El que ens espera el 2017
En plenes dates nadalenques és del tot habitual la profusió de discursos institucionals carregats de bones intencions, això sí, acompanyats de missatges velats, subliminals i amb metàfores a dojo. La conseqüència de tanta retòrica imprecisa és que tothom, sigui quin sigui el seu color polític, tingui o no ostenti càrrec, governi o sigui a l’oposició, n’acabem fent una interpretació interessada; allò que col·loquialment en diem “escombrar cap a casa”.
Això és justament el que ha passat amb els missatges institucionals del nostre copríncep episcopal i el nostre síndic. Tots, sense excepció, coincidim en que cal treballar per aconseguir el millor pel país i que cal fer pinya. I tots, convençuts, afirmem que les contribucions de cadascun de nosaltres van en aquesta línia. On no s’entra en detalls en aquesta mena de discursos és la manera com fer-ho, ja que és aquí on rau la discrepància: amb quines polítiques i estratègies aconseguirem el millor pel país.
De les paraules del nostre Síndic valoro especialment la seva crida a l’anàlisi crítica. Els fonaments de tota democràcia passen necessàriament per la contraposició d’idees, per un raonament dels posicionaments ideològics, per una anàlisi aprofundida de tot allò que aporten veus discrepants que no fan més que enriquir el discurs en matisos, per arribar a assolir consensos més sòlids. La manca d’esperit crític condueix al pensament únic i monolític, propi de règims absolutistes que mai haurien de ser acceptats.
Malauradament massa cops la majoria actual de DA ha passat el corró parlamentari sense valorar ni tenir en compte les aportacions proposades des de l’oposició. Aquesta manera d’actuar poc s’adiu a la reclamació del Síndic, amb la qual cosa és d’esperar que la bonhomia nadalenca contagiï a tota la classe política i que al 2017 realment veiem per part de tots més predisposició a assolir verdaders consensos.
El cert és que ens farà falta. El 2017, per bé que l’impacte dur de la crisi econòmica comença a quedar enrere, serà un any extremadament complicat pell nostre país. L’entrada en vigor de l’intercanvi automàtic d’informació fiscal suposa una patacada important pel sector financer del nostre país, amb les conseqüències i impacte directe que això tindrà a la nostra economia. Sense polítiques de fusions, l’escenari serà del tot incert, i les agències de ràting podrien arribar a qualificar la nostra plaça financera com a valor escombraria.
Continuen dempeus i pendents d’execució tots i cadascun dels reptes pendents que DA portava al seu programa electoral el 2011 i el 2015: la reforma de l’administració (ara ja també amb una més que competent ministra al capdavant de la cartera), la reforma del sistema sanitari, la reforma de la CASS i la definició de les transferències i competències comunals. Reptes que el país no pot posposar i que, pel bé d’Andorra, l’executiu ha d’afrontar. No fer-ho d’una vegada per totes serà el senyal inequívoc que el govern no té la voluntat política per endegar allò que va prometre. A partir d’aquí serà el ciutadà qui tindrà l’última paraula.
Això és justament el que ha passat amb els missatges institucionals del nostre copríncep episcopal i el nostre síndic. Tots, sense excepció, coincidim en que cal treballar per aconseguir el millor pel país i que cal fer pinya. I tots, convençuts, afirmem que les contribucions de cadascun de nosaltres van en aquesta línia. On no s’entra en detalls en aquesta mena de discursos és la manera com fer-ho, ja que és aquí on rau la discrepància: amb quines polítiques i estratègies aconseguirem el millor pel país.
De les paraules del nostre Síndic valoro especialment la seva crida a l’anàlisi crítica. Els fonaments de tota democràcia passen necessàriament per la contraposició d’idees, per un raonament dels posicionaments ideològics, per una anàlisi aprofundida de tot allò que aporten veus discrepants que no fan més que enriquir el discurs en matisos, per arribar a assolir consensos més sòlids. La manca d’esperit crític condueix al pensament únic i monolític, propi de règims absolutistes que mai haurien de ser acceptats.
Malauradament massa cops la majoria actual de DA ha passat el corró parlamentari sense valorar ni tenir en compte les aportacions proposades des de l’oposició. Aquesta manera d’actuar poc s’adiu a la reclamació del Síndic, amb la qual cosa és d’esperar que la bonhomia nadalenca contagiï a tota la classe política i que al 2017 realment veiem per part de tots més predisposició a assolir verdaders consensos.
El cert és que ens farà falta. El 2017, per bé que l’impacte dur de la crisi econòmica comença a quedar enrere, serà un any extremadament complicat pell nostre país. L’entrada en vigor de l’intercanvi automàtic d’informació fiscal suposa una patacada important pel sector financer del nostre país, amb les conseqüències i impacte directe que això tindrà a la nostra economia. Sense polítiques de fusions, l’escenari serà del tot incert, i les agències de ràting podrien arribar a qualificar la nostra plaça financera com a valor escombraria.
Continuen dempeus i pendents d’execució tots i cadascun dels reptes pendents que DA portava al seu programa electoral el 2011 i el 2015: la reforma de l’administració (ara ja també amb una més que competent ministra al capdavant de la cartera), la reforma del sistema sanitari, la reforma de la CASS i la definició de les transferències i competències comunals. Reptes que el país no pot posposar i que, pel bé d’Andorra, l’executiu ha d’afrontar. No fer-ho d’una vegada per totes serà el senyal inequívoc que el govern no té la voluntat política per endegar allò que va prometre. A partir d’aquí serà el ciutadà qui tindrà l’última paraula.