un llac i de vegades a un estany. Per aquesta implicació va donar el nom a tota la regió grega de LER-na. I és que de les abundants aigües van sorgir nombrosos estanys i dels que va néixer al·legòricament el mite de Λερναία Ύδρα, és a dir «Lerna Hidra». Es tractava d’una criatura mítica amb nou caps que va donar mort en el segon dels seus 12 treballs Heracles. Es va dir que era immortal i vivia en l’àrea de Lerna al sud d’Argos i de la qual va prendre el nom. Tota la zona va estar estretament relacionada amb l’antic culte al líquid element. Aquesta Ler era una entrada a l’inframón i els misteris consagrats a Deméter es celebraven allà. El concepte complet de la Λερναία Ύδρα nosaltres el vam oblidar o mai ho arribàrem a conèixer però la prova que això es va fer així és que hem pres la part de HIDRA i per això per referir-nos al líquid element tenim paraules com: hidrogràfic, hidroavió, hidrofòbia, etc., i ells, els nostres Ilergetes van prendre la part LER per referir-se al AIGUA i no només sinó també per referir-se a ells mateixos amb igual arrel i que significa RIU; és més, encara que mai es va dir els nostres ilergetes descendien dels il·liris. I el segon vocable és un altre lexema, l’arrel ibèrica Ἴδη (-IDA) d’origen grec i que significa «font». En la mitologia grega, hi ha dues muntanyes sagrades conegudes que es diuen «Ida», una a Creta i la defineixen «Muntanya de la Deessa» i una altra que es troba a l’antiga Troia i és la que s’esmenta a la Ilíada d’Homer i en l’Eneida de Virgili. Sí, l’ENE · IDA com LLE · IDA i ambdues muntanyes són associades amb la deessa mare Demeter però que per als pobles tracis com és el cas dels il·liris va ser Kybeles, de fet és la raó per la qual en les monedes dels ilergetes apareix gravat el lema «KE», dialectalment fan servir profusament la / e / i sorprenentment els seus descendent no és casual que també. De vegades es referien a la deessa com la mare IDAEA i és perquè la nostra paraula IDEA també ve d’aquí. És la font primària que arriba des del més alt, el BROLLADOR o llet que brolla des d’una mare per donar-nos la vida i el coneixement.
Però pel que fa als nostres avantpassats «lleidatans» els explicaré una altra cosa inèdita. Mirin, no sembla molt lògic que els romans adoptessin un vocable proposat pels fenicis (afectes al seu major enemic Cartago) per nomenar una Magna Hispània en la seva administració. És sensat? No. La resposta la van tenir les mateixes legions romanes en desembarcar a la Hispània Citerior. Efectivament, els ibers van poblar la conca superior de l’Ebre, però al nord d’Empúries se les van veure amb els ilergetes i, qui varen poblar les zones lleidatanes? No. No van ser els ibers. En realitat els ilergetes provenien de Ἰλλυρία «Iliria» dels vells Balcans, encara que sigui «ibers» el inexacte genèric que se’ls donés per contigüitat. Una metonímia que els va designar amb un nom diferent del seu propi. Certament els romans ho tenien tan clar que mai van anomenar a la nostra península Ibèria sinó Hispània, ja que no van trobar ibers a la «Citerior» sinó il·liris. Mirin, amb el prefix HIS en llatí que en origen es va derivar del pronom grec ΤΙΣ, és a dir amb «aquesta» la diferenciaven d’altres terres del déu PAN. És a dir la Panonia de l’est anomenada «Illyricum». Ara ja saben, HISPANIA no va ser per ser «terra de conills», sinó pel déu PAN dels nostres ilercaons, però no dels nostres ilergetes. Doncs els nostres avantpassats Il·liris eren getes religiosament parlant i encara que això es desconegut, aquest és el veritable motiu i raó per la qual als «catalans» se’ns diu catalans. Fent referència a «entrar dins el subsòl» a causa dels nostres ritus i a les nostres antigues creences. Es tracta de la religió grega χθόνιος «Chtonica» que significa «sota» o «sota la terra» relativa al sòl subterrani i que pertany a les deïtats Tràcies i esperits del fons de la Terra dels il·liris. I és que de la mateixa manera que Iliria, Ilyria, Iluria i Llúria és el mateix escrit diferent, amb LER·IDA i LLE·IDA passa exactament el mateix i el topònim vol dir font, brollador i/o AIGUANEIX.
Escriptor, gramàtic i poliglota
Mirin, la naturalesa de la província és espectacular, ofereix paisatges de gran bellesa en zones d’alta muntanya dels Pirineus i parcs naturals. Al nord-oest la Cerdanya i al sud del Pirineu el Prepirineu. Al sud la serralada prelitoral i cal subratllar Caldes de Boí envoltada de muntanyes altíssimes amb els cims més elevats. Els paisatges es componen d’un extens bosc, belles cascades i llacs. I els primers assentaments en aquestes terres van haver de ser ancestrals i des del retrocés de l’última glaciació, encara que són a partir de la civilització ibèrica els més coneguts. I de Lleida s’han dit molts noms i també topònims però, i Lleida?
Veuran, la mitologia ens pertany a tots. És universal. Pren a totes les civilitzacions, fins i tot la nostra. Expressa els nostres desitjos. Aspiracions. Necessitats. Ens desinhibeix de la mediocritat i ens relaciona amb la nostra experiència quotidiana. I certament, sense muses, sense la seva assistència no podríem fer ni obrar res. Els he d’admetre que la meva, no és pròpiament una musa, tampoc és exactament una deessa, senzillament és una nimfa: una nereida jove d’un mar tranquil. I és qui m’ajudarà a què els expliqui tot això de manera que es pugui entendre. És la meva FONT. Els vaig donant pistes. Qui serà? De totes maneres, això tampoc importa; el realment important és que mai vam saber que les muntanyes de Lleida van ser tan sagrades per als nostres avantpassats ibèrics com per inspirar-se en elles i donar-nos el nom a un territori tan bonic com el de Lleida. Literalment en llengua ibèrica fan servir una manera molt peculiar d’expressar-ho amb una oració que significa «aigua del cim» o «aigua de la font» i és que això és just LLEIDA. Perquè dels rius, llacs, estanys i cascades brollaven les FONTS. Es tracta d’AIGUA D’UNA MARE DEESSA i que es troba al cim de les muntanyes. Aquest tipus d’acrònim és la classe de nom que és LLEIDA i és la manera comuna d’ús de la sintaxi dels nostres avantpassats ibèrics. El significat d’un acrònim és la suma de paraules o frases que el generen.
Ho explicaré, el primer vocable és un lexema, l’arrel ibèrica Λερ (LER) d’origen grec, de vegades es refereix a un riu, de vegades a un llac i de vegades a un estany. Per aquesta implicació va donar el nom a tota la regió grega de LER-na. I és que de les abundants aigües van sorgir nombrosos estanys i dels que va néixer al·legòricament el mite de Λερναία Ύδρα, és a dir «Lerna Hidra». Es tractava d’una criatura mítica amb nou caps que va donar mort en el segon dels seus 12 treballs Heracles. Es va dir que era immortal i vivia en l’àrea de Lerna al sud d’Argos i de la qual va prendre el nom. Tota la zona va estar estretament relacionada amb l’antic culte al líquid element. Aquesta Ler era una entrada a l’inframón i els misteris consagrats a Deméter es celebraven allà. El concepte complet de la Λερναία Ύδρα nosaltres el vam oblidar o mai ho arribàrem a conèixer però la prova que això es va fer així és que hem pres la part de HIDRA i per això per referir-nos al líquid element tenim paraules com: hidrogràfic, hidroavió, hidrofòbia, etc., i ells, els nostres Ilergetes van prendre la part LER per referir-se al AIGUA i no només sinó també per referir-se a ells mateixos amb igual arrel i que significa RIU; és més, encara que mai es va dir els nostres ilergetes descendien dels il·liris. I el segon vocable és un altre lexema, l’arrel ibèrica Ἴδη (-IDA) d’origen grec i que significa «font». En la mitologia grega, hi ha dues muntanyes sagrades conegudes que es diuen «Ida», una a Creta i la defineixen «Muntanya de la Deessa» i una altra que es troba a l’antiga Troia i és la que s’esmenta a la Ilíada d’Homer i en l’Eneida de Virgili. Sí, l’ENE · IDA com LLE · IDA i ambdues muntanyes són associades amb la deessa mare Demeter però que per als pobles tracis com és el cas dels il·liris va ser Kybeles, de fet és la raó per la qual en les monedes dels ilergetes apareix gravat el lema «KE», dialectalment fan servir profusament la / e / i sorprenentment els seus descendent no és casual que també. De vegades es referien a la deessa com la mare IDAEA i és perquè la nostra paraula IDEA també ve d’aquí. És la font primària que arriba des del més alt, el BROLLADOR o llet que brolla des d’una mare per donar-nos la vida i el coneixement.
Però pel que fa als nostres avantpassats «lleidatans» els explicaré una altra cosa inèdita. Mirin, no sembla molt lògic que els romans adoptessin un vocable proposat pels fenicis (afectes al seu major enemic Cartago) per nomenar una Magna Hispània en la seva administració. És sensat? No. La resposta la van tenir les mateixes legions romanes en desembarcar a la Hispània Citerior. Efectivament, els ibers van poblar la conca superior de l’Ebre, però al nord d’Empúries se les van veure amb els ilergetes i, qui varen poblar les zones lleidatanes? No. No van ser els ibers. En realitat els ilergetes provenien de Ἰλλυρία «Iliria» dels vells Balcans, encara que sigui «ibers» el inexacte genèric que se’ls donés per contigüitat. Una metonímia que els va designar amb un nom diferent del seu propi. Certament els romans ho tenien tan clar que mai van anomenar a la nostra península Ibèria sinó Hispània, ja que no van trobar ibers a la «Citerior» sinó il·liris. Mirin, amb el prefix HIS en llatí que en origen es va derivar del pronom grec ΤΙΣ, és a dir amb «aquesta» la diferenciaven d’altres terres del déu PAN. És a dir la Panonia de l’est anomenada «Illyricum». Ara ja saben, HISPANIA no va ser per ser «terra de conills», sinó pel déu PAN dels nostres ilercaons, però no dels nostres ilergetes. Doncs els nostres avantpassats Il·liris eren getes religiosament parlant i encara que això es desconegut, aquest és el veritable motiu i raó per la qual als «catalans» se’ns diu catalans. Fent referència a «entrar dins el subsòl» a causa dels nostres ritus i a les nostres antigues creences. Es tracta de la religió grega χθόνιος «Chtonica» que significa «sota» o «sota la terra» relativa al sòl subterrani i que pertany a les deïtats Tràcies i esperits del fons de la Terra dels il·liris. I és que de la mateixa manera que Iliria, Ilyria, Iluria i Llúria és el mateix escrit diferent, amb LER·IDA i LLE·IDA passa exactament el mateix i el topònim vol dir font, brollador i/o AIGUANEIX.
Escriptor, gramàtic i poliglota