PUBLICITAT

Etimologia de Tarragona

El nom de Tarragona és un acrònim que significa terra triomfal o al cap i a la fi una gran costa brava. Sorprèn potser escoltar-ho així, tal com raja; perquè és absolutament inesperat i perquè ja tenim una altra Costa Brava a tocar a Girona. I malgrat cap de les dues és un litoral agrest sembla ser un terme popular entre la gent de la mar; no obstant el nom no ve pel mar sinó per la costa i que va merèixer temps ençà el teònim de brau en ser anomenada com una terra triomfal en honor al déu Apolo Tarraio. Em faig càrrec que aquesta afirmació els deixi atònits, no pot ser d’una altra manera; doncs vaig a transmetre’ls una epistemologia que ha estat inèdita durant milers d’anys.
Veuran, com saben Tarragona és una ciutat i municipi de Catalunya, capital de la província de Tarragona i també de la comarca del Tarragonès. La causa de la seva inicial etimologia rau insospitadament en un déu grec (Apol·lo) a qui els nostres avantpassats cossetans es referien a ell com Apulu Tarraiu. I és que els cossetans –dit en altres paraules vol dir «de la costa»– vàren ser originaris de Kos, per tant descendents del Dodecaneso i per entendre-ho millor diguem un poble Dori. La seva expansió per la península com a colonitzadors de l’època grega fosca o grega frígia es va establir al Camp de Tarragona de la qual com a pobladors se’ls suposa.
Mirin, per entendre-ho millor apuntem que els antics nou vinguts d’antuvi van establir una colònia al sud de l’illa de Creta i les excavacions a l’assentament d’Agia Roumeli –que és el seu actual nom–, han tret a la llum un important temple religiós dedicat al déu Απόλλων Ταρραίος  (Apol·lo Tarraio) a la costa sud occidental i a la qual anomenaven Τάρα (Tarra). Aquest culte era dut a terme per sacerdots que donaven plena significació als rituals d’iniciació i celebració d’un omnipotent déu que havia vençut a la Pitó a Delfos. Els doris van seguir establint noves colònies amb el nom de Tarra; ho van fer al sud d’Itàlia i alhora a les illes de la mar Tirrena. A la península ibèrica van establir moltes i diferents ciutats i en un enclavament clau i escollit van ubicar una ciutat molt estratègica i venerada per ells que la van anomenar com solien fer habitualment: Tarra. Però en aquesta ocasió van afegir un matís més: -ko, per significar el descobriment d’unes noves terres a occident, més endavant veurem per què. Simplement aquí se’ls va dir ibers i amb el nom d’un altre amb el qual es guarda una estreta relació. Doncs Iberia era un petit territori a la península d’Àsia Menor i els també colons ibers es van desplegar, però al sistema ibèric i no en les nostres zones catalanes meridionals. Els designem amb un nom diferent del seu propi i els diem ibers a «tots» apel·lant a una relació de contigüitat quan això no era ni de bon tros.
Però mirin, en qualsevol cas, cal tenir en compte que una ciutat que és denominada Brava és sinònim de valenta. Encara que durant tots aquests anys no vam saber interpretar-lo, la pista definitiva ens va arribar de la mà dels propis romans al fer-la seva  i re-denominar-la com Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Sí, la ciutat de Tàrraco és una Terra Triomfal però encara que pugui sorprendre no va ser per una indòmita gesta cossetana o per una augusta gesta d’uns invictes romanorum, sinó que hi havia una poderosa raó en les seves creences religioses; ells donaven culte al déu del Sol, que va èsser exalçat fervorosament com Apol·lo Tarraio i és per això que la seva nova línia de costa en el seu honor rep el nom Tarra-co. Durant l’Imperi romà, la flamant Tarraco va substituir a una grega Tarako que va ser una de les principals ciutats d’Hispània i després la capital de la província romana Hispania Citerior o Hispania Tarraconensis.
Més tard van arribar els visigots i en l’any 476 després de la caiguda de l’Imperi Romà, Tarraco va ser ocupada pels seus nous colonitzadors. I suposadament serà durant aquesta època que va permutar la denominació d’una Tàrraco romana a una Tarragona visigoda però dono altra dada. Mirin, si descomponem el nom Tarragona ens trobarem que es nodreix d’una inadvertida expressió donada pels nostres avantpassats ibèrics i que ha estat des de fa milers d’anys preexistent en el nostre lèxic. Es tracta de la enclítica (-ona), una partícula comú per als ibèrics d’ús augmentatiu i que les llengües actuals com la castellana o la catalana l’han subsumit en una «derivació apreciativa» per definir un grau més gran dels seus vocables. Bé, estem davant la clau semàntica que explica alguna cosa que és més «gran» o «grossa». És la constatació que passarà a ser una nova i gran ciutat i per això la vam declinar (Tarrag-ona) en singular femení des que es va fer la primera ampliació de la ciutat; no obstant això fos aquesta quan fos i no és fàcil de precisar: en època ibèrica, romana, visigoda, etc., i és que mai es va deixar de dir: Tarra (k/g) -ona. I en l’actualitat amb la seva ubicació a la riba de la Mediterrània a la Costa Daurada i per primer cop anomenada com cal pels colonitzadors Doris, amb les seves platges d’aigües càlides, un clima agradable i avui amb una oferta turística de primer ordre fan d’ella una gran ciutat d’interès universal. Es tracta de Tarragona, una gran Terra Triomfal.
gramàtic i políglota

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT